La posibilidad de la ternura

Un grup d’homes primitius persegueix un mamut en una cacera. Aquesta imatge presideix l’últim espectacle que hem vist de la companyia xilena La Re-sentida, la mateixa que ens va portar Paisajes para no colorear i Oasis de la impunidad. Es tracta d’una imatge enorme, ferotge, que resumeix el tema de l’espectacle i que avança la brutalitat que ens mostraran als pocs minuts de començar els set actors adolescents que el protagonitzen. Una brutalitat que els hi ve imposada o heretada. Una masculinitat tòxica amb la que, tal com anirem veient al llarg de l’obra, no s’identifiquen... però en molts casos es veuen obligats a acceptar.

Si amb el seu primer espectacle La Re-sentida reunia un grup de noies que volien escapar del masclisme, ara li dona la volta i busca l’altra part, el revers o l’antítesi de tota aquesta situació. I tal com passava amb les noies, aviat veiem com els nois també es mostren incòmodes en el paper que els hi ha tocat. Molts d’ells ens revelen les seves debilitats, les seves pors i els seus desitjos més íntims. Veiem de cop com desitgen viure la sexualitat de forma lliure, o si més no ensenyar-nos que també ploren, s’emocionen i lluiten per desmarcar-se d’un encotillament arcaic i primitiu... en el fons, molt primitiu.

L’espectacle comença amb molta força i amb una estètica i una gestualitat impactants, marca de la casa. Tot i que a moments sembla desinflar-se per culpa d’alguns parlaments o situacions massa allargades, el muntatge remunta quan els actors es rebel·len i el marc opressor és desmantellat. El final, a ritme de Madonna, és tota una declaració d’intencions. No hi ha molt més a dir. Només ens toca esperar el proper espectacle de La Re-sentida, que sempre ve disposada a remoure i a no deixar a ningú indiferent.