La mare

La síndrome del niu buit. Una dona que s’ha passat tota la vida només cuidant els seus fills, es troba de cop i volta que es fan grans i marxen de casa, marxen del niu que tant polit conserva. Aquesta és la situació inicial que presenta l’obra d’en Florian Zeller. Si, a més, resulta que està enamorada del seu fill i no suporta el seu marid, que procura no està massa per casa, la situació és desesperada.

La magnífica direcció de Andrés Lima subratlla la visió personal que té aquesta dona de tot el que l’envolta. El text fa que es repeteixin les escenes diverses vegades, de manera que l’espectador vegi diferents punts de vista d’una mateixa situació. Aquestes repeticions, per altra banda excessives i reiteratives que fan que l’obre no acabi de ser rodona, estan molt ben representades amb una escenografia simètrica que, amb petits canvis de situació i de localització de les entrades i sortides, aconsegueix l’efecte de canvi dins de la similitud de l’escena.

Em va agradar molt l’actuació d’Emma Vilarasau. Aquesta vegada no està gens continguda, com a Infàmia. La desesperació del seu personatge fa que hagi de passar de moments de certa lucidesa a d’altres de descontrol emocional. Sempre amb una tensió que no desapareix en cap moment. La magnífica actriu ho aconsegueix molt bé. L’Ester Cot fa un contrapunt molt convincent, amb la fredor de la núvia del fill que se sent guanyadora i que contrasta amb l’exasperació i la gelosia de la mare. El marid i el fill (Pep Pla i Òscar Castellví) completen un repartiment molt encertat.

Molt recomanable, sobretot, per a qui no hi vagi amb el prejudici, que sento massa sovint, de la suposada sobreactuació de la Vilarasau. No fa massa, un important director del nostre teatre comentava que no s’ha de caure amb la falsa naturalitat, tant televisiva, que trobem en algunes funcions. No és el cas, ni molt menys.

http://www.lallibretadenpep.cat/

Quan la teva identitat està íntegrament consagrada a algú, perdre’l porta greus conseqüències. Fins i tot si la pèrdua consisteix en una cosa tan lògica com un fill que creix i s'independitza. La impossibilitat de desprendre's d'un fill és el que tracta La mare, la peça de Florian Zeller que es pot veure aquests dies a la Villarroel. La seva protagonista és una mare dependent i irritable, una persona que ha dedicat tota la seva vida a la seva família i que ara es troba despitada, enfadada amb el món i, sobretot, terriblement buida...

Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-la-mare/

La mare retrata una dona que s'aboca a la depressió quan veu que la seva vida s'esmicola. Els seus fills han marxat, la relació amb el seu marit fa aigües i, enmig del desastre, el seu instint l'empeny a aferrar-se al passat (la seva obsessió és que el seu fill deixi la seva parella i torni amb ella), en comptes de construir un futur.

Sense més context i sempre des del punt de vista d'aquesta dona mentalment desequilibrada, Florian Zeller construeix un text reiteratiu i fosc que es replega sobre si mateix fins a crear un relat monolític i sense matisos sobre la tragèdia d'aquesta dona.

En escena, una Emma Vilarasau que no sorprèn però tampoc no decepciona, dóna vida a aquesta mare desconnectada de la realitat, rodejada d'un repartiment sense possibilitats reals de lluïment.

Més informació a Somnis de teatre

 

La mare, una obra arriscada, commovedora i eloqüent. Dilluns passat vaig portar a la meva mare a veure-la, em resultava la persona més adequada per viure aquesta aventura i entendre de més a prop el punt de vista d’una mare quan el seu fill vola de casa els pares. Ho necessita!

Per què? Doncs per què jo ara mateix estic en una situació familiar molt semblant, fa poc m’he independitzat i em preocupava que la meva mare es pogués sentir sola (o turmentada com l’Emma Vilarasau). A mesura que anava passant la funció jo anava mirant a la meva mare i desitjava de tot cor que la meva mare estigues bé.

Per sort, tot i que en algunes coses la meva mare es pogués sentir identificada amb l’Anne (l’Emma Vilarasau), el patiment i l’angoixa que es presenta durant al llarg de l’obra no té res a veure amb la nostre vida real. La meva mare és capaç d’acceptar la meva independència i no s’ha vist angoixada davant d’aquest nou rol que ens toca viure com l’Anne.

Això si, anar a veure La mare ha estat una teràpia molt bona per mi. M’he pogut posar una estona en la pell de la meva mare i entendre la buidor i el caos que pot haver sentit ella al marxar jo de casa. Una nova etapa comença però el nostre vincle no desapareixerà mai.

Us animo que aneu a veure-la amb les vostres mares o fills, entendreu de més a prop com canvia la vida quan tens fills, que tot el que passa es regeix en el benestar dels teus “petits”.

Potser l’Anne es massa sobre-protectora amb el seu fill i quan es veu sola comença a construir un món de fantasia malaltís que la fa embogir. A més, l’alcohol i les pastilles no l’ajuden gaire a sobreposar-se però el missatge de La Mare és molt clar: L’amor que una mare sent pel seu fill no es pot comparar en res del món. Tot i que jo afegiria: I l’amor que sent un fill per la seva mare també és molt fort.

Una obra intimista i molt pura. Més enllà de les paraules, fareu un viatge en el món intern de l’Anne, les seves pors, emocions i frustracions. Aneu a veure-la i extraieu les vostres pròpies conclusions.

Torna a la cartellera teatral barcelonina l'autor francés de moda i, en aquesta ocasió, ho fa abordant la figura matriarcal. Sens dubte, el punt de partida de l'obra és realment suggerent, el qual dona per escriure un gran material d'introspecció de personatges i per plantejar una història altament interessant. Malgrat això, Zeller es queda a mig camí i se'n va cap a la deriva a l'hora d'aprofundir en el món intern de la protagonista, resultant tot massa caòtic, no només de la pretesa navegació per les entranyes del personatge, sinó a nivell narratiu, el qual confon a l'espectador i l'allunya del món introspectiu que es pretén mostrar. Tot i això, Andrés Lima aconsegueix evocar les sensacions i emocions que viu la protagonista més enllà de les paraules, tot fent un hàbil ús dels diferents elements en escena i a través d'una bona direcció. De fet, aquesta aconsegueix que l'obra vagi captant la nostra atenció i que ens trobem amb fragments interessants, malgrat les grans mancances del text i de moments interpretatius excessivament sobreactuats. En aquest sentit, la primera part esdevé realment interessant i és una llàtima el camí pel qual finalment opta l'obra, perdent-se en si mateixa i no deixant mostrar els encerts que havia plantejat de bon inici.

Florian Zeller és un dels nens mimats de la nova dramatúrgia francesa. Ha guanyat tots els premis importants del seu país, i ha estat traduït i estrenat a diversos països, sempre amb èxit de crítica i públic. En realitat, l'èxit l'ha acompanyat sempre, perquè amb només 37 anys ha escrit vuit obres de teatre, cinc novel·les exitoses i dues adaptacions per a òpera i cinema. Sabem que el país veí acostuma a sobrevalorar autors joves i capaços, però pel que hem pogut veure a casa nostra (fa pocs mesos també es va estrenar l'obra El pare) aquest cop se'ls hi ha anat una mica de les mans. Zeller no és un mal autor teatral, però a jutjar per les dues obres vistes -les més conegudes i premiades- té una tendència natural a complicar arguments i temes que hem vist resoldre en moltes altres ocasions de forma molt més senzilla i efectiva. Si aquesta complicació formal, normalment a base de repetir escenes i desordenar-les temporalment, ens portés a un camí menys transitat i ens aportés una nova visió de les coses no hi hauria res a objectar. Però tant una obra com l'altra -d'estructures quasi calcades- m'han deixat força indiferent i no han permès que m'identifiqués amb cap dels personatges.

Sigui com sigui, el que no es pot negar a Florian Zeller és que les seves peces suposen un veritable tour de force per als seus actors protagonistes. Són textos de lluïment que permeten fer una gran exhibició de recursos dramàtics. Ho vam veure amb Héctor Alterio, i ho hem vist ara amb Emma Vilarasau. En aquest cas, però, creiem que l'exposició de l'actriu és tan alta que acaba vorejant la sobreactuació en més d'un moment. Sens dubte té escenes brillants, però abusa del to planyívol que ja li hem vist utilitzar en altres actuacions. Més difícil encara ho tenen els seus companys de repartiment, que han de bregar amb uns personatges que estan tota l'estona nedant entre dues aigües. Un exercici difícil que se salva, en part, per la direcció d'Andrés Lima i el seu bon gust escènic.

Florian Zeller, autor del text, és considerat un dels millors dramaturgs francesos contemporanis i un dels més apassionats. Va escriure La Mère l’any 2010 i es va estrenar al setembre del mateix any a París.  Ara, amb traducció d’Ernest Riera s’estrena a Catalunya. Durant la present temporada teatral Focus ha presentat una altra obra del mateix autor, EL PADRE al Teatre Romea, protagonitzada per Héctor Alterio.

Andrés Lima és el director d’aquesta proposta i ha volgut que l’Emma Vilarasau, a la que coneix de fa vint anys, fos la seva protagonista. “Emma és de les millors artistes que he conegut en la meva vida. Hi ha molt poques que puguin fer el que fa ella”.

La peça se centra en una dona en la cinquantena, Anne, que afronta una crisi en tots els fronts: fills grans, matrimoni que fa aigües, solitud, angoixa existencial, por, depressió, falta de propòsit en la vida, desamor. El retorn provisional del fill a causa d'una ruptura sentimental solament servirà per exacerbar encara més la síndrome del niu buit quan ell torni a marxar.

Ella es troba sola, en un món que li cau al damunt. Res a fer, res a compartir, cap activitat, cap afició, només soledat absoluta i espera. Esperar el retorn del marit, la trucada del fill ...

LA MARE és una obra intimista que parla del buit i del dolor d'una dona que perd l'únic rol que ha tingut en la seva vida adulta, fer de mare.

La Mare ens presenta escenes successives i aparentment similars però absolutament diferents, dues realitats, la que veiem i la que ella viu en la seva ment. Els finestrals fan la funció de mirall d'ambdues situacions. Nosaltres acabem dubtant de quina és la realitat i quina existeix només a la ment de l'Anne. Està clar que hem d'extreure les nostres pròpies conclusions.

Emma Vilarasau és una extraordinària Anne, en un paper que en determinats moments és intencionadament sobreactuat però que ens mostra sense cap dubte el seu dolor i la seva incapacitat de reaccionar davant d'una situació que no desitja i que no pot controlar. L'única veritat per ella és la que té al seu cap. Una dona a qui la realitat objectiva li canvia de cop i això provoca que "s'hagi de ressituar en el món sense acabar de trobar el seu lloc".

Pep Pla és Pierre, el marit de l'Anne que intenta entendre la seva buidor però que no és capaç d'ajudar-la, no és capaç de posar-se en el seu lloc, no pot entendre el procés que ella està passant. Pep Pla, director artístic del festival Terrassa Noves Tendències (TNT) i del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET), recupera amb aquest paper la seva faceta d'actor després de deu anys sense trepitjar els escenaris. Sembla que no ha deixat d'interpretar mai.

Òscar Castellví és Nicolas, el fill que ha marxat de casa i lluita perquè la seva mare entengui que ha de seguir la seva pròpia vida i la casa familiar és per ell un referent, però ja no és la seva llar. Una interpretació molt creïble.

Ester Cort és Élodie, i és la parella del Nicolas. Al mateix temps interpreta i representa a totes les dones que conformen el món de l'Anne i a les que odia, la seva filla amb la qual no ha tingut connexió des del mateix moment que va néixer, les amants del seu marit que pressuposa que existeixen, la infermera que la durà a l'hospital i per descomptat la dona que ha fet que el seu fill marxi de casa.

LA MARE és per tant un viatge enigmàtic i apassionant a la ment de la seva protagonista, una ment lliure, imaginativa, perversa, cruel i amoral alhora. Un intent d'entendre el seu caos, la seva crisi, la seva depressió profunda, la seva angoixa.

Ens ha encantat !!!

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ

Potser caldria conèixer l’obra teatral completa de Florian Zeller abans d’agafar-li mania però, després de comprovar que La mare comparteix la majoria dels defectes que vam veure recentment a la seva altra obra El pare, resulta massa temptador no posar-li etiquetes. Ens ha quedat clar que a l’escriptor francès li obsessiona la família, les malalties mentals, la soledat i el pas del temps; temes que són profunds i francament interessants, d’altra banda. Malauradament, resulta també evident que el seu estil narratiu (com a mínim en aquests dos textos) és confús, reiteratiu i d’una presumptuositat ineficaç. Poca cosa pot fer una Emma Vilarasau bastant per sobre de les circumstàncies, amb alguns dels seus tics habituals, però fent gala de la seva àmplia experiència i capacitat interpretativa. També la correcta direcció d’Andrés Lima, amb solucions senzilles i ambientacions molt suggerents, salva, en certa manera, una proposta que, en realitat, sobre el paper, s’enfonsa ella mateixa. El fet que sigui tan complicat connectar amb els personatges, que gairebé no aconsegueixi emocionar i que, després de jugar aleatòriament amb fantasia i realitat fins a l’avorriment, acabi per no explicar-nos gaire cosa, fan del conjunt una peça difícil de defensar.

Florian Zeller és un novel·lista i dramaturg contemporani francès, que amb tan sols 37 anys ja porta publicades cinc novel·les i onze obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes, i actualment està considerat , com un dels talents literaris més importants del seu país.

Fa uns mesos vàrem poder veure una de les seves obres de teatre, “El Padre” , al Teatre Romea, ara a La Villarroel podeu veure “La Mare”.

-La veritat és que després de veure “El padre” , de la qual no en vaig sortir gaire convençuda, tenia els meus dubtes d’anar a veure “La Mare”. La sorpresa va ser majúscula, tot al contrari que amb “El padre”, “La Mare” em va atrapar des del primer moment.

 

-Es tracta d’una obra intimista, amb un llenguatge fàcil i contundent.

-El text és extraordinari, construït a base de frases curtes i diàlegs trepidants.

-La major part de l’acció passa dins la casa familiar.

-La principal protagonista és l’Anne (Emma Vilarasau) , una dona que es troba sola. El seu marit, en Pierre (Pep Pla), ha hagut de marxar de viatge per qüestions de feina .  En la seva soledat, l’Anne imagina que el seu fill en Nicolàs ( Òscar Castellví), ha tornat a casa després de trencar amb l’Élodie (Ester Cort), la seva parella. A partir d’aquesta idea, comença a construir una fantasia al seu voltant. Una realitat imaginària que la farà viure i patir en igual intensitat.

Les escenes esdevenen repetitives i aparentment similars. En elles està present el seu fill, el seu marit o  la novia del fill, però tot és fruit de la seva imaginació. El seu imaginari cada cop és més destructiu, i anirà creixent a mida que va passant el temps. L’alcohol i les drogues no l’ajudaran a sortir-se'n del seu engany cada cop més destructiu.

 

-En aquesta obra Florian Zeller ens endinsa dins la ment d’una mare autoritària i  sobre-protectora, que viu turmentada des del mateix instant que el seu fill decideix marxar de casa per viure la seva pròpia vida.

Els espectadors podem veure els seus temors, angoixes i frustracions.

 

-Tot i que és la primera vegada que Andrés Lima i Emma Vilarasau treballen junts, el resultat final ha estat magnífic!!!

-El personatge de la mare no és un paper fàcil d’interpretar, cal demostrar gran seguretat en el personatge i tenir un gran desplegament de registres. Com era d’esperar, l’Emma Vilarasau ho aconsegueix amb nota. En ella veiem aquella mare possessiva, gelosa, espantada davant la soledat, plena d’ angoixes i pors, però en un grau malaltís. És una dona que se sent abandonada física i emocionalment, i és del tot incapaç  d’acceptar la independència emocional del seu fill.

Pel que fa a la resta d’actors en Pep Pla, l’Ester Cort i l’Oscar Castellví han fet una feina d’interpretació extraordinària.

 

-Com a mare , puc arribar a entendre el patiment d’aquesta dona. Cada pas endavant que fa un fill cap a la seva independència com a individuo,  és un guany aconseguit com a mare, però a la vegada també és una fissura del lligam (protector, conductor, necessari) que ens uneix a ell. Penseu per un instant el lligam tan fort que hi ha entre una mare i el seu fill: primer de tot el privilegi de sentir-lo dins teu abans que ningú, portar-lo dins i donar-li el pit.

En el meu cas, la primera fissura d’aquest lligam va començar el dia que vaig deixar de donar-li el pit, després el dia que vaig deixar de sentir aquella olor tan característica que fa el cap dels nadons quan són petits. El primer cop que va sortir al cine amb amics vaig passar-me la tarda mirant fotos i plorant mentre pensava…s’està fent gran. Etc, etc, etc…

Un dia marxaran, i tot i que sé que ho passaré malament, estaré contenta perquè és molt positiu per ells. Per descomptat, m’adaptaré, això ho tinc molt clar.

La meva feina com a mare és fomentar la seva autonomia fins que acabin marxant de casa, després començarà una nova etapa.

 

Jo de vosaltres no me la perdria !!!