La Llamada - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

La Llamada, de Javier Calvo i Javier Ambrossi, va començar com un musical underground al hall del Teatre Lara de Madrid, però el públic i la crítica el van portar fins al gran èxit cinematogràfic el 2017. La Llamada és un musical amb cançons originals i una banda de rock en directe. Una comèdia sobre l’amistat, el primer amor, la recerca de la identitat, l’electro-latino i Whitney Houston.

Sinopsi

Segòvia. Campament cristià La Brúixola. Bernarda, una monja nouvinguda, vol salvar el campament amb la seva cançó “Viviremos firmes en la fe”. La Germana Milagros, una jove amb dubtes, recorda el molt que li agradava Presuntos Implicados. I Maria i Susana, dos adolescents castigades, tenen un grup que es diu Suma Llatina. Però des que Déu se li apareix a Maria una nit, tot està canviant. I és que a Déu li encanta Whitney Houston.

La Llamada és una epopeia en clau Disney amb actuacions musicals que segueix el desenvolupament d’una comèdia romàntica, però transcendeix i juga amb tots aquests gèneres per acabar sent un cant a la llibertat i al primer amor.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 20

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Entre monges i rebels

“La Llamada” és un musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo, “Los Javis”.

“La LLamada” s’ha convertit en un fenomen teatral que per allà on passa omple i exhaureix entrades. De fet jo vaig poder comprar entrades de casualitat. Platea fila 8 !!! Actualment està tot exhaurit, però no patiu, al juny tornen a Barcelona i s’hi estaran durant dos mesos (ja podeu comprar les entrades).

Va començar com un musical underground en el Hall del Teatro Lara de Madrid en el 2013, pocs mesos després, degut al gran èxit de públic i de la crítica es va portar fins a l’escenari principal del mateix teatre. Des del 2014 fan gira per arreu del món i segueixen omplint escenaris. En el 2017 es va estrenar la versió cinematogràfica d’aquest musical sota el mateix títol. Pel·lícula que si encara no heu vist no deixeu de veure-la!!!

Farcit de diàlegs frescos i frases enginyoses, molt propers i del tot actuals, és sens dubte, un magnífic reclam per acostar al públic jove al món teatral. De fet el dia que hi vaig anar, el noranta per cent del públic eren adolescents. Possiblement sense ells no hagués estat el mateix, el seu entusiasme i alegria van fer que aquella funció acabés sent una autèntica festa. Que hi sortissin alguns dels seus ídols musicals ha estat tot un reclam a l’hora d’omplir els teatres. Noms com Roko, Nerea Rodriguez, Lucía Gil, Mar Abascal i Raoul Vázquez (la majoria desconeguts per una servidora) era del tot evident que per a ells eren de sobres coneguts. Només calia veure les seves cares de felicitat, els crit i l’eufòria col·lectiva, cada vegada que cantava un dels seus ídols. I no m’estranya, perquè s’ha de reconèixer que tots ho fan molt bé.

La música és en directe. Quatre músics dalt de l’escenari toquen temes originals compostes per Alberto Jiménez (cantant de Miss Caffeina) alternades amb cançons de Whitney Houston, Presuntos Implicados, Henry Méndez , i altres de caire més religiós, com “Si esto és fe” o “Viviremos firmes en la fe”

La veritat és que no tenia intenció d’anar-la a veure, tot i les bones recomanacions dels meus companys, però per una d’aquelles casualitats vaig veure la pel·lícula; vaig riure tant, que en aquell mateix instant vaig comprar les entrades.

No vaig poder triar repartiment, ni dia, era el que quedava, així que “o lo tomas o lo dejas”. Ho vaig encertar de ple. M’ho vaig passar genial!!!

Vaig riure moltíssim amb els personatges de la Milagros (Roko) i la Bernarda (Mar Abascal). Totes dues actrius són genials!!! I quan dic genials és tant en interpretació, com a nivell vocal.

La meva absoluta admiració per els Javis, perquè d’una idea, en principi tan absurda, han aconseguit fer-ne un meravellós musical.

Us aviso que estareu dies sense treure-us del cap la cançó “Lo hacemos y luego vemos”

Que voleu que us digui més. Aneu-hi i deixeu-vos emportar. Espero que gaudiu tant com ho vaig fer jo d’aquest divertidíssim espectacle.

(https://www.youtube.com/watch?v=ppVWq2uHvn8)

**** 1/2

29/09/2019
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

L’èxit dels somiadors

Ningú sap quan ni tampoc on trobarà la seva vocació. Cadascú té el seu ritme i, a vegades, allò que pensaves que no era per tu acaba sent el teu veritable desig. En certa manera, aquesta obra parla d’això, de descobrir-se a un mateix i lluitar pels somnis sense importar què diran, ni tampoc si té sentit o no dins del teu entorn.

En aquesta ocasió, María i Susana tenen l’epifania –i mai millor dit- en un campament d’estiu regentat per unes monges. Mentre una descobreix que se li apareix Déu i que això pot ser el que anomenen “la llamada”, l’altre s’adona que, a vegades, el que vols ho tens al davant i no ho veus. Dues amigues que es redescobriran en un cap de setmana, i que s’ajudaran mútuament a aconseguir el que volen. I al seu costat, dues monges que tampoc són el que semblen en un principi.

Què necessàries són obres com La Llamada: t’omple d’optimisme i de bon rotllo, et fa creure que tot és possible i te’n vas a casa ballant i somrient. El teatre, ple d’un públic molt entregat, animant-se a mesura que avança la trama i les cançons. Moltes cares joves. Tot un plaer.

Menció especial al repartiment, que ho ha donat tot i que fa somiar a l’espectador. Especial il·lusió la que transmet Roko en el seu paper de Milagros, que, com ella, ens transporta a un món millor amb la seva actuació i una veu que et fa creure en els miracles. Lucía Gil, per mi, és la gran sorpresa, amb un talent innegable per desaparèixer darrera la personalitat de Susana, donant els moments més divertits i hilarants de l’obra. Els que havíem conegut a Nerea Rodríguez a Operación Triunfo ja sabíem que tenia una gran veu, però la seva actuació no es queda enrere i planteja clarament a què té aspiracions en el futur. De Mar Abascal i Richard Collins-Moore només es poden dir coses bones. Abascal borda a sor Bernarda i, en més d’una ocasió, treu el protagonisme a la resta del repartiment. Vull veure més coses d’aquesta gran actriu. Déu interpretat per Collins-Moore té una elegància i un sentit de l’humor britànic que hipnotitza des de la primera baixada d’escales. Una presència pròpia d’una deïtat i amb una veu que esquinça al públic a cop de notes de Whitney Houston.

L’únic defecte que li trobem, enmig d’una escenografia molt acurada i funcional per explicar la història, és la qualitat dubtosa del so quan els personatges canten els seus temes solitaris micròfon en mà. En alguns moments, no s’entén què estan dient i fa que l’espectador, es quedi en suspens durant la trama.

Tot i això, és una comèdia-musical apte per a tothom, que ajuda a obrir les mires del públic amb una combinació perfecte de senzillesa en la història i treball dalt de l’escenari.

24/09/2019
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Una Llamada que has d’agafar

La Llamada, musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo arriba a Barcelona després d’un lustre triomfant a Madrid, convertit en fenòmen amb pel·lícula inclosa .El que va començar representant-se al hall. ha passat a omplir teatres. I per què arrasa?

Segovia, un campament d'estiu molt catòlic, dues noies fiesteras, desinhibides i lliurades al ritme electrollatí. A una, de sobte, se li apareix ni més ni menys que Déu nostre senyor, que s'arrenca per Whitney Houston. Home, apassionant, apassionant com a musical de masses no sembla.

Doncs vagi sí ho és. D'entrada, no és pretensiós. Que sí, podem buscar-li que toca temes com la identitat, perseguir somnis ... però tampoc, crec, és aquest el secret del seu èxit sinó que desprèn d'una manera no artificial -aquí el mèrit- bones vibracions. Té puntet gamberro i descarat (aquest "Lo hacemos y ya vemos”, frase que demana un tatuatge a crits) sense ser ofensiu sinó còmplice.

I sí, preval el ritme sobre l'argument (per què W. Houston? Què espera Déu de la nostra protagonista? Què fan allà les noies?) Però connectes amb tots els personatges de seguida i cada un té espai per al lluïment. A més de les noies protagonistes. la monja jove, Milagros (¡!), que proporciona els millors i més hilarants moments de l'obra i la germana més recta, Bernarda, que té el seu corazoncito i fins i tot balla per redreçar el ramat. Petardo, doncs sí, però tampoc n’abusa. Al final, és dels pocs exemples de proposta aparentment senzilla, que compleix amb escreix el que busca: no només que t'ho passis molt bé i vulguis repetir, sinó que et sembli haver estat entre amics.

El repartiment varia, però, mèrit de selecció del càsting i la direcció, pel que llegeixo i he vist en les meves 3 Llamadas, sempre brilla, amb una comicitat i naturalitat aclaparadores, actuï qui actuï (les meves preferides són, no obstant, Erika Bleda i Angy Fernández, amb aquest puntet choni delicciós).

En resum: encara no conec ningú que no hagi gaudit amb La Llamada. I és que l'entreteniment sense artificis, la simpatia, frescor i complicitat no es troben cada dia.

15/09/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Curiós fenomen teatral

Hauríem de remuntar-nos al 2013 per situar-nos en el naixement d'un musical de petit format que poc després va créixer en producció, que més tard va ser fins i tot una pel·lícula, i que actualment és un fenomen que es viu com si fos un gran concert amb famosos rostres televisius. La llamada és una mica menys que un musical i molt més que una obra de teatre; sempre ha tingut vocació d'espectacle i en això hi tenen molt a veure els seus creadors -Javier Calvo i Javier Ambrosi-, dos joves polifacètics que tenen molt clar el seu estil i els seus propòsits artístics. Les seves propostes (en teatre, cinema o televisió) poden agradar més o menys, però ningú els hi negarà mai el seu toc diferencial i personal.

Quasi tothom coneix ja -per un format o per un altre- el que ens explica La llamada. Comença amb una idea més o menys original, quasi com si es tractés d'una comèdia juvenil amb monges pel mig, per acabar amb un missatge reivindicatiu i integrador una mica naïf. És curiós com personatges, idees i uns paràmetres teatrals tan clàssics han acabat convertint-se en símbol de modernitat per a tota una generació. Crec que l'humor madrileny passat pel sedàs almodovarià, l'hàbil utilització de la música i el peculiar elenc d'actors que ha habitat el campament d'estiu La Brújula durant tots aquests anys són part molt important del fenomen i de la màgia creada.

El repartiment actual té poc a veure amb el del 2013, en el que fins i tot hi va arribar haver l'actriu catalana Andrea Ros en el paper de Susana Romero. Només persisteix Richard Collins-Moore en el paper de Déu, que comparteix amb els televisius Raoul Vázquez i Paco Arrojo. D'altra banda, jo vaig poder veure com a protagonistes a Nerea Rodríguez (molt bona en la part cantada i més limitada com a actriu) i a la tot terreny Angy Fernández. El més curiós va ser el cas de les monges, on una experimentada i divertida Marta Valverde compartia acudits i divertides situacions amb una Erika Bleda que s'ha mimetitzat amb l'estil de Belén Cuesta fins a punts realment sorprenents.

En definitiva, un espectacle que cal veure tard o d'hora. Permet desconnectar, riure a gust i sortir del teatre eufòric... I és que és un autèntic plaer tornar a escoltar música en directe i veure a actors tan entregats i entusiastes.

24/06/2021
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

L’esplendor d’un fenomen

Arribar tard a un fenomen cultural, normalment, és contraproduent per l'experiència com a espectador: les expectatives són altes i s’ha perdut la perspectiva del que el producte en qüestió era (o pretenia ser) en el seu origen. En el cas concret de La llamada, es tracta d’un espectacle que va néixer al hall de Teatro Lara de Madrid per saltar, gràcies al seu èxit, a l’escenari principal i, finalment, convertir-se en una pel·lícula i iniciar una gira per Espanya. Assistir per primera vegada a aquest show en aquest punt de la seva trajectòria i evolució resulta tan curiós com interessant. És evident que té alguna cosa gairebé màgica, relacionada amb el carisma, la frescor, espontaneïtat i manca de prejudicis que l’ha fet connectar amb la gent. A més, tot i no comptar amb grans cançons originals, té una energia jove que aconsegueix convertir la platea en una veritable festa.

Potser un pèl estirada per la senzillesa de la història, el seu poder de seducció és innegable. “Lo hacemos y ya vemos”, diuen les protagonistes del musical, frase que s’ha convertit en el secret de l’èxit de la carrera de Javier Calvo i Javier Ambrossi, els seus autors i directors. Una filosofia valenta i intel·ligent que impregna de simpatia aquesta proposta, ni pretesament transgressora ni ingènua en excés. La llamada és, en realitat, un cant a la llibertat sexual i sentimental individual amb esperit integrador. No es formula des d’una crítica cap a la manera de pensar de cap col·lectiu, persona o institució, al contrari, ens mostra com és possible un món on tothom pot viure tal com és amb el respecte de la resta. Això, potser, pot semblar naïf per a l’espectador més cínic però s’ha de reconèixer que aporta un missatge, en certa manera, molt més valuós que gran part de les peces de caràcter activista que no serveixen més que per desfogar la ràbia i el malestar social. La llamada transmet, a més, tant bon rotllo que fins i tot et fa sortir ballant del teatre amb un gran somriure, cosa que cada vegada es busca més i s'aconsegueix menys. I els Javis, ho aconsegueixen. Així que bravo per ells.

15/09/2019
Andreu Rami
Teatre Barcelona

Fantàstic musical de riure “i reflexió”

Vaig anar fa temps al Teatre Lara de Madrid, on s'ha gestat el fenòmen majúscul de La Llamada, sense saber molt bé el que anava a veure. Uns amics m'havien recomanat un musical «que no tenia desperdici» i amb el que em troncharía segur. Van encertar.

La Llamada és un petit gran musical, fresc, naïf i divertidíssim. Àgil com una sitcom televisiva, explica la història d'unes noies destinades a passar l'estiu en un campament d'estiu de monges, condemnades a compartir amb Déu uns dies d'esbarjo «i reflexió». Però elles no estan disposades a cedir ni un sol segon a l'avorriment, així que buscaran en l'alcohol i la música electrollatina el veritable ascens als cels. El que no saben és que qui veritablement els farà tocar els núvols serà l'amor... i Whitney Houston.

El meravellós repartiment (amb una Belén Cuesta en estat de gràcia, al muntatge que jo vaig veure) provoca situacions absolutament hilarants, acompanyades per la música en directe d'una bona banda de músics, encara que sovint desaprofitada. L'espectacle és un 'divertiment' sense gaire chicha, però t'assegura 90 minuts d'absoluta diversió. Ideal per anar amb la colla d'amics.

30/04/2019
Chef Jon García

Vi la película y me dejó bastante frío, pero el musical es BRUTAL! Actuaciones brillantes, voces increíbles y un no parar de reír. Todos están increíbles, pero es que Estrella Xtravaganza SE SALE en su papel de la madre Milagros. Disfruté como hace mucho no disfrutaba de un espectáculo musical.

26/07/2024
Lucía García

No he visto una representación tan pobre, y con tanto publico entregado y fiel. No hay nada como caer en gracia sin ser gracioso!

25/07/2024
mampel71

La LLamada recomendable 100% ,divertida buena musica y buenos interpretes no lo dudes si quieres pasar un buen rato.

22/07/2024
miguel

Resaltar que el teatro estaba llenísimo de gente joven muy involucrada en el espectáculo.
Fresca,divertida,bien interpretada,con buena música en directo y unas voces geniales.
Y lo más importante para mí fue el reencuentro con mi conocida Marta Valverde, excelente persona y gran profesional.

06/07/2024
Clara

Es absolutamente mágica. La he visto ya dos veces y volveré una tercera seguro. Las actrices geniales!!

17/06/2024
jose luis García diaz

buen día la he visto en Madrid 3 veces. Excelente que vuelva a Barcelona de nuevo mucha mierda

27/06/2021
Rubén

Me parece que es mejor que la película, seguramente por la frescura que se vive en el escenario y por la increible voz de Ruth Lorenzo y la faceta cómica de Roko, aunque todo el elenco es muy bueno. Apenas necesita nada más para hacer que todas las noches se agoten las localidades.

07/10/2019
Victòria Oliveros Layola

Una història plena de sentiment i bona música on s’ha de reconèixer que tots ho fan molt bé. Quina barbaritat! I quin repartiment més carismàtic. Una obra que t’omple d’optimisme i de bon rotllo, et fa creure que tot és possible i te’n vas a casa ballant i somrient. No us la perdeu. L’obra és una festa!!. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/09/27/la-llamada/

04/10/2019
Cesar MP

Quin goig veure el Teatre Poliorama tant a petar de joves vibrant amb les cançons i l’espectacle! La llamada té tots els ingredients per ser un èxit: és una comèdia lleugera, que parla sobre la diversitat i el respecte i, a més a més, compta amb música i amb cares televisives.
És tot un entreteniment per passar una bona estona per tots els públics, però sobretot cridarà l’atenció dels més joves (cosa que és d’agrair que una obra tant positiva serveixi per apropar-los a la cultura). Té una estètica un tant reguetonera que pot tirar enrere a molts, però també es nota que hi ha molt de sentiment.
Nosaltres vam veure a la Nerea, la Roko, la Mar Abascal i la Ruth Lorenzo. Aquesta última es va menjar la funció amb la seva veu i la seva presència. Va ser espectacular i el públic va embogir cada cop que apareixia en escena (i no és per menys!).

29/09/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

No me gustó demasiado la película.
No pensaba ir a ver el musical. Pero me hacía gracia ver el estreno en el teatro musical de La triunfita Nerea y ademas estaba Ruth Lorenzo como Dios.
Así que pallá que he ido!
Y he salido muy contento. El musical gana mucho en su versión teatral.
Aunque la historia sigue siendo la que es y me resulta demasiado simple. Aunque no tenga ninguna canción original con la que salgas del teatro tarareando. Aunque expriman demasiado los chistes de la monja tontorrona…
A pesar de todo esto… La Llamada llena plateas, y de gente joven. Y eso me gusta mucho! Además publicó que lo disfruta y vibra!!
He disfrutado mucho de la gente aplaudiendo, riendo, emocionándose y cantando con los protagonistas.
Y además es que la Lorenzo canta que te mueres. Todo hay que decirlo!
Pues que salgo contento del campamento La Brújula! Ya está! Ya lo he dicho! Jajajaja

28/09/2019
Taradete

Las cuatro actrices están geniales en sus papeles y hacen de La llamada una comedia de diálogos muy ágiles con buenas salidas que fluyen con naturalidad y mucho humor, pero es que ademas las actrices se relevan también brillantes cuando tienen que cantar. Y claro está, por encima de todas esta Dios que es omnipotente . La obra también es un buen musical. Puedes leer la crítica completa en el blog https://elrincondeltaradete.blogspot.com/2019/09/critica-teatro-la-llamada-de-javier.html

22/09/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Poliorama veient aquesta comèdia musical escrita i dirigida per ¨Los Javis¨, Javier Calvo i Javier Ambrossi. La veritat és que anava amb poques expectatives, perquè el text s’aparta bastant del que normalment m’agrada però he de reconèixer que vaig rebre molt més del que esperava i ho vaig passar francament molt bé. Ens situa en un campament d’estiu tutelat per monges on dues de les adolescents, estan apartades de la resta pel seu comportament totalment contrari a les estrictes normes dictades per les monges. I a una d’elles cada nit se li apareix Déu cantant cançons de Whitney Houston. Com veieu a l’argument no cal buscar-li transcendència però si et deixes portar per la seva frescor, els seus gags alguns molt divertits i el seu ritme trepidant, acabes formant part de la festa i descobreixes que darrera de tot hi ha un missatge sobre l’amistat, la recerca de identitat i sobretot un cant a l’amor i a la llibertat sexual. L’escenografia és molt simple, una llitera de campament i una gran escalinata il·luminada per on baixa Déu del cel, però el que fa atraient la posada en escena és l’espectacular il·luminació i els efectes visuals de fum i llum. La part musical fantàstica amb una bande rock de quatre músics guitarra, teclat, baix i bateria que són presents tota la representació i toquen de meravella. Tres o quatre cançons escrites per a l’obra amb lletres al·lusives al tema i la resta alguna cançó de Presuntos Implicados i les cançons de W. Houston que canta Déu. Pel que fa a la interpretació hi ha diferents repartiments segons el dia. Ahir van ser Nerea Rodríguez (Maria) la noia que veu i parla amb Déu que va estar fantàstica, Lucia Gil (Susana) l’amiga de la Maria molt correcta, Mar Abascal (Sor Bernarda) la monja rondinaire i autoritària que compleix perfectament el seu personatge, Roko ( Sor Milagros) la monja jove i manipulable super divertida un crac, genial i per fi Richard Collins Moore (Déu) que per a mi va estar irregular, algunes cançons bé però en altres va desafinar en més d’una ocasió. Tinc la i impressió que Ruth Lorenzo el dies que actua, el millora. Dues hores sense haver de pensar en res que passen volant i que recomanaria, però crec que les entrades estan exhaurides per a totes les sessions o en queden molt poques soltes.

19/09/2019
cervantesca54

Todo
Me ha encantado

15/09/2019
jose luis García diaz

hola,la he visto en madrid 6 veces esta super excelente continuara por mucho tiempo,porque aquí dura 90 minutos y en madrid 2 horas.

05/05/2019

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

J. Calvo i J. Ambrossi: “La Llamada atreu el públic jove perquè parla el seu idioma”

Actors, directors, productors i dramaturgs, Javier Calvo i Javier Ambrossi porten formant equip creatiu molts anys. En aquest temps, han tingut èxits com la sèrie Paquita Salas, Veneno o Las […]

1 juliol 2024