A Harakiri, la companyia Les Impuxibles, volen lliurar de tabús i estigmes tot el que envolta el suïcidi per contemplar-lo com una opció racional. A l’escena, lloc que permet reviure i remorir els morts, es produeix una cita impossible entre dos adults que, un dia, en un petit univers, van ser mare i fill. És possible que una mare ens ensenyi més morta que viva? És possible que el suïcidi d’algú ens faci més lliures?

Paraules de les autores

El suïcidi és el gran tabú als mitjans de comunicació, per la creença que parlar-ne en multiplica els casos.
En aquest cas no es tracta del suïcidi per raons d’honor japonès (harakiri), sinó del d’una mare que també té un tall al ventre: el de la cesària. Tatuatge indeleble de creadora. Un fill queda orfe, un fill que, sabent que aquestes conductes es produeixen més sovint en la joventut, es diu a si mateix que «aquesta mort era seva» i que potser pertany més al món de la seva mare que al món dels vius.
La peça posa a escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d’un grup d’artistes de música, dansa i circ contemporani. Tot això, amb l’objectiu de teatralitzar una visió política del suïcidi, al mateix temps que una crítica a la vida administrada i al cos subjectat, al poder que s’exerceix per assegurar la vida però que alhora produeix alienació i infelicitat.

María Velasco.

Durada:
Idioma:
Català
Edat:
A partir de 14 anys
Paraules de les autores

El suïcidi és el gran tabú als mitjans de comunicació, per la creença que parlar-ne en multiplica els casos.
En aquest cas no es tracta del suïcidi per raons d’honor japonès (harakiri), sinó del d’una mare que també té un tall al ventre: el de la cesària. Tatuatge indeleble de creadora. Un fill queda orfe, un fill que, sabent que aquestes conductes es produeixen més sovint en la joventut, es diu a si mateix que «aquesta mort era seva» i que potser pertany més al món de la seva mare que al món dels vius.
La peça posa a escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d’un grup d’artistes de música, dansa i circ contemporani. Tot això, amb l’objectiu de teatralitzar una visió política del suïcidi, al mateix temps que una crítica a la vida administrada i al cos subjectat, al poder que s’exerceix per assegurar la vida però que alhora produeix alienació i infelicitat.

María Velasco.

Fotos i vídeos
Opinions de l'espectacle 5
Recomanacions Teatre Barcelona
Espectadors/es
  • Neus Mònico Fernández
    Neus Mònico Fernández
    Teatre Barcelona
  • Roser Garcia Guasch
    Roser Garcia Guasch
    Teatre Barcelona
  • Jordi Casas Duocastella
    Jordi Casas Duocastella
  • Josep OS
  • Joan
Articles relacionats
Teatre polític, el pleonasme

Teatre polític, el pleonasme

En una extensa entrevista publicada el 2015 a Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, Juan Mayorga afirmava que “el teatre és la més política de les arts, i ho és per tres raons: perquè es fa […]

Enllaç copiat!