L'hostalera

Vam quedar absolutament sorpresos en travessar la porta de la Biblioteca. A fora, pluja i fred, a dins la caloreta d'una locanda italiana. Les grades han desaparegut i tot el local està ple de taules numerades amb les tovalles a quadres vermells i blancs. Estem situats a la taula núm. 1, just davant de l'escenari. A la taula, plats, gots, forquilles, aigua i vi.

Mirandolina (extraordinària Laura Aubert) porta l'hostal que va heretar del seu pare, és una dona de caràcter de qui tots els hostes s'enamoren, ella és alegre i enginyosa i domina com ningú l'art de fingir i vol acontentar tothom. Molts dels hostes que hi arriben s'hi estan més temps del que esperaven i això és bo pel seu negoci.

Dos hostes es disputen els favors de Mirandolina, el marquès de Forlipopoli, amanerat i de parla castellana, escurat i garrepa. Un paper que ha interpretat a la perfecció Javier Beltrán, i que ens ha provocat, potser, les riallades més grans de tota la nit.

El compte d'Albafiorita és el contrapunt, un empresari d'èxit que no té cap problema en gastar diners en propines i en cars regals a l'hostalera que els accepta per no ofendre'l. Marc Rodríguez ha estat un gran compte.

Els dos personatges representen dos estereotips de la burgesia veneciana de l'època, l'un, el marquès, que només pot oferir la protecció associada al seu títol nobiliari però que no té diners, i l'altre que ha fet diners amb els negocis i ha pogut comprar el títol de compte que li permet accedir a la noblesa, convençut de què els diners ho poden comprar tot.

Un altre hoste, seriós i solitari, un intel·lectual autosuficient i una mica superb, que no vol saber res de les dones en general ni de la Mirandolina en particular. David Verdaguer és Ripafratta i ens ha obsequiat amb una interpretació magnífica del seu personatge. Es converteix en un repte per a Mirandolina que decideix seduir-lo i enamorar-lo.

S'inicia un joc de seduccions i de resistències, una veritable guerra de sexes que malgrat ser un text del 1751 continua sent vigent a dia d'avui. Un combat entre racionalitat i sentiments, una lluita entre el que racionalment volem i el que racionalment hauríem de fer.

Completen el repartiment Júlia Barceló i Alba Pujol que interpreten dues actrius que han vingut d'avançat de la resta de la companyia, en Jordi Oriol, el fidel Fabrizzio, cambrer de la hosteria, enamorat de la seva ama i que espera pacientment casar-se amb ella com era el desig del seu pare i Arnau Vallvé que s'encarrega de la direcció musical.

És la primera vegada que Pau Carrió dirigeix una comèdia i tenia molt clar que aquesta obra és coral i que el text de Goldoni no emfatitza en un únic model d'amor, sinó que fa que cada personatge el visqui d'una manera diferent. Un text clàssic que continua la línia de Teatre d'Art que la Perla 29 ha anat fent i una jove companyia de set actors, joves i amb ganes.

La sorpresa més gran d'aquesta proposta són els macarrons, els riggatoni amb ragú vegetal que se serveixen a la mitja part i que mengem mentre els membres de la companyia toquen música dels anys 60 en directe. Uns macarrons que vénen directament del Restaurant Gat Blau i que estan boníssims. La música ha estat present també en altres moments de la representació i forma part del final de l'obra.

Tot plegat ha estat una festa de la que hem sortit molt contents. Una posada en escena mil·limetrada, una escenografia que surt del mateix escenari i abasta tota la sala i unes interpretacions absolutament magnifiques on tots tenen el seu espai i on el "bon rotllo" és evident i acaba impregnant-nos d'una alegria realment encomanadissa.

Un imperdible d'aquesta temporada.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, nomès heu de clicar AQUÍ

Si t'acostes a la Trattoria Mirandolina, la patrona t'aguditzarà els sentits. Vista, oïda, tacte, olfacte, gust... tots ells entren en joc la fantàstica adaptació de la comèdia L'hostalera de Carlo Goldoni que proposa La Perla 29 amb Pau Carrió a les regnes. Oblida't de la Biblioteca de Catalunya. El cartell inspirat en La Dolce Vita de Federico Fellini fa sospitar que et prepares per un viatge en el temps, a la Itàlia dels 60, i la sospita esdevé realitat quan comproves com el pati de butaques de la nau gòtica ha deixat pas a una terrassa exterior amb taules parades per sopar. Ja no hi ha espectadors, només hostes i companys de taula amb qui compartir riures, complicitats, vi i un bon plat de macarrons al ragú. No és broma: a la mitja part podràs tastar la recepta especial de la patrona de l'hostal, maridat amb cançons italianes interpretades pels mateixos actors i actrius.

El text és una delícia còmica d'embolics amorosos, enganys i jocs de seducció. Laura Aubert és una irresistible madonna italiana que posa a prova a David Verdaguer, el cavaller que es resisteix a caure enamorat. Javier Beltran fa pixar de riure amb un Marquès arruïnat i pretensiós, que competeix amb un ric babau interpretat per en Marc Rodríguez. La cirereta la posen Júlia Barceló, Alba Pujol i Jordi Oriol, completant aquest elenc en estat de gràcia que et farà divertir i gaudir d'una experiència teatral i sensorial completa.

Bravo!

Malgrat que la Biblioteca de Catalunya ens ha possiblitat viatjar a Italia en diverses de les seves obres, potser mai en ho han permés fer de forma tan immersiva com en aquesta ocasió (i qui hagi anat algun cop a aquest teatre ja sap com d'immersius poden ser). En aquest sentit, ens trobem amb tota una experiència teatral que va més enllà de l'obra que anem a veure i que dura des del moment que accedim a la sala fins que sortim. No donaré cap tipus de detall al respecte, ja que considero que és millor no aixafar la sorpresa a ningú i gaudir-ho.

Centrant-nos en l'obra, puc dir que es tracta d'un divertiment que aconsegueix fer gaudir al públic gràcies a un text que sap com dominar l'humor i les seves estructures i a una direcció tremendament àgil que aposta pels actors, els quals estan magnífics. D'altra banda, l'escenografia i el disseny d'espai és sensacional, amanint-se perfectament amb l'obra i creant una atmosfera molt especial, alhora que resulta altament funcional per l'espectacle. De fet, Pau Carrió ha fet una feina fantàstica amb la seva versió de l'obra, la qual d'alguna forma resulta més propera per a l'espectador. Així, L'hostalera és una molt bona opció per aquells que volen passar una estona agradable i divertida al teatre, gaudint d'una molt bona experiència que va més enllà de l'obra.

 

Si us agraden les comèdies d’embolics, entretingudes i molt divertides, L’hostalera és la vostra obra. Tot i que no té un argument especialment enrevessat de mentides i mitges veritats entre els diferents personatges, en la seva senzillesa i frescor radica la seva autèntica gràcia. No cal que l’argument sigui molt complicat, perquè els personatges estan construïts d’una manera molt intel·ligent. De la mateixa manera, els actors proporcionen unes interpretacions molt naturals i amenes.

La posada en escena és fantàstica, convertint la sala de la Biblioteca de Catalunya en un gran menjador d’hostal, on els espectadors també són hostes. Senzilla i eficaç, ens transporta a Itàlia en forma i esperit. La música també és un element clau en aquesta qüestió. Música en directe, amb guitarra, saxo, piano i, fins i tot amb violí, ens traslladen a la Itàlia dels anys 60’ amb cançons, més o menys conegudes, interpretades pels mateixos personatges.

Laura Aubert, com a Mirandolina, és el pol d’atracció dels hostes i també dels espectadors. La seva alegria al rostre i a l’emoció ens endinsa en aquesta comèdia des del primer minut.  Ella, Júlia Barceló i Alba Pujol repeteixen en els seus papers en aquesta segona temporada de l’obra. En canvi, tota la plantilla masculina es renova en aquesta ocasió, amb Ernest Villegas, Oriol Guinart, Jordi Llovet i Pau Vinyals. De tots, destacar, especialment les actuacions de Llovet i Vinyals. Del primer, la seva interpretació del marquès arriba a uns nivells de perfecció impossibles d’obviar. De Vinyals, només dir que ens guanya a cada aparició, com sempre ho fa en tots els personatges als que dóna vida.

Situacions esperpèntiques, divertides i musicals fan passar una molt bona estona a l’espectador, que marxa de la Biblioteca amb un somriure a la cara i amb la sensació que la vida pot ser genial.

Anar al Teatre de la Biblioteca de Catalunya és sempre un plaer, i es que l’espai per si sol desprèn màgia. La seva nau gòtica és espectacular i ha donat moltes possibilitats escèniques a tots els muntatges que s’hi representen. Les seves pedres i el sòl de sorra ens han fet viatjar a èpoques llunyanes i llocs inimaginables, com a les muntanyes d’Irlanda, al regne de Jim a la Xina, a la Dinamarca de Hamlet ,al Líban , al món de fantasia i ficció de Felini , a França  Bergerac , a la Itàlia de Filippo, ... ara ha arribat el torn a la Florència de Carlo Goldoni, un dramaturg venecià, considerat com el fundador de la comèdia italiana moderna.

 

Què ens espera a l’altre costat de la porta?

“L’Hostalera” de Goldoni (1750), però... no a la del S. XVIII, sinó l’adaptació que n’ha fet en Pau Carrió, situant l'acció als anys 60.

 

El públic entrem dins l’espai escènic. Dos cambrers ens acompanyen a la nostra taula, la número 22. Sí, sí en aquesta ocasió l’espai gòtic s’ha convertit en una trattoria e locanda italiana. Taules rodones, estovalles a quadres vermells i blancs, vi, aigua...  A la mitja part, com si de una trattoria e locanda  autèntica es tractés, els actors ens serveixen rigatoni amb ragu alla bolognese, i interpreten, en directe, cançons italianes dels anys 60.

No em direu que no és del tot divertit i original !!!

Pel que fa al repartiment haig de dir que ha estat tot un encert. Tots són grans actors que es mouen amb facilitat dins la comèdia, en la mida justa, en aquell punt en que lo còmic no cau en l’exageració grotesca. Laura Aubert i David Verdaguer són els dos actors que encapçalen el repartiment; ella en el paper de Mirandolina, l’hostalera, i ell en el paper del cavaller de Ripafratta. Dos personatges que representen la cara i la creu de la mateixa moneda. Dos grans actors que sempre en surten victoriosos sigui quin sigui el seu paper, només que aquesta vegada m’ha faltat veure una mica més en l’Aubert el paper de seductora, molt aconseguit en el seu personatge de Nell en l’obra “Victòria d’Enric V”.

La resta de personatges estan interpretats per l’actor Javier Beltrán (el marquès de Forlipopolis), que m’ha sorprès molt positivament fent un registre totalment diferent al que ens tenia acostumats, en Marc Rodríguez com a comte d'Albafiorita, que l’he trobat genial, en Jordi Oriol (Fabrizio (cambrer de l'hostal)) i les actrius Júlia Barceló i Alba Pujol, que feien d’Hortènsia i Dejanira, dues actrius clientes de l’hostal que es fan passar per comtesses.

Des del meu punt de vista, les interpretacions masculines han destacat molt més que les femenines.

-És sabut que Goldoni en les seves obres utilitza un estil crític mitjançant el ridícul en els seus personatges per tal de satiritzar els seus costums i la seva manera de fer i de pensar. Penseu que quan va ser escrita era una època on predominava el sentit comú i la raó davant el pensament i els sentiments.

L'obra ens presenta per un costat una guerra de sexes, on finalment ningú aconsegueix el que vol, i per un altra, una lluita entre classes socials, simbolitzades mitjançant els personatges que hi intervenen.

És una obra que ens mostra el masclisme que és present en la nostra societat, i la lluita de la dona per la seva llibertat.

 

L’Hostalera és una àcida i apassionant comèdia, amb diàlegs frescos i entenedors que no us podeu perdre.

I s’hi aneu en colla... molt millor !!!

La perla 29 ha convertit la Biblioteca de Catalunya en una autèntica locanda italiana amb bon menjar, estovalles de quadres i música. Però no us deixeu enganyar, el realment important passa sobre l'escenari, on un repartiment jove i carregat de talent, amb meció especial a Laura Aubert, esplèndida en tots els sentits, i Javier Bertrán, magnífic com sempre, divertit com mai, ens transporta a una Itàlia de pel·lícula dels anys 50 i dona vida a uns personatges inoblidables dels que resulta impossible no enamorar-se.

I sí, els macarrons de la mitja part estan per llepar-se els dits.

Més informació a Somnis de teatre

Considerat el pare de la comèdia italiana, Carlo Goldoni representa un important impàs teatral entre la dominant Commedia dell’Arte del moment i una dramatúrgia més contemporània on els personatges contenen noves arestes i trets més transcendents que els seus estereotips populars anteriors. En aquest sentit, L’hostalera és l’exemple paradigmàtic d’aquesta modernitat, on trobem un cert feminisme, una psicologia més realista i un regust agredolç que dóna peu a la reflexió. Sense renunciar a aquests elements, la posada en escena de Pau Carrió decideix potenciar una estètica exquisida inspirada en la Itàlia dels anys seixanta de les pel·lícules de Fellini. El seu bon ritme, un to tan hilarant com mesurat i un repartiment entregat a la diversió fan que el muntatge sigui una autèntica delícia. Resulta difícil no sucumbir als encants d’un espectacle tan fresc i entretingut quan, a més, té música en directe i et donen de sopar un plat de pasta. La lluita dialèctica entre una Laura Aubert i uns David Verdaguer i Javier Beltrán en estat de gràcia, sumat a secundaris de luxe com el sempre carismàtic Marc Rodríguez, aconsegueixen que el conjunt brilli sense quedar llastrat per una aposta, aparentment, molt entregada a l’estètica. Si bé el toc d’amargor de Goldoni queda una mica diluït, aquest fet no té gaire importància davant la llum i la força encisadora d’aquesta versió que a qualsevol espectador li semblarà irresistible.

Goldoni és un dels grans genis de la dramatúrgia, i sempre he cregut que L'hostalera és un dels textos més bells que s'han fet mai sobre el tema de la seducció i la guerra de sexes. Un text, a més, que té més capes que les mostrades i que desemboca en un final inesperadament trist, com en moltes altres obres de l'autor. Aquesta baixada a la realitat i aquest caràcter sobtadament pràctic i realista dels seus personatges fa que Goldoni esdevingui un dels comediògrafs que millor ha aguantat el pas del temps.

Ja fa una pila d'anys vaig poder veure la versió que en va fer Sergi Belbel, centrada sobretot en el joc dialèctic i les motivacions dels personatges. Ara, en canvi, Pau Carrió ha donat preferència a l'embolcall i a la part estètica. Fidel a l'afició de La Perla 29 cap a la Itàlia més cinematogràfica, ha convertit el teatre en una locanda dels anys seixanta i ha vestit als personatges com si estiguessin en una pel·lícula de Fellini. Tot plegat ha servit per organitzar una gran festa, amb sopar inclòs, encara que s'hagin perdut matisos i una certa profunditat dels personatges centrals. Uns personatges molt ben servits per Laura Aubert i David Verdaguer, que lluiten cadascuna de les seves rèpliques fins al final. També cal esmentar el magnífic treball de Javier Beltrán, que es posa al públic a la butxaca amb el seu escurat marquès, i l'escenografia tan reeixida de Sebastià Brosa. Tot plegat, un èxit immediat que augura un boca-orella sensacional.

La reposició d'aquesta proposta escènica no s'ha pogut fer amb el mateix repartiment, perquè els actors masculins estan ara mateix treballant amb altres projectes i únicament repeteixen cast en els tres papers de dona, les actrius Laura Aubert (Mirandolina) i en papers més secundaris Júlia Barceló i Alba Pujol.

Ernest Villegas substitueix a David Verdaguer en el paper de "Ripafratta", Oriol Guinart substitueix a Marc Rodríguez en el paper del compte d'Albafiorita, Jordi Llovet substitueix a Javier Beltrán en el paper del marquès de Forlipopoli i Pau Vinyals substitueix a Jordi Oriol, en el paper del fidel Fabrizzio.

Malgrat que tots quatre són actors de reconegut prestigi, a nosaltres cap d'ells ens ha acabat de convèncer i segurament això és per culpa del record que tenim d'aquelles altres interpretacions que ens van enamorar ara fa poc més d'un any.

Com de segur ja coneixeu, es tracta d'una comèdia escrita per Carlo Goldoni, plena de preguntes sobre el sexe, l'enamorament, l'amor ... on comença un i acaba l'altre? ... Sabem diferenciar quan un o l'altre ens arrosseguen?...i si no ens arrosseguen?. Una història en el que veiem una lluita entre dues bèsties tocades per la passió, l'amor i el joc de seducció. Una reflexió que Goldoni ens vol fer sobre la diferència entre l'amor romàntic i l'amor pragmàtic.

La proposta és bàsicament la mateixa, direcció, text i la posada en escena és gairebé idèntica (incloent-hi els coneguts macarrons del restaurant Gat Blau), però aquella màgia que tenia la proposta original, segons el nostre entendre, s'ha perdut en bona part.

En aquesta reposició, va haver-hi moments de la primera part, que fins i tot ens van arribar a avorrir i temíem el pitjor; les riallades que recordàvem, no es van produir o almenys ni molt menys amb la mateixa intensitat.

Potser també ens va influir massa el fet de veure per segona vegada la proposta i els acudits i "sorpreses" del text, no ens van sorprendre com llavors, però per altra banda als nostres acompanyants, que no l'havien vist, tampoc els va acabar de fer el pes, malgrat que no neguem que en algun moment ens ho vam passar bé.

Un petit desencís, d'una nit que preteníem que fos màgica. Normalment no tenim el costum de veure una producció teatral per segona vegada i aquesta experiència ens ha tornat a confirmar que fem bé de no repetir....

Per veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

Encara que ja m’ho havien explicat, quan vaig entrar a la Biblioteca de Catalunya vaig quedar sorprès de la disposició de les taules. Semblava realment un menjador popular, amb estovalles de quadres, amb el vi a taula i amb els plats i forquilles a punt per servir el sopar. D’entrada, doncs, l’escenografia em va semblar magnífica.

L’hostalera és una obra de Goldoni, que es va estrenar en 1755 i que s’ha representat moltíssimes vegades en el teatre professional i d’aficionats. En aquest cas es presenta amb alegria i música, on tots els actors i actrius canten i en algun moment toquen algun instrument. Cada personatge és força esquemàtic i juga a fons amb les característiques preestablertes, que no varia gaire en tota la representació. Tenim el noble sense diners, el ric que en té molts, el cambrer enamorat de la seva patrona, el cavaller que diu que no caurà mai en la trampa de les dones, recordant lleugerament la trama de Molt soroll per a no res, dues actrius sense recursos que intenten actuar a fora de l’escenari i, com a personatge central, la Mirandolina, la patrona de l’hostal que és una dona pràctica i que es deixa estimar pels seus admiradors, sobretot si en pot treure profit dels seus obsequis.

Encara que la comèdia té tots els elements per funcionar, aprofitant els enganys i malentesos que es van produint, he trobat que no acabava d’agafar el ritme adequat. Malgrat una bona posada en escena, la representació no és més que un divertimento. Les actuacions són molt d’ofici sense gaire matisos i excessivament lineals, tret de a l’escena final, quan en David Verdaguer ha de canviar força el registre. Tampoc m’ha entusiasmat la Laura Aubert, que a mi m’agrada molt i que no demostra, en aquest cas, tot el seu potencial.

Una nit de teatre per passar una estona agradable amb un plat de pasta i un got de vi que en aquelles hores s’agraeix.

http://www.lallibretadenpep.cat/

Pel meu gust manca de finezza; l'he trobat cridanera i una mica barroera. El vestuari actual tampoc m'ha acabat d'ajudar, doncs el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia... i això dit dins d'una americana m'ha grinyolat. Potser tenia massa espectatives, de vegades passa. Llàstima perquè és una obra magnífica i jo Goldoni el tinc situat molt amunt. Apart d'això els penne rigate que han servit com a sopar al descans, estaven la mar de bons i calents, cosa d'agrair.

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2jh2mgr

Compta la llegenda que Goldoni va escriure L'Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, "si non è vero, è ben trovato". L'autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d'esgrima dialògica de la "Commedia dell'arte" per construir el nou teatre italià. Posa l'èmfasi en la creació d'autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII.

Si L'Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L'interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors.

A Barcelona, no vèiem la Mirandolina des del mític muntatge que va estrenar Sergi Belbel al Grec de 1995, amb Laura Conejero i Jordi Boixaderas. Pau Carrió (alumne de Belbel a l'Institut del Teatre) s'ha atrevit, per fi, a tornar-nos-la, i l'ha col·locat en una trattoria veneciana dels 50. L'escenografia és brillant, amb una aposta clara per integrar el públic en l'acció i fer-lo partícep de la història. Els espectadors que hi haurem assistit ja podrem dir que hem sopat a La Locanda, i amb la Mirandolina!!

El text de Goldoni proposa un motiu clàssic que és el de la guerra de sexes, i decideix articular-lo a partir d'una venjança, la que perpetra la Mirandolina (Laura Aubert), patrona de l'hostal/trattoria, en nom de totes les dones, i que pateix el cavaller de Ripafratta (David Verdaguer), missògin que es vanagloria de no haver caigut mai en el parany de l'amor. S'estableix així, un joc de seducció molt subtil en què la passió i la raó s'enfronten i només els matissos en la interpretació són capaços de posar-ho de manifest. No sempre se'n surten els dos protagonistes, imprecisos en les rèpliques i no sempre atorgant la càrrega de significat adequada als versos de Goldoni.

La força de L'Hostalera ha de recaure en fer creïble el canvi de mentalitat del protagonista masculí, i es queda a mitges perquè no veiem una Mirandolina escandalitzada pel masclisme d'en Ripafratta sinó una dona joganera amb ganes d'entreteniment, que també ha de ser-ho, però no només. De la mateixa manera, Fabrizio (Jordi Oriol), que acabarà essent l'elecció de Mirandolina, que escull la raó abans que la passió, es desdibuixa i perd força a mesura que avança la comèdia.

Excel·lents els aristòcrates, Marc Rodríguez i Javier Beltrán (en un extraordinari momento de forma), que ofereixen els moments més punyents de l'obra.