La sort

“La Sort” és una peça de teatre documental en primera persona. Els dos intèrprets, parella en la vida real, expliquen el seu procés d'adopció que finalment acaba en la constitució d'una família interracial. El principal objectiu de l'obra és posar en escena aquesta realitat sovint estigmatitzada, trencant el tabú sobre l'adopció i mostrant la bellesa de crear una família que transcendeixi els llaços de sang.

Poques vegades es parla de paternitat i menys encara de paternitat adoptiva. Igual que les criatures necessiten referents que vagin més enllà de Peppa Pig, els pares adoptius també necessiten referents que vagin més enllà dels Simpson; representacions de famílies diverses on poder veure’s reflectits. I això és justament el que fa aquesta obra, fixar un referent positiu d'aquesta opció de vida.

La proposta remarca la seva honestedat amb un discurs directe, bilingüe, amb pocs recursos escènics i un escenari nu que només es recolza en algunes projeccions. Narrativament se centren molt en el procés d'adopció i es troba a faltar una mica més d'informació sobre la segona part, una vegada el fill arriba a casa. Encara que com deixen ben clar, és un camí que encara els queda per recórrer.

Juli Disla i Jaume Pérez ho tenen molt clar; ser pares no és un dret, com molta gent pensa, és una sort. Sort la nostra, per tenir una sala com La Beckett que ens porta propostes com aquesta.

Aquesta obra la van representar al Teatre Aurora d'Igualada la temporada pasada. Va ser tot un èxit, que espero que segueixi així a Barcelona.

La sort parteix d’una història real. D’una adopció homoparental dels mateixos protagonistes. Ens expliquen per un costat el procés d’adopció, tota la part emocional, els dubtes d’aquestes parelles, heterosexuals o homosexuals, que decideixen iniciar aquest procés de ser pares.

Ens demostren les diferents models de família i que tot depén dels referents que tenim. Si pensem en una família, moltes vegades pensem en la nostra propia família, on tenim el pare, la mare i els fills. Però no pensem en altres models de famílies totalment diferents a les “normatives”

És un espectacle sensible. Passem d’una experiència personal que han volgut pujar a l’escenari. Tot ha vingut pel fet d’explicar, donar una mica de llum i de normalitat a l’adopció. Però sobretot per fer un homenatge al seu fill.

El paper és de normalització, de treure mites a les adopcions que ara mateix és una realitat. I ja que ells fan teatre, és una forma de fer-ho real. Sense donar gaires explicacions sobre la seva vida personal o íntima. Sense arribar a fer exhibicionisme ni exposar-se, fer-ho públic i poc més.

Han volgut fer, i amb molt bones interpretacions, ensenyar-nos la bellesa del procés d’adopció, sense la situació prèvia que és traumàtica quan el fill ha de canviar de la família. A més ens expliquen un model de família totalment diferent del que tots tenim al cap.

Ens ensenyen els dubtes que tenen per fer el primer pas, i un cop que l’han fet, els dubtes que tenen fins que arriba el procés final quan al final arriben a ser pares.

La posada en escena és mínima, no hi ha gaire més que dues cadires i una pantalla on podem veure diferents fotografies i vídeos que ens van introduint en la història. Però no necessiten gaire més, ells dos o directament les seves paraules omple amb escreix i fan que el protagonista absolut siguin les seves paraules, la seva pròpia experiència.

Podeu veure l'opinió escrita en el seu moment en el següent enllaç