La invasión de los bárbaros

Un text sobre la Memòria històrica que es centra en les ferides mai tancades de la Guerra Civil. Veiem que tenim dues escenes que succeeixen finalitzada la guerra i als anys 80. Personatges que inicialment no tenen lligams entre ells. El primer que podem veure és que el temps no sembla avançar, estem com a la postguerra. Tot es repeteix i l'únic que queda és el dolor

Ha finalitzat la guerra, és l'any 1939 a València. Una conservadora del Museu del Prado interrogada per un franquista interrogant-la per un quadre desaparegut. A l'altre costat en un poble de València l'any 2009 una dona d'una fundació parla amb l'alcalde per un tema de la memòria històrica.

Veiem les escenes com van d'una època a l'altre, i en aquest cicle hi ha un audiovisual que ens torna al quadre "desaparegut". En aquestes transicions ens anem adonant cap a on anirà la història.

Els quatre actors estan magnífics. Tant en paper de víctima com el de botxí, són els que més t'enamores pels moments de tensió que viuen. Tota la violència que desprenen (física com verbal) i aquella sensació del protagonista que tot i ser botxí creu que és una víctima més.

Una obra que s'hauria de veure molt més, i no només a Barcelona (ja no dic Catalunya o València, d'on venen) sinó a la resta de l'estat i que s'obrin els ulls.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

La companyia valenciana Arden Producciones ja ens va sorprendre l'octubre del 2016 amb la seva producció “Shakespeare en Berlín”, que vam veure en aquesta mateixa sala, al Teatre Gaudí, i que versava sobre l'holocaust.

Ara, a punt de fer els 25 anys aquesta companyia fundada en 1995 per Juan Carlos Garés i Chema Cardeña ens porten aquesta nova producció LA INVASIÓN DE LOS BÁRBAROS, amb text i direcció de Chema Cardeña. També giravoltant sobre la Memòria Històrica, se centren ara en el nostre país i les ferides obertes amb la Guerra civil.

Amb aquesta proposta volen commemorar una sèrie de fets històrics coincidents en el temps, d’una banda els 80 anys del final de la Guerra Civil Espanyola, i dels 40 anys de dictadura que van seguir.

D'altra banda volen commemorar el bicentenari del Museu del Prado, testimoni viu de la nostra història. Amb aquest muntatge volen rendir tribut als homes i dones que van morir per un ideal, i que creien que l'art era el millor testimoni de la memòria i que per tant calia preservar-ho i defensar-ho per poder deixar el legat de la història.

Dues èpoques diferents distanciades per setanta anys, dos espais diferents, dues situacions també diferents, però amb moltes, masses, similituds per no creure que la història sempre es repeteix i que únicament la memòria pot fer que no sigui així.

Dues taules seguides on canvien els objectes, com el telèfon o les carpetes, i les cadires.

A la nostra esquerra estem a València l’any 1939. Una conservadora del Museu del Prado és interrogada per un militar franquista sobre el parador d'un quadre que ha desaparegut de les Torres de Serrans i que es trobava ocult al costat de molts altres quadres evacuats del museu de Madrid. Ella es diu Esperanza i és torturada i violada perquè confessi on amaga aquest quadre que el general vol per ell. Un duel interpretatiu magníficament interpretat per Iria Márquez i Juan Carlos Garés.

A la dreta de l'escena, en un poble de la província de València l'any 2009, una dona acudeix a l'ajuntament per a entrevistar-se amb el seu alcalde. Ve a tractar sobre un assumpte de la memòria històrica. Ella es diu Aurora i busca les restes de la seva àvia afusellada després de la Guerra i presumptament enterrada en una fosa a la sortida del poble. Un altre esplèndid duel interpretatiu de Rosa López i Chema Cardeña.

Les escenes es van simultaniejant del 1939 al 2019 i una petita creació musical-audiovisual de Javier Marcos-Galope, ens  torna al 1939. En aquest audiovisual es va dibuixant esquemàticament el quadre “La invasión de los bárbaros” d’Ulpiano Checa (1887) que és l’objecte de la detenció, tortura i mort de l’Esperanza.

Les dues situacions van canviant de to a mesura que persisteix la negativa a desistir d'ambdues dones, Esperanza no vol dir on amaga el quadre, Aurora no vol deixar de lluitar per recuperar les restes de la seva àvia i enterrar-la dignament.

Les dues figures masculines, ostenten el poder, el tinent i l'alcalde mostren comportaments amables i persuasius que van derivant en actituds més enèrgiques i clarament hostils davant la fermesa de les dones. En el primer cas amb violència física, en el segon sense violència física ... però simplement perquè no pot.

Ha estat una magnífica posada en escena, amb unes brillants interpretacions.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ