Mexicatas

Primer m’ho vaig deixar escapar a Fira Tàrrega, pel seu primer pas per Barcelona també va passar i no vaig acudir a la cita. Però aquest cop no s’ha escapat i encara rai, ja que val molt la pena.

Mexicatas és un espectacle coral de vuit actrius mexicanes que expliquen en la seva pròpia pell el seu exili per Catalunya, amb la bona dramatúrgia de Sergi Belbel i la direcció d’Antoni Calvo.

Podem definir Mexicatas com petites històries, petits tripijocs que comença de forma divertida i que de mica en mica ens deixa reflexionar sobre el que significa marxar de casa, deixar-ho tot i anar a un país que no coneixes, amb un nou idioma i amb una cultura diferent. Però tots aquests contrastos explicats de forma divertida ens explica la multiculturalitat dels Mexicans i dels Catalans.

Amb vuit cadires de vuit colors diferents i poca escenografia més, ens expliquen diferents escenes independents. Amb les paraules, les cançons, els balls i els moviments ens volen deixar com veuen aquesta Espanya i Catalunya on resideixen. Per un moment podem escolar i olorar l’aromes de Mèxic units amb els aromes de Catalunya.

Ens expliquen la història de Mèxic, però també ens expliquen la nostra història. La de tots els que vivim a Catalunya. El fet que no són de Mèxic i tampoc són de Catalunya, són MexiCatas la unió de dues cultures MEXIcana i CATAlana

Una bona història que ens ha agradat, que amb el públic entregat en un muntatge que s’ha de veure i no deixar-ho escapar.

Podeu veure l'opinió al següent enllaç 

Ara fa 15 mesos que vam veure MEXICATAS quan es va estrenar a Fira Tàrrega ... i ens vam enamorar d’aquest grup d’actrius mexicanes i de la proposta. És per això que vam decidir tornar a veure-les a l’Escenari Joan Brossa on la representen fins al dia 15 de desembre.

Sota la direcció d’Antonio Calvo i la dramatúrgia de Sergi Belbel, a MEXICATAS, les actrius, en dotze escenes independents expliquen les seves experiències (individuals i col·lectives) en el seu exili per terres espanyoles i catalanes. Intenten comprendre i explicar com veuen Mèxic des de fora i com veuen Catalunya des de dins.

La companyia Cor de Maguey està formada per vuit actrius formades a la mateixa escola teatral de Ciutat de Mèxic, que es van trobar a Barcelona. Elles són Merlene Avendaño, actriu, ballarina, i periodista, Lupe Cano, actriu i intèrpret de música tradicional mexicana,  Esmeralda Elizalde, actriu que realitza projectes escènics amb compromís social, Ariadna Ferreira, actriu, productora i investigadora teatral, Mónica Mar, actriu i directora, Thania Paulinni, actriu, docent i professora de ioga, Marisol Salcedo, actriu a qui vam aplaudir en el monòleg de Frida Kahlo. Viva la Vida (Sala Fènix 2017), i Nadia Zúñiga, actriu, directora i pedagoga teatral.

Cadascuna hi ha arribat a Catalunya per diferents motius i en diferents moments, i també per diferents motius decideixen quedar-se. Es troben, i després de compartir les seves històries de viatge decideixen crear un projecte. Així neix Mexicatas, de "sentir-nos d'aquí i d'allà, i de no pertànyer a cap dels dos llocs". Contacten amb Sergi Belbel que els hi proposa que escriguin a partir de les seves vivències, i amb aquests escrits ell construeix el text que Antonio Calvo s'encarrega de dirigir.

Una escenografia quasi absent on només destaquen les cadires de colors diferents i al final, un altar, les vuit actrius, amb un vestuari acolorit, s'encarreguen de donar contingut i vida a cadascuna de les escenes. Amb un sentit de l'humor que no amaga els moments de dramatisme, implícit en algunes experiències viscudes, ens parlen de política, de memòria històrica, del procés català, de les vocals neutres, dels setze jutges, del que els hi fa por, de com veuen als Catalans, de com veuen als Mexicans des de Catalunya, .... la paraula que els hi ve al cap en sentir Mèxic, i la que els hi ve al cap en sentir Catalunya.

Ens fan riure de nosaltres mateixos, d’allò que ens identifica com a catalans als ulls de persones de fora, i al mateix temps ens fan copsar el dolor de sentir-se migrant, allunyades de les persones que estimen, dels seus menjars i dels seus costums, una enyorança que sovint les paralitza.

Han intercalat coreografies magnífiques com la que interpreten assegudes amb la cançó de "No volveré" i Mónica Mar ens ha regalat una magnífica versió de "La Llorona" davant de l'altar dels morts. Escenes impagables com la de la màquina de “tortitas de maíz”, o la de la platja, i monòlegs hilarants com el del pa amb tomàtec i com el construït al voltant de la dita dels "setze jutges d’un jutjat ....".

Una proposta actualitzada, que ens ha tornat a enamorar

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

El títol ja ens diu molt: assistirem a una fusió cultural. Com és viure lluny de casa, a un lloc amb una cultura diferent? I més concretament: com és viure a Catalunya venint de Mèxic? Aquí tothom ens sentim identificats en alguna de les propostes que fan i interpel·lats. Sigui com a catalanes, com a mexicanes, com a migrants de prop o de lluny, hi ha particularitats i generalitats. De fet en l’obra n’hi ha històries i vivències personals que, quan compartim, veiem que són col·lectives i, fins i tot globals.

Amb una escenografia i un vestuari colorit, treballat però al mateix temps senzill viatgem d’escenes més realistes a d’altres més metafòriques. A través de cançons en directe de composició pròpia i adaptades, coreografies (moments corals nets i mil·limetrats de gran bellesa i potència), monòlegs ( puntuals, no és una obra testimonial),..vivim en proximitat què és ser mexicana a Catalunya. I és d’aquesta manera que podem aprendre molt sobre l’altra cultura però també sobre la nostra, a partir d’aquesta mirada externa que arriba sense referències i ens comparteix que veu i com se sent. L’obra, en aquest sentit no té reserves en dir les coses tal i com són, en un sentit i en l’altre. Porta sobre l’escenari clixés d’una banda i de l’altra de l’oceà per veure quant hi ha de cert o d’estereotip, i no té cap problema en ser crítica d’un costat i de l’altre, amb un humor negre molt fi. Molt d’humor per parlar de situacions dures, tot i trobar-nos també moments de molta càrrega emocional i de pèls de punta.

Vuit dones, cadascuna amb la seva personalitat, la seva manera de viure la migració, les diferents causes i conseqüències d’aquesta, els múltiples punts de partida i situacions personals. Totes mexicanes a Catalunya. Cadascuna el seu color. Cadascuna el seu vestit negre. Cadascuna la seua essència. Cadascuna la seua paraula per definir Mèxic i per definir Catalunya.

Obra exemple de la bellesa que pot sorgir de les barreges quan, lluny de marginar, senyalar, discriminar, fer el buit, i d’altres actituds que neixen de pors i inseguretats, busquem compartir, sumar, aprendre i aportar cada part elements, llavor de noves creacions ( i no només parle de les artístiques!).

Merlene, Lupe, Esmeralda , Ariadna, Mónica , Thania , Marisol i Nàdia, son vuit actrius mexicanes residents a Catalunya. Van venir fa molts anys amb l'esperança d’una vida millor, i s’hi van quedar. Elles són d’aquí i d’allà, i de cap dels dos llocs. És per aquest motiu, que s’han autoanomenat “mexicates”, mexicanes catalanes.

“Mexicatas” neix a partir d’un sentiment i una realitat, el d’unes dones que, tot i que es senten catalanes i mexicanes, tenen la sensació de no pertànyer a cap dels dos llocs.

Mexicatas és un espectacle format per dotze escenes independents, una recopilació de records, idees, sentiments i experiències que sorgeixen a partir de preguntes com, què és per a vosaltres Catalunya?, com ens veieu als catalans?,...  Històries explicades amb gran sentit de l’humor i ironia. Molta autocrítica, alguns tòpics i molta realitat. S’enriuen d’elles mateixes i de nosaltres, amb respecte, sense ofendre. Retrets i característiques en les que de ben segur molts de nosaltres, els catalans, ens hi sentim del tot identificats. Parlen de nosaltres de forma caricaturesque;  nosaltres somriem amb picardia, i pensem seran “putes”, com ens coneixen.

Resumint podríem dir que “Mexicatas” són les tortitas de maiz azul, el maiz blanco, los cacahuates, los frijoles, el quesillo, los nopalitos, el pa amb tomàquet. És por, esperança, nostàlgia, records, injustícia. L’amor a la terra. L’esperança d’un lloc millor. És racisme i masclisme. Són les “tietes” i la vocal neutra. El doble sentit de les paraules i aquelles paraules que no tenen traducció. És el melodrama, el caos, la pobresa i la riquesa. La violència, la por a la soledat, la tristesa. És la importància de la llengua i saber dir lo de “Setze jutges d’un jutjat...”

“Mexicates” són les ganes de parlar, de ser escoltat i d’escoltar. Aprendre i compartir. Viure junts, conviure.

La vaig veure el passat setembre a FiraTàrrega i he repetit a l’Escenari Joan Brossa. Feu-me cas i no us la perdeu!!!

****1/2