Maleïda Tardor

Contar un conte contat és com crear un espai per a la reververació, preocupar-se per a que continuï ressonant com una salmòdia primordial. La paraula dita arriba molt enllà, duu la destrucció al llarg del temps, és com una bala que es desplaça per l'espai. A l'Escenari Brossa s'hi passegen les pors de tres dones que miren d'exorcitzar-les a base de dir-les, de cridar-les, de cantar-les.

Es una gran notícia gaudir de Paco Zarzoso a Barcelona (voldríem que no fos tan de tant en tant), i la seva mà es deixa veure. La posada en escena mostra l'acarament amb la mort, tres maneres diferents d'afrontar-la, o d'afrontar la presa de consciència de la mortalitat pròpia, de la mateixa que a Hilvanando cielos, el mateix director ja havia investigat al voltant de com pot afrontar un mateix la fi del món. A La piedra de la locura també exploraba les diverses formes amb què els personatges afrontaven la bogeria, i de la mateixa manera que ho fan els personatges de Maleïda tardor, el públic sent crits, fragments d'alguna cosa, frases inacabades, confessions... i no discursos ordenats i convencionals.

Bon teatre al Born, d'aquell que es fa preguntes, que les llença al vent perquè vagaregin sense sentit per aquí i per allà. Aneu-hi!

 

“La mort no existeix en contraposició a la vida, sinó com a part d’ella”. Ho diu Haruki Murakami a Tokio Blues i ens ho recorda la Companyia La Sub Terrànea en aquesta obra sobre la vida i la mort en la qual una i altra es van intercalant fent un cos únic.

El llenguatge és dinàmic, àgil, irònic, cru, punyent i sarcàstic. Et pot fer passar de la llàgrima al riure en una mateixa frase. No dona temps a assimilar tantes idees. M’hauria agradat tenir el text a la mà com aquell que segueix una partitura. És un veritable cant coral a la vida i també a la mort.

El teatre ha d’explicar històries però també serveix per transmetre sentiments, idees que fan reflexionar. En aquest text tant apareix el buit, el sentit de la vida, la creença en un més enllà com petites aclucades d’ull a situacions polítiques no massa llunyanes o actuals.

Les tres actrius fan un magnífic paper, totes juntes, intercanviant rols, dialogant, cantant o ballant. Formen un jo indissoluble amb totes les pors i angoixes que el més enllà els provoca.

La escenografia és senzilla i adequada. Els ceps, el raïm, el vi negre, les fulles caigudes, el color vermell...tot recorda la tardor i utilitzen tots aquests elements escenogràfics per barrejar-se amb ells i donar-los sentit.

Lucía Abellán, María Andrés i Lucía Sáez són les tres actrius (no sé si ha canviat alguna des que es va estrenar al 2016) que han co-dirigit amb Paco Zarzoso aquest petit bombó teatral. Moltes felicitats a tota la companyia. Conte contat....