L'ultima notte del capitano

Nascuda a la Itàlia de mitjans del segle XVI, la comèdia del art és un gènere popular que, tot i contenir les claus essencials per entendre la nostra idea actual de teatre, cada vegada està més en desús. Com a varietat que barreja elements de la literatura del Renaixement amb tradicions carnavalesques, mímica i habilitats acrobàtiques, resulta evident la seva influència en el teatre de Shakespeare, Lope de Vega o Molière i, posteriorment, en disciplines com el clown, el burlesc o la pantomima. A L’ultima notte del Capitano, l’actor i director Felipe Cabezas ha tingut el bon gust de recuperar la màgia d’aquest univers de màscares, aventures i enamoraments per fer-li un melancòlic homenatge que és, en realitat, tota una declaració d’amor a les arts escèniques. Partint dels darrers dies de la vida de Francesco Andreini, assistirem a un monòleg on l’històric comediant evocarà els seus records de fama i glòria ja oblidats. L’obra transita delicadament en la línia entre el drama i la comèdia, l’amor i la desesperança, la joia de viure i la cruesa de la soledat. A més, exposa de forma didàctica i intimista els trets característics de la comèdia de l’art de forma interessant tant pels experts com pels qui no n’havien sentit mai a parlar. No obstant, es troba a faltar una mica més de l’acció que ja ens dóna alguns moments i que la història no es deixi seduir tant pel poder de la paraula. Les màscares que es fan servir són magnífiques i és una llàstima que ens deixi deliberadament amb les ganes de veure al protagonista fer-les servir totes al menys una vegada. Ara bé, aconsegueix crear una atmosfera d’enyorança única i té unes frases finals veritablement captivadores que romandran dins l’espectador temps després d’acabar la funció.

Amb aquesta peça de Commedia dell'Arte, Felipe Cabezas ha recorregut diversos escenaris des del 2013, on va ser presentada a la Sala Fènix, sala que ell condueix juntament amb Isabella Pintani, i a on ha fet temporada en més d'una ocasió.

La màscara és la que diferencia l'actor, Andreini, del personatge que interpreta, El Capitano Spavento. L'actor (transformat i capficat plenament dins de la pell del personatge), ens explica des de la seva vellesa, la seva vida i l'evolució de la seva carrera d'èxit professional, amb un únic personatge amb el qual s'acaba identificant.

Tota l'obra és un monòleg, amb una solida i entregada interpretació, més de 75 minuts on Felipe no deixa de parlar ni un segon i on la seva gestualitat ajuda a entendre l'evolució vital de l'actor i del personatge.

L'escenografia senzilla però efectista. A l'escenari una taula, una butaca tan atrotinada com el vell que l'ocupa, vestit amb un vestuari que en algun temps va ser ostentós però que ara és indicador de la seva ruïna. A terra un petit bagul guarda el secret del seu èxit, les velles mascares que l'han acompanyat tota la vida i que com ell mateix diu, "ningú no vol".

Un espectacle que ens ha agradat veure i que de moment no està programat enlloc.
Podeu veure la valoració sencera, clicant AQUÍ