Comprar entrades per a L'espia que es va estimbar (amb David Olivares)

Possiblement, el nostre món hauria estat molt diferent de l'absència de la Guerra Freda que dividí Europa, i per extensió el món, en dues parts. Estava en venda l'estabilitat d'Occident i de tots els seus països lacais, però també dues maneres ben diferents d'abraçar la societat i la seva economia. Que és, juntament amb el sexe, el motor del món.

Va ser durant aquesta etapa i procurant de deixar enrere el fosc període de la Segona Guerra Mundial, quan aquest gènere literari, cosí germà del gènere negre, va viure el seu màxim apogeu. Doncs la ficció serví com a un camp de batalla ideològica més i, com a tota guerra, no s'admeten presoners.

Si a la Unió Soviètica tenien Maksim Isáiev i els seus 17 instants d'una primavera, a Occident tenien a l'agent de l'MI6 James Bond com el seu màxim exponent. Un era un acurat patriota que llegia poesia, d'altre un brutal i sensual agent que, anys després, també va llegir poesia.

A partir d’aquí, en funció dels gustos i necessitats de l’època i la seva propaganda, aquests han anat variant i afegint més personatges a l’imaginari dels deep states que sempre lluiten contra d’altres nacions o enemics invisibles que tenen plans contra l’humanitat que sovint son contraris als de les organitzacions que encarnen els nostres protagonistes.

Val a dir que, a partir d'aquí, també, en funció del públic i l'autor, els procediments d'espionatge varien, tot i que el discurs sigui gairebé el mateix. Doncs difereixen profundament entre, per exemple, un Bond cinematogràfic i un Bond literari, aquest més proper a ser un sicari que el glamurós agent que evoca dispars, erotisme i un univers d'òrgans Hammond i veus de soul, a les novel·les de John LeCarré, d'interminables interrogatoris i reconstruccions dels fets per adonar-nos que la passa que ha donat l'agent secret protagonista ha estat esperat durant tres anys amb un paquet a casa seva fins que ha pogut introduir-lo dins d'una bústia al Berlin Oriental. Alternant, això sí, trets i sexe.

Abraçar la idea que un guionista qualsevol pot fer una reelaboració del mite és -gairebé- impossible, perquè la nostra cultura mediàtica s'ha construït a base constant clixés, i la deconstrucció d'aquesta ha generat nous i nous clixés, fent de la màxima "Tot està inventat" una realitat. Però això bé que s'ho pensaven ja els grecs, que amb els seus deus a escena ens parlaven del viatge de l'heroi. L'escollit que havia de portar -gairebé- sempre la pau al territori després d'una lluita sagnant, perquè és el que volem veure i poder-nos identificar amb aquell superhome nietzscheà o depèn com, randià, que tots, d'una manera o altra, esperem ser. Per damunt del bé i del mal, desafiant als regents celestes i a tota autoritat humana.

Així que poc importa que sigui James Bond, Jason Bourne o en Jeroni Bou.

L'actor David Olivares, conegut per la seva extensa carrera al longeu Polònia, ens proposa un tour de force actoral i de teatre gestual en què ell sol i acompanyat de les veus d'Òscar Dalmau, Pep Sais, Judit Martín, Mont Plans, Mercè Comes, Joan Pera, Toni Soler, Jordi Basté entre d'altres, ens explica la història d'un guionista vingut a menys que vol fer el seu James Bond particular, intentant esdevenir una peça de cinema d'autor, però sempre trobant-se amb les modificacions i suggeriments de productors i el mateix món real que li diu que aquest no és el camí. Que la mercadotècnia i les llicències es troben per damunt de qualsevol interès artístic.

Això farà que l'obra i el guió que ens expliqui es vagi modificant cada vegada més fins a semblar-nos del tot inversemblant tot allò que veiem a escena intentant trobar la fórmula del èxit. On desapareix el concepte de trobar l'arc del personatge, endinsant-nos o potser estimbant-nos en el que seria el hardboiled. On el que veritablement importa és el nou impuls que ha d'arribar, no en com se solucionarà la trama, que és, en aquest cas, el menys important i el que provoca el riure en el públic assistent.

Humor slapstick i gags de repetició es concatenen constantment durant l'hora i mitja que dura l'espectacle sense donar treva a l'espectador, que és convidat a deixar-se endur per aquesta inversemblant història que, malgrat la lleugeresa, ens parla de com som i què volem veure. Què és el que volem i a què aspirem, qui és qui veritablement volem ser, si és que és factible ser així. I com ens ho volen vendre perquè ho comprem sense miraments. Doncs, com sempre, les necessitats que no sabíem si teníem o no, ens les posen en safata perquè les comprem... per un mòdic preu. Esperant trobar així, mitjançant una campanya mediàtica i/o un presumpte prestigi, una anhelada i efímera felicitat.

El que si trobem, però, és un actor que es deu a un tècnic i un tècnic que es deu a un actor. Respirant els dos alhora per a fer del treball mutu una perfecta coreografia en el cos d'Olivares i que aquesta esdevingui un èxit rotund.