Las bingueras de Eurípides és una versió libèrrima de Les Bacants en la qual abordem, sempre des de l’humor, l’eterna lluita entre l’apol·lini i el dionisíac, entre la rigidesa autoritària representada per El Suasenaguer i el món hedonista de Dionísia i les seves acòlites.
Sinopsi
Dionís baixa a la Terra en forma de dona per a enfrontar-se ɑ El Suasenaguer, un policia que està obstinat a tancar un bingo il·legal de barri, on es reuneix cada tarda un grup de dones no només per a jugar, sinó també per a compartir les seves intimitats, les seves penes, les seves alegries, i alguna copeta d’anís.
Servando, company de treball de El Suasenaguer, intentarà dissuadir-ho de les seves intencions, mostrant-li que en la vida a vegades cal ser més flexible i permissiu. Però el jove i fanàtic policia, obsessionat amb el compliment de la llei, desestimarà els seus consells, arrossegant a tots a un final tràgic i esgarrifós.
Text de l’autora
Quan ens pregunten sobre la temàtica dels nostres espectacles, em costa traçar una línia ideològica que pugui unir tot el que hem fet fins ara. No obstant això, últimament he descobert un possible nexe d’unió entre tots els treballs realitzats fins a la data .Puc dir que en el nostre món creatiu sempre ha existit una absoluta fascinació per l’amoralitat, encarnada en dones i homes que tanquen dins de si un món interior on els límits entre allò correcte i allò transgressor es trontollen, on es qüestiona l’ètic i l’ànsia de llibertat arrasa salvatgement amb tot, fins i tot amb els valors més elevats i intocables de la nostra cultura.
Dins d’aquesta fascinació, la nostra mirada s’ha dirigit sobretot a les dones, secularment oprimides per la moral patriarcal, i especialment les dones de la nostra vida, del nostre barri, a les quals hem vist suportar la frustració i els dolors a cops d’humor i pastilles. Pensant en elles, sorgeix un nou text que gira al voltant d’aquest món tan quotidià com delirant, on el que és tendre i el que és salvatge es donen la mà sense friccions. Mai he vist res més punky ni més amorós que aquestes dones que, passats els cinquanta, comencen a tractar a la vida de tu a tu, per sobre de convencions, per sobre del bé i el mal, aparentment submises, profundament rebels. Dones rotundes, meitat àngels meitat dimonis, passades de rosca, gairebé maleïdes. Excessives i histriòniques, compassives i amoroses. Posseïdes per petites passions, inofensius vicis: no només les pastilles, també el cigarret, la seva miqueta d’alcohol, les partides de parxís amb les amigues, i per descomptat el bingo il·legal, organitzat clandestinament a vista de tot el món aqualsevol baix de qualsevol carrer del barri.
Prenent-les a elles com a punt de partida, i continuant amb el treball de recerca que fem en els últims anys amb la tradició teatral grega clàssica, sorgeix al meu cap una idea fixa: per què no fer unes Bacants en un bingo il·legal situat en el barri de lanostra infància? Si a El viento es salvaje (Premi Max Millor Espectacle Revelació, 2020) abordàvem, de manera lúdica i jonda, el calderoniàtema del lliure albir, a Las bingueras ens centrem en l’eterna lluita entre l’apol·lini i el dionisíac, entre l’ordre repressor encarnat pel policia, i la permissivitat i la laxitud de Dionisi, el déu dels plaers i l’excés.
Prenent com a referència les paraules de l’escriptor i psiquiatre Claudio Naranjo, l’apol·liniestaria relacionat amb l’autoritarisme i la rigidesa, tradicionalment atribuïdes al rol patern, mentre que el dionisíac representaria la flexibilitat compassiva de la maternitat; d’aquesta manera,podem dir que aLas Bingueras assistim a la baralla entre les inflexibles institucions del patriarcat i el petit món matriarcal, subterrani, de les reunions íntimes en les quals les dones procuren divertir-se d’amagat de l’opressor. Aquest enfrontament només pot acabar d’una manera tràgica, igual que succeeix en Les Bacants d’Eurípides.
A nivell dramatúrgic i textual, tornem al vers, com a generador natural de ritme i tensió. Estrofes cultes i populars, cançons sorgides al fil de la narració, interpel·lacions directes al públic, espontaneïtat i frescor, embolicades en l’aura màgica de la mitologia. Per a l’espai escènic i per al vestuari, pensem en un quadre molt concret: “Las Hilanderas” de Velázquez, en el qual apareixen, en primer terme, dones senzilles en les seves laborsquotidianes. Però de fons, endevinem una escena mitològica: Aracne desafiant a la deessa Atenea. D’aquesta manera, ala nostra funció superposarem al món terrenal la dimensió mitològica, transformant un baix qualsevol d’un carrer qualsevol en un espai mític i oníric, habitat pels déus.
Ana López Segovia
Text del director
Refugiant-se de les seves pròpies vides, aquest reducte de combatives gaditanes es reuneixen diàriament per a enganyar les penúries jugant al bingo en un petit local, fent d’aquest acte un ritual dionisíac. Però fa temps que les lleis van posar límits alplaer, especialment al de les dones, al d’aquestes dones. Què hi ha de dolent engaudir? Aquests límits no aconseguiran si no encendre i avivar les seves passions i les seves ganes de “conya”, multiplicant-les fins a la inconsciència. Res ni ningú impedirà que tinguin aquest moment al dia. Tampoc la llei. I molt menys la dels homes. Han vingut a rebentar de plaer i rebentaran. Vaja que si rebentaran…
Nosaltres també volem gaudir amb aquest muntatge. Volem treure a passejar la nostra naturalesa i jugar amb la tragèdia. No podem abordar aquesta temàtica sense rebolcar-nos en el que som ni deixar de fer el que hem vingut a fer, frontalment. Volem que sigui una festa.Volem brindar amb vostès amb el suc de les nostres arrels i convidar-vos a despullar-vos de les vostres fal·làcies. Volem donar-vos enveja alveure’ns gaudir. Potser així, es despertin també en vostès els mateixos esperits que, costi el que costi, ens portaran fins a la cúpula de l’èxtasi.
José Troncoso
