Macbeth

El Gran Teatre del Liceu ens ha portat una versió amb una posada en escena de Christof Loy, que ens ha semblat magnifica i a més a més hem gaudit d'unes molt bones interpretacions del Cor del Liceu, escenes que són força importants en aquesta òpera; però sobretot ens ha agradat moltíssim la interpretació i la veu d'una soprano que era desconeguda per nosaltres, Tatiana Serjan.

Narra l'ambició desmesurada de Macbeth, noble escocès, per arribar al tron sense deturar-se davant el crim i la crueltat i, a més amb el suport de la seva muller; la tragèdia se centra en tres personatges: Macbeth, Lady Macbeth i el grup de les bruixes. Així, la cursa del protagonista, que destrueix tot el que se li oposa i corre de manera imparable vers la seva perdició es desenvolupa amb precisió i contundència. L'acció transcorre al castell de Macbeth, a Escòcia, segle XI, en una remota i primitiva edat mitjana.

Teatralment impecable, amb una escenografia en blanc i negre molt impactant que representa un gran saló del castell a unes escalinates al fons i una gran xemeneia a mà esquerra de l'escenari, d'on apareixeran per exemple, unes ballarines que ens interpreten una petita dansa que m'ha semblat exquisida; la mateixa escenografia serveix per als 5 actes, malgrat que varien alguns elements, com una enorme taula d'un banquet amb capacitat per 50 persones ... o en el quart acte una sèrie d'urnes de vidre, que van sorgint de terra i que contenen les persones que Macbeth ha anat assassinant fins aleshores.

Musicalment, potser no ha estat a la mateixa alçada, sobretot per una molt fluixa actuació del baix Alessandro Guerzoni en el paper de Banco; molt millor el bariton Luca Salsi en el paper de Macbeth, sense tampoc tirar coets; absolutament compensat amb una interpretació extraordinària de Tatiana Serjan en el paper de Lady Macbeth, que ha estat sense cap mena de dubte el millor de la nit.

Potser no ha estat una nit d'òpera totalment perfecta, malgrat que a nosaltres ens ha fet gaudir de valent, especialment pel retrobament amb la música de Verdi, per la gran quantitat d'escenes on el cor és el protagonista, per l'excel·lent posada en escena i sobretot pel descobriment de la soprano russa Tatiana Serjan.

Si desitgeu veure l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Verdi estava molt orgullós d'aquesta òpera, que va compondre a la primera part de la seva carrera, pocs anys abans d'alguns dels seus grans èxits. El compositor va voler crear un drama que estigués a l'alçada de l'obra de Shakespeare, al que ell admirava profundament. Per aquest motiu es va saltar moltes de les convencions de les òperes italianes de l'època, creant una estructura que es posava totalment a les ordres de l'argument. També va fer un gran treball amb el cor (les intervencions corals a capella de finals del primer acte són extraordinàries i certament originals) i amb les veus dels protagonistes, sobretot amb la de Lady Macbeth, per la que ell defensava una brutta voce que denotés la maldat i l'ambició del personatge.

Christof Loy, el reconegut director d'escena, ha aconseguit crear amb aquest Macbeth una filigrana a la que és difícil resistir-se. Partint d'una paleta en blanc i negre, Loy imagina un espai i un vestuari intemporals que remeten a la Rebeca d'Alfred Hitchcock i fins i tot a una llegendària Traviatta de Visconti. A més, hi ha un humor soterrat -les bruixes transvestides o el ballet del tercer acte- i moltes idees de direcció que aconsegueixen un ritme constant i un moviment escènic molt atractiu. En aquest sentit, val a dir que no és fàcil moure més de setanta persones en escena, i en alguns moments com en la fantàstica escena del sopar tot flueix d'una manera extraordinària. En definitiva, una funció espectacular que va poder comptar amb les grans veus de Martina Serafin, Ludovic Tézier i Vitalij Kowaljov, així com amb el Cor del Gran Teatre del Liceu que va tornar a tenir una nit memorable.

Macbeth és la història de la cobdícia sense límits. Shakespeare hi va posar la lletra i Verdi la música. Entre tots dos aconsegueixen el retrat fascinant de dos personatges foscos, despietats i amb una set de poder insaciable. Macbeth i la seva dona, crèduls a ulls clucs dels vaticinis d’unes fetilleres, conspiraran per eliminar qualsevol que s’interposi en el camí al tron. El drama del rei d’Escòcia ha tingut moltes versions, d’entre les quals destaquen grans pel·lícules, com la de Roman Polanski, i evidentment, l’òpera homònima de Verdi.

Enguany Macbeth ha inaugurat la temporada del Gran Teatre del Liceu, amb un repartiment estel·lar: el baríton francès Ludovic Tézier feia el rol protagonista i al seu costat la soprano Martina Serafin era Lady Macbeth. Van ser una parella esplèndida. Tézier, ja conegut del Liceu, és un cantant molt sòlid, amb una veu bonica, homogènia i potent, una tècnica perfecta, una projecció òptima i un frasseig elegantíssim. És impossible cantar millor. Serafin al principi va semblar que sortia una mica freda, ja que en la seva famosa ària de la carta, “Nel dì della vittoria”, la veu li va sonar un pèl estreta i els aguts van anar justets. Però de seguida es va posar a to i va demostrar tot el seu art. La seva veu fosca era idònia per al paper, va cantar amb molta elegància, bona projecció, aguts i greus del tot homogenis i va excel·lir en l’ària de la bogeria, “Una macchia è qui tuttora”. Al costat d’ells dos hi havia el baix Vitalij Kowaljow com a Banco, un cantant imponent, i Saimir Pirgu com a Macduff, un bon tenor que no tenia el seu millor dia.

El muntatge, a càrrec de Christoph Loy, va ser encisador. Basat exclusivament en el blanc i el negre i tota la gamma de grisos, representava el saló d’un castell amb una gran llar de foc i una gran escala al fons. Era gairebé cinematogràfic. Estèticament era molt bonic, però tractant-se d’un decorat únic per a tota l’obra, s’ha de dir que les escenes de les bruixes no van quedar ben resoltes, ja que ni l’escenari ni els vestits s’adeien amb la història.

Dirigits tots per Giampaolo Bisanti, l’orquestra va fer un paper digne, mentre que el cor es va notar massa dispers. En conjunt, és un Macbeth que no us podeu perdre perquè compta amb molt bons cantants i una escenografia que recorda els dibuixos de Cornelius Escher.