Manca solo la domenica

Espectacle basat en un relat de l’escriptora siciliana Silvana Grasso. Un text que enamora des de la primera frase i que únicament hauria pogut fer creïble, una escriptora siciliana…. i és que l’argument és del tot esbojarrat i la seva volguda absurditat provoca en l’espectador la hilaritat durant bona part de la representació.

La incorporació de l’acordionista Vladimir Denissenkov és important en aquesta posada en escena, ja que la veu de l’actriu, Licia Maglietta, i el so de l’acordió s’acoblen perfectament l’un a l’altre i dialoguen seguint l'estat d’ànim de la protagonista. Llegiu-ne més.

Sovint el teatre et regala nits irrepetibles. És per això que ens agrada tant. Un cop n'has viscut la primera, en vols més i més... Però cada vegada és més difícil aconseguir-ho. Hi ha massa factors que han de convergir en un espai i un temps alhora.

Doncs bé, l'obra capitanejada per Licia Maglietta ho assoleix. I ho saps des del primer instant, quan s'il·lumina l'escenari i la veus allà asseguda. Quina manera de seure i de moure's i de parlar! Treballa tant al detall que amb poc ho diu tot. Durant els silencis pots veure perfectament el seu discurs intern només veient els petits moviments del cap, del tors, de les mans... Aconsegueix que al cap de 10 minuts d'obra ja estiguis respirant com ho fa Borina Serrafalco, la protagonista de l'entranyable i macabra història d'un petit poble de la Sicília dels 50.

L'acordionista es mereixeria una recomanació a banda. L'entesa entre ells dos és excel·lent. Els jocs entre sons i paraules, les músiques plenes d'ironia (com tota l'obra), els petits comentaris sobre l'escena... l'espai sonor et xucla i t'atrapa.

Podria elogiar molts altres detalls com per exemple l'escenografia, el vestuari, el ritme... però crec que ja ha quedat prou clar que no us la podeu perdre!

Sí, s'ha de veure per molt motius: perquè és una joia, perquè difícilment tornarà i perquè us ho passareu de conya. La història és boníssima, molt siciliana. L'adaptadora, directora i actriu, Licia Maglietta és una força de la naturalesa, una mena d'Anna Lizaran, que ja és dir. I perquè poder-la veure en vosc és un privilegi. En el teatre passa com en el cine, les versions originals... són les versions originals. Que fa una "vídua blanca" en un lloc amb costums tan convencionals com Sicília? Doncs aguantar-se i buscar-se la vida. I la Liboria Serrafalco, la nostra heroina, se'n surt? Hostitu, se'n surt inamb nota. Teniu fins el dia 15 per veure-la (si aconseguiu entrades). Llegir més.