La vida resuelta

La teva vida és tal com te l'imaginaves de petit? Ets realment feliç? Has acomplert els teus somnis d'infantesa? La vida dóna moltes voltes i, de vegades, per molt que la planifiquis i t'esforcis a complir els teus objectius, el resultat és diferent al qual esperaves. Ni millor ni pitjor. Simplement diferent.

Després de l'èxit aconseguit a Madrid, La vida resuelta de la companyia La Ruta arriba al Teatre Borràs. L'espectacle, que compta amb guionistes de sèries com 7 vidas, és una comèdia lleugera i entretinguda que convida el públic a reflexionar sobre la felicitat, la maternitat, l'educació, la realització personal, la família i l'amor en una successió de diàlegs accelerats i irònics que converteixen un argument a priori simple -la recerca d'una guarderia pels fills- en una comèdia d'embolics sorprenentment divertida. L'espontaneïtat i energia de Carlos Santos, Adriana Torrebejano i Cristina Alcázar aconsegueixen connectar amb el públic i transmetre-li la dosi d'humor perfecta per arrencar-li una bona riallada.

En principi, ser guionista de televisió no hauria de ser un inconvenient a l’hora d’aventurar-se a escriure una obra de teatre, més enllà de certs possibles tics propis del mitjà audiovisual. No obstant això, sembla que alguna cosa no ha acabat de funcionar en el salt de Marta Sánchez i David S. Olivas, coneguts pels seus treballs a sèries com 7 vidas o Aida, del guió de sitcom a la dramatúrgia teatral, ja que el resultat no està a l’altura del que es podia esperar. L’espectacle se sosté sobre un esquelet molt ben estructurat que conté tots els elements necessaris per construir una bona comèdia. El problema és que tot plegat sembla massa forçat: les situacions, les reaccions dels personatges, els girs argumentals, els malentesos i, el que és pitjor, la gràcia dels acudits. L’obra té algunes ocurrències realment divertides però no les suficients per salvar la papereta. Fins i tot les parts més serioses o reflexives semblen sorgir de forma artificial i, per tant, és difícil que l’espectador es relaxi i es deixi portar per la història. És una llàstima perquè el punt de partida és força sucós i l’espai (una guarderia) certament original. Però ni tan sols l’actor protagonista (Carlos Santos) té prou carisma ni vis còmica per aconseguir l’empatia del públic. El director, Juan Pedro Campoy, tampoc ha sigut capaç de treure profit de les virtuts de la proposta i, en canvi, ha potenciat l’histrionisme que no serveix més que per evidenciar els punts fluixos. L’actriu Adriana Torrebejano és l’única que demostra un total sentit del ritme malgrat que el seu personatge, a vegades, no resulta del tot versemblant. En qualsevol cas, el muntatge té punts simpàtics, idees enginyoses i algunes rèpliques hilarants que, com a conjunt, no acaben de quallar però, almenys, són allà, encara que sigui de forma aïllada. Caldria, doncs, acabar de polir el producte (començant pel text) perquè de veritat brillés com sembla que podria fer-ho i arrodonir aquest conjunt de trames l’agredolç desenllaç de les quals podria ser un gran final si no fos perquè el recorregut no és prou satisfactori.