L’habitació blanca

El títol no pot estar més ben trobat: L’habitació blanca. No són així les aules on hem estudiat cursos i cursos a l’infantesa? En aquesta obra però, els protagonistes ja fa almenys 25 anys que han deixat l’escola endarrera. Però la reaparició de la senyoreta Mercè – interpretat per una sensacional i entrenyable Francesca Piñon – tornarà a posar en contacte a la Laia, el Carles i el Manel de forma gens casual i amb la finalitat, si és que n’hi ha verdaderament alguna, de fer-los conéixer o més aviat rememorar i mirar de front la història de l'Albert Cornet, el company de pupitre de tots ells.

Amb un magistral ús de no linealitat ni en temps ni en espai la direcció la de Lautaro Perotti manté al públic captiu fins a la pregunta que implícitament se’ns qüestiona al final: quina quota de responsabilitat tenim en la vida dels altres? Una pregunta que ja va formular Priestley aTruca un inspector i que va pujar fa uns anys als escenaris de casa nostra.  No obstant, si bé l’obra de Priestley se sitúa en un marc anglosaxó que ha envellit ràpidament, el text de Josep Maria Miró apel·la a l’actualitat més inmediata: els conflictes escolars i les seves conseqüències.

Drama, humor i thriller es barregen en aquest text de Josep Maria Miró que ens convida a mirar cap enrere per a veure'ns en el present. La nostàlgia no serveix de res, assegura un dels personatges, però sembla que el text no opina el mateix.

La senyoreta Mercè, és una mestra de primària jubilada que visita a tres dels seus exalumnes per saber què ha estat d'ells. Un personatge tan tendre com sinistre interpretat de manera magistral per Francesca Piñón, gràcies a la qual l'obra va adquirint un to de thriller inquietant segons avança la trama. Què cerca aquesta senyora realment? Com aconsegueix trasbalsar la resta de personatges amb les seves preguntes tan senzilles i directes? Aquesta mestra és una espècie de veu de la consciència que col·loca un mirall davant els seus exalumnes per a convidar-los a veure el que els seus somnis i pors han fet amb ells.

A través d'una estructura de diàlegs creuats el reconegut dramaturg català ens permet anar desgranant la història de cada personatge com un trencaclosques, des que van abandonar aquella habitació blanca de col·legi on tot estava per dibuixar i escriure fins a l'actualitat. Així, coneixem a un reeixit arquitecte amb família, un introspectiu agent de seguretat de supermercat i una accelerada consultora de comunicació embarassada. Tres perfils que aparentment no comparteixen res més que la mestra que els va ensenyar a llegir i escriure, és a dir, a donar forma al seu món.

L'obra compta amb un fort ingredient social pel tractament que fa de l'assetjament escolar o el bullying. Un discurs que apareix de manera subtil en l'entramat narratiu per a recordar-nos la facilitat amb la qual mirem a un altre costat i neguem la violència amb tal de protegir-nos. Un recordatori que tots, inclosa la senyoreta Mercè, hem estat còmplices. I una invitació a que deixem de ser-ho.