Money

Money és una peça teatral produïda per una sala humil i petita—la sala Fènix—però amb un potencial important. El text, escrit per Sergio López i dirigit per Jordi Pérez proposa un muntatge que il·lustra la importància dels diners i que s’insereix dins una contemporaneïtat molt destacada.

Mitjançant solament dos actors—Albert Requena i Felipe Cabezas—aquesta representació presenta una estructura de múltiples trames que es desenvolupen—a escena—de forma gradual. Només dos actors per interpretar a una desena de personatges, fet que suposa una dificultat que resol amb èxit l’elenc mitjançant recursos escenogràfics com vestuari, llums, so, l’ús del mobiliari, l’ús de l’espai escènic...

Els conflictes que planteja Money són molt interessants, trepidants i de tipus molt diversos. Des d’un atracament a un banc a una parella d’amics que guanyen la loteria: una miscel·lània contemporània que dona lloc a moments còmics, tràgics, dramàtics... Aquesta estructura fa que les transicions siguin constants, i que les històries acabin per relacionar-se—tot i que d’una manera una mica qüestionable—, finalment tancant aquest aparent “desordre”.

En síntesi, Money és una proposta molt interessant i d’un interès destacat per a la reflexió dins una societat molt condicionada pel capitalisme i la importància dels diners. És cert que hi ha alguns aspecte a millorar, derivats d’una producció humil més aviat que no d’un mal plantejament escènic: unes transicions poc curoses, poc creïbles, efectes de so amb un volum desmesurat... Es tracta d’una peça molt interessant per part d’una sala petita que té un gran mèrit: és molt recomanable donar suport a aquest tipus de produccions que—tot i que humils—tenen un potencial destacat.

Com diu la cançó de Rosalía, "Dios nos libre del dinero"... però sobretot que no ens falti. Aquestes dues premisses contradictòries estan implícites en aquesta idea teatral de Sergio López, ja que és a partir dels diners (de l'absència d'ells o bé de l'abundància) que es creen diverses històries paral·leles que afectaran a una desena de personatges. No hi falta una reflexió sobre la importància desmesurada que donem a les coses materials o sobre la poca empatia dels bancs i del sistema capitalista en general, però Money és sobretot una comèdia àgil i a estones esbojarrada que té com a objectiu principal entretenir. I està clar que l'objectiu s'aconsegueix abastament, ja que la complicitat i la bona sintonia actoral entre Felipe Cabezas i Albert Requena funciona des del primer minut. Els dos, experts en teatre gestual i de màscares, fugen del seu registre habitual i es diverteixen en aquest enginy que, segons el programa de mà, vol nodrir-se de l'herència d'Scorsese, Tarantino o Guy Ritchie. Sincerament, no he trobat semblances amb els referents citats (o si més no, no són gaire explícites), tot i que entenc la idea d'acostar-se a una narració més gamberra, amb personatges de vida poc exemplar (atracadors, vividors, etc.) i algunes seqüències d'acció en les que no hi falten trets ni assassinats...

 

Felipe Cabezas (Houdini, l'art de la fuga) s'allunya de les màscares i al costat d'Albert Requena (L'asssassí imprevist), tots dos experts en el llenguatge gestual, es basten per a través d'històries aparentment inconnexes, provocar reflexions mitjançant l'humor, sobre els diners, el seu poder sobre nosaltres, com acostumen a treure el pitjor (bé, a vegades el millor), com fan girar el món, que cantaven a Cabaret, tot i que sovint no sigui en la millor direcció.

Tres històries i un lloc on conflueixen, com a metàfora d’allà on pot portar-nos confondre un mitjà, els diners, amb una fi. Hi ha humor, recurrent, gestual, de rèpliques enginyoses, amb bon ritme per no perdre'ns en les històries però tampoc veure'ns atropellats, i crítica social, no massa populista, que s'agraeix, en el reflex de banquers (i bancaris) ben documentat. Però no es queda en aquest aspecte, que seria el més fàcil, sinó també sobre com els diners ens canvien, modifiquen els nostres valors, perverteixen amistats (i no desvetllarem més). Amb mínims elements, una taula, un sofà, molt lleugers canvis de vestuari, transicions ben marcades, voilà, passem d'un món a un altre, que no seria possible sense la versatilitat de Cabezas i Requena, que donen vida a una desena de personatges, des canalles a pusil·lànimes, pobres diables o taurons.

I, a la fi, ¿són els diners el culpable de tot? O només reflecteixen allò que som? O som el que som pels diners? Quin és el nostre preu?

Així, per mitjà de l'humor, a estones físic, a estones absurd, però mai exagerat, avança aquesta comèdia "seriosa" a bon ritme sense pretendre, crec, pontificar ni llançar un discurs anticapitalista de consigna sinó reflexionar sobre la preponderància del vil metall en la nostra societat, món, relacions ...

Money és una obra escrita per  Sergio López i produïda per la Sala Fènix com ho va ser “El bufón del rey Lear” escrita, dirigida i protagonitzada per Felipe Cabezas que vam veure fa menys d’un any i que recordo molt agradablement.

La Sala Fènix ha produït espectacles com “Bruto”, “Neruda”, “Cabaret Victoria” entre d’altres amb Felipe Cabezas al capdavant com a guionista, autor, dramaturg, director  o intèrpret.

A Money ell mateix amb Albert Requena presenten aquesta crítica a la sobrevaloració del diner, el que tot ho pot, tot ho mata i tot ho destrueix.

És una obra senzilla, sense massa pretensions i, sense fer una crítica clara al diner com a principal factor que mou el mon, aconsegueix en clau d’humor fer evident el gran poder del capital. L’humor té molta força per crear opinió i moure pensaments. I està molt ben aconseguit.

Dues històries s’alternen i es contrasten. Una d’elles mostra l’excitació i l’entusiasme d’haver aconseguit un diner no esperat, l’altre reflexa la desesperació de no tenir-ne. I entremig escenes còmiques que ridiculitzen tan una com l’altra situació. Els dos actors, dirigits per Jordi Pérez, malgrat la gran dificultat pel canvi trepidant de personatges, interpreten amb precisió els diferents papers i es poden permetre amb tranquil·litat fer sàtira de moltes situacions no tan irreals com ens volen fer creure.

Val la pena recolzar aquests projectes de petit format, amb pocs mitjans però amb gran talent i imaginació.