Tot el que necessites per anar al teatre

Andrés Lima: ‘Si es considerés el teatre com un bé públic, podríem estar al nivell del Canadà o Berlín’

2 Febrer 2017
e

Després de dirigir l’espectacle inaugural del Grec de la passada temporada, Les bruixes de Salem, Andrés Lima (Madrid, 1961) torna a Barcelona per encàrrec de Focus i La Villarroel per dirigir La mare. «No és casualitat», m’explica. «Amb Focus tinc una molt bona relació. Ells tenen unes inquietuds artístiques que coincideixen amb la feina que jo faig, i a mi m’agrada treballar amb ells. Espero que en el futur fem muntatges i alguna cosa més que muntatges, que no et puc dir de moment». Somriu. Se’l veu entusiasmat.

Un entusiasme que mostra també en parlar de la possibilitat de transitar entre Barcelona i Madrid: «Hi ha un pont que jo particularment sempre he pensat que era absurd que no fos més fluid, més potent. Hi ha molta admiració a Madrid per tota la feina que s’ha fet a Barcelona, i a Catalunya en general. A més, crec que produir MadridBarcelona és una cosa relativament senzilla, molt senzilla, i permet nodrir-se no només de les diferents cultures sinó d’actors, mètodes de producció, llengua. Acabo de fer una entrevista amb l’Emma [Vilarasau] en la qual jo parlava en castellà i ella en català, i això només és positiu. I en el que és difícil, doncs caldrà posar-se d’acord. No vull establir un paral·lelisme amb la situació política CatalunyaMadrid, però crec que hi ha molta ceguera per part dels polítics en una relació que podria ser moltíssim més senzilla».

“Emma Vilarasau és una actriu comparable a Isabelle Huppert”

Emma Vilarasau protagonitza 'La Mare', a La Villarroel (2017). Fotografia: David Ruano

 

Lima tampoc no escatima elogis vers la seva companya de viatge en aquest projecte: «Emma Vilarasau és una actriu comparable a Isabelle Huppert, i no parlo per parlar. Tècnicament pot assumir els mateixos registres. Ella i jo portàvem molt de temps perseguint-nos, amb ganes de coincidir, de treballar, i quan em van dir que l’Emma estava interessada en aquest projecte i em van preguntar si m’interessava jo vaig dir: “sens dubte, però amb ella”. I ha estat molt joiós. Ha estat complex, perquè el personatge i l’obra són complexos, però no ha estat difícil. Ha estat molt bonic treballar amb ella, perquè és algú a qui no has de convèncer de res. És una gran artista».

Andrés Lima pot fer gala d’una dilatada trajectòria al món artístic. Des dels seus inicis a la dècada de 1980, ha treballat d’actor en cinema, televisió i teatre. I encara que el seu rostre es va fer molt popular entre el gran públic gràcies a la petita pantalla i la sèrie Policías (2000-2003), la seva dedicació al teatre ha estat constant i intensa. No en va, va ser, juntament amb Alberto San Juan, Guillermo Toledo i Nathalie Poza, entre d’altres, un dels membres d’Animalario (1997-2012), una de les companyies de teatre més bel·ligerants del panorama nacional recent, tot i que a Lima li agrada matisar aquest punt. «El que va passar és que Animalario es va significar molt amb la boda d’Alejandro y Ana. De fet, avui encara en els reportatges del cas Gürtel veiem asseguts tota la llista de convidats d’aquell casament. Però després també vam fer Últimas palabras de Copito de Nieve, Hamelin, que era sobre un cas de pederàstia, Penumbra, que era sobre els conflictes interns de la companyia, El montaplatos, que era un Pinter, Tito Andrónico… Encara que sí que és veritat que sempre ens ha interessat el punt de vista sociopolític. Tant des d’Animalario com a fora. I l’agitació. A Alberto San Juan li agrada més aquesta via, i el seu projecte actual, Teatro del Barrio, té un punt d’agitació política pel meu gust interessantíssim. A mi, en canvi, m’agrada més tocar més pals i que sigui l’art el que destaqui per sobre de qualsevol altra cosa».

“Amb Animalario vam passar per moments molt difícils, perquè directament va haver-hi una època en què ni tan sols no ens emportàvem la taquilla d’on fèiem la funció”

'Penumbra', d'ANIMALARIO, es va estrenar al Teatre Lliure l'any 2011. Fotografia: Andrés de Gabriel

 

Animalario va marcar, sens dubte, un abans i un després en la seva trajectòria. «Jo associo Animalario, sobretot, amb la paraula “llibertat”. La llibertat per expressar-te com vulguis, la confiança, la fraternitat que hi havia entre nosaltres, encara que això passava també per un obligat caos que de vegades era insuportable i de vegades molt creatiu. Animalario ha estat escola de teatre i de vida. Es va formar allà un grup, una connexió artística i vital molt potent que coincideix amb el moment en què jo començo a tenir una visió molt més personal del que és la professió. Alberto San Juan i jo teníem la mateixa visió sobre les coses. Vam començar a treballar i als quinze dies estàvem estrenant. Va ser increïble.

Coincidia que jo venia de la sala Cuarta Pared de Madrid i el seu cap, el Javier Yagüe, que sempre ens ha donat suport, m’havia dit: “Escolta, Andrés, no tinc res per al mes que ve, perquè m’ha fallat una companyia”. Jo anava a veure l’Alberto perquè el dia anterior ens havíem passat unes obres curtes, perquè jo havia vist el que feia ell i ell el que feia jo, i ens havíem agradat. Quan vaig arribar li vaig dir: “Mira, hem d’estrenar en quinze dies”. I vam muntar Qué te importa que te ame que va ser la primera obra». Un projecte que va néixer amb la mateixa il·lusió que tants d’altres i va desaparèixer també, com tants d’altres, víctima de la crisi, el 2012. «Vam passar per moments molt difícils, perquè directament va haver-hi una època que, com que hi havia un deute brutal dels ajuntaments a causa de l’esclat de la bombolla immobiliària, va arrencar la moda institucional de no pagar a les companyies. Ni tan sols no ens emportàvem la taquilla d’on fèiem la funció. Una economia impossible. Com que vivíem de les promeses, del “sí, sí, el mes que ve”, vam confiar-hi i va arribar un moment que ens vam trobar amb un deute al·lucinant, enorme, com tantíssima gent, i de seguida, a sobre, va venir el 21 % d’IVA, que ja va acabar de destrossar-nos».

Tanmateix, aquesta dissolució també va servir perquè els membres d’Animalario emprenguessin nous projectes artístics més personals. En el cas d’Andrés Lima, el projecte es diu Teatro de la Ciudad, una iniciativa que arrenca de la mà del també director Alfredo Sanzol i que es concep com una «aposta per la investigació, reflexió, creació, producció i exhibició del teatre contemporani». Un projecte que estableix llaços de complicitat entre directors i productors per dur a terme projectes viables, però no esclaus de la vessant econòmica. «Una de les màximes que tenim a Teatro de la Ciudad és que el productor dóna suport a la idea artística del director i el director se cenyeix a la producció artística del productor, que té a veure amb els diners, amb els recursos, amb tot. Així es genera una obra on tots els pilars són responsables del resultat final».

Teatro de la Ciudad parteix de la investigació per donar forma als seus projectes. La temporada passada van ser les tragèdies, en les quals Lima, Sanzol i Miguel del Arco van investigar sobre Medea, Edip Rei i Antígona (amb un resultat que vam poder veure al Teatre Lliure el desembre de 2015) i aquest any s’han llançat a la investigació de la comèdia amb Shakespeare com a referent. «Aquest mètode de treball sorgeix de la necessitat, des de la direcció, d’aprofundir en un tema i poder-ne tenir més punts de vista i un desenvolupament més ampli. Poder estar un any investigant evita haver de fer uns assajos curts i estrenar immediatament. A Teatro de la Ciudad convidem gent que no només pertany a l’àmbit teatral. Per exemple, per a Medea vam convidar filòlegs, historiadors, traductors, actors, és clar; però també psicòlegs que ens van parlar de la condició femenina, etc., etc., etc. Tot això fa que el projecte sigui molt més multidisciplinari i més interessant i, a més, permet provar coses amb temps, quelcom que en un període curt de producció i assaig no pot ser».

'Medea', dins del projecte Teatro de la Ciudad. Fotografia: ElNorte Comunicación

“Com diu Romeo Castellucci, el més important de l’art és allò que no es veu. I la invisibilitat de la dona al món en què vivim és greu”

La seva menció a Medea, aquesta mare que mata els seus fills, em fa pensar en La mare del títol de la seva última obra i preguntar-me si Andrés Lima sent algun tipus d’interès especial per les figures maternes. Quan li ho plantejo, ell em mira sorprès un segon. «Doncs mira, sí. De fet, no m’ho havia plantejat fins aquest moment. No en termes de mare. Perquè jo sóc fill de l’absència del pare. L’estimava molt, el vaig valorar molt, però ell va ser un absent. Jo m’he criat en una casa amb una mare i quatre germanes, i això m’ha marcat. M’agradeu molt les dones i crec que si hi ha una cosa que us diferencia dels homes, això puc comprendre-ho bé. Però a més crec que, com diu el meu admirat Romeo Castellucci, el més important de l’art és allò que no es veu. I jo crec que la invisibilitat de la dona al món en què vivim és greu, i això és molt atractiu des del punt de vista artístic. Sobretot per a gent que, com a mi, els agrada treballar sobre la zona fosca, sobre els problemes o sobre allò perillós que hi ha a la nostra vida. A més, a mesura que passen els anys, la meva mare cada vegada m’interessa més (riu)».

'Les Bruixes de Salem', espectacle innaugural del Festival Grec 2016

“La meva generació va néixer gairebé sense referents, llavors fèiem el que ens donava la gana. Érem molt lliures”

L’experiència i la lucidesa d’Andrés Lima li permeten fer una bona anàlisi de la situació actual del sector respecte les polítiques públiques: «Actualment hi ha més sensibilitat vers el bon teatre que en els meus inicis als anys vuitanta, perquè des d’aleshores hem vist molt bon teatre. Però la possibilitat de progressar que teníem en aquella època no s’ha materialitzat. És a dir, als vuitanta comencem tota la Transició, amb totes les seves cagades, per què no dir-ho, però artísticament i teatralment va començar a entrar una saba impressionant, van començar a entrar mestres, vam poder veure grans obres, Madrid i Barcelona eren centres d’exhibició i de creació molt importants, i a més va haver-hi una cosa molt bona: tota la meva generació va néixer al món del teatre sense gairebé referents, llavors fèiem el que ens donava la gana. Érem molt lliures. És a dir, la falta de referents de vegades et fa llanut i altres vegades també et fa agosarat. I això era molt bonic. Com a conseqüència de tot això, actualment, en qualsevol punt d’Espanya trobes grans professionals, i la gent que ve de fora, i ho sé perquè tinc la sort d’haver treballat fora, a París, a Suècia, s’admiren, i molt, de molts dels treballs que fem aquí. Què és el que passa? Que això no està contemplat, lamentablement, des de tot allò que és públic. No ho està. I per molt que s’hi entossudeixin, no ho està. El senyor Montoro fa ben poc va respondre al Congrés dient que l’IVA cultural no existia. Aquesta broma ja és de mal gust. Com que no existeix? Una cosa que està destrossant les companyies i és criminal. Estem sent, i crec que d’una manera premeditada, atacats perquè no funcioni, perquè no sigui un negoci, perquè en el fons hi ha molta gent que va al teatre. Els teatres són plens en molts casos. Si li traguessis aquest gravamen fiscal, si li traguessis aquesta pressió, si es considerés el teatre com un bé públic, i la cultura i l’educació com un bé públic, el teatre podria estar ara mateix al nivell del Canadà o de Berlín, perquè de creativitat n’hi ha per donar i per vendre».

Text: Gema Moraleda / Fotografies: Mercè Rubià

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari