La setena porta

"La setena porta" és una obra de teatre basada en els textos de Joan Brossa, a manera de recopilatori, que encaixa a la perfecció amb la sèrie de gags que la companyia Els Pirates ens proposen. Es tracta d'una obra que reflexiona sobre temes quotidians fins a arribar al dubte més existencial o, si més no, més revolucionari: la setena porta, la de la sortida. Els pirates ens parlen sobre la frustració de la monotonia, però també de la seguretat que ens proporciona, dels desitjos i els somnis. Seguint la tònica de Brossa, fan una sàtira de les classes socials, les jerarquies i les etiquetes.

La posada en escena que ens situa en una oficina dels anys setanta, plena d'objectes i mobiliari, d'uns colors que generen una estètica molt característica que entona perfectament amb el to de l'obra. Val la pena destacar la gran capacitat dels actors per interpretar diversos personatges amb una autenticitat i personalitat completament diferents. Surten per un costat sent un personatge i entren per l'altre sent un altre. "La setena porta" és teatre de l'absurd en la seva essència més pura. El ritme, les pauses i la gestualitat estan quadrades i calculades gairebé matemàticament, no obstant això, els intèrprets mantenen una espontaneïtat i naturalesa que inevitablement et trauran uns quants somriures.

Ja ho deia, Brossa, que l’argument podia fer nosa. La setena porta no té un fil narratiu que cusi totes i cadascuna de les escenes, però sí que compta amb bones interpretacions, un missatge potent i una escenografia molt lluïda. A partir de textos del polifacètic artista Joan Brossa i amb dramatúrgia de Laura Aubert, la companyia Els Pirates Teatre presenta aquest espectacle que atrapa i juga amb l’espectador.

Una oficina del tot ordenada i la porta d’un ascensor molt actiu acullen els personatges principals de l’obra (tres secretàries i un conserge) durant una jornada laboral que aparentment és ben quotidiana. Amb poques paraules se’ns fa entendre que les treballadores esperen, aquell dia concret, un reconeixement que els ha de compensar tota la feina que fan. Les hores van passant i, a mesura que ens endinsem en la dinàmica de l’empresa, presenciem situacions imprevistes.

Amb una bona dosi d’humor acompanyada de tocs musicals però sense deixar de banda la duresa, el muntatge dirigit amb enginy per Adrià Aubert esdevé una crítica al sistema i a la societat que el perpetua: la competitivitat, l’ambició, la hipocresia, l’estrès i l’assetjament són alguns dels temes tractats pel text —amb el suport imprescindible de la gestualitat— al llarg de la jornada laboral que sembla portar, inevitablement, a identificar la setena porta de l’escenari, la de la sortida.

En els darrers anys hem vist com diferents artistes i companyies s’acostaven a Brossa, ja fos inspirant-se en la seva obra o bé agafant diferents textos i ajuntant-los en un espectacle. Hem vist la visió de Roberto G. Alonso, la de Dei Furbi, i també la d’Els Pirates, que ara tornen amb una reposició força esperada. I és que el grup ha trobat en els jocs escènics del poeta una possibilitat de seguir explorant i explotant la part lúdica que tantes alegries els hi ha donat.

La setena porta agafa diferents referències brossianes, i també diferents textos o frases o màximes irrefutables, i ho encabeix tot en una oficina d’un temps ja passat... possiblement els anys setanta. I per l’oficina passen les secretàries, el conserge, les dones de la neteja, uns homes estranys (possiblement poetes o escriptors), unes dones força esnobs, uns quants membres de la cúria i algun despistat que passava per allà. Hi tenim crítica i reflexió, però sobretot hi tenim molt d’humor. Un humor que comença sent gestual i que aconsegueix fites molt altes en tota la primera part. Potser no és el que més recorda a Brossa, però es tracta d’una gestualitat clara i basada en una genial coreografia de repeticions.

Tampoc podien faltar-hi els stripteases, que aquí compleixen també una funció reivindicativa. De fet són dos moments que, lluny del plaer hedonista d’altres muntatges, aquí deixen incomoditat i generen certa controvèrsia. I és que a mesura que avança tot es torna més confós i complicat. Potser el missatge desesperançat de la part final no és el més adequat, però igual sí el més coherent. Un espectacle, doncs, que compleix els seus objectius i que sap com acostar-se a l’imaginari del poeta sense trair en cap moment l’estil inconfusible del grup.