La canción de Ipanema

A mi la bossa nova m’avorreix, què hi farem... i fins i tot així, em va interessar de seguida i fins al final aquesta “altra” història de la segona cançó més reproduïda del món (i això, com es mesura?).  Tots coneixem la història de la linda Helò, qui de camí a la platja va cridar l’atenció de Vinicius de Moraes  i Jobim per composar A garota da Ipanema. Desconeixíem, però, la versió més interessant i tan real com l’altra però molt més profunda, real, agredolça... Així, aquesta obra amb cançons, més que no pas un musical, apunta a temes com el dilema de voler dedicar-se a allò que ens omple o triar una feina segura, o com viure una relació plena d’amor quan saps que no durarà per sempre. Està molt ben trobat l’aire de melancolia, que cau especialment en les peces musicals, que ens arriben siguin en castellà o portuguès… i  no perd l’interès malgrat alguna llacuna o incoherència ( el comissari a qui li expliquen la història no és tan jove com per desconèixer el context social, polític, costums i lleis que afectaven la lliure elecció de les dones).

El millor: la naturalitat de Toni Sevilla, com a co-narrador, i Adriana Garcia, la veritable noia d’Ipanema, radiant, que ens transmet la determinació i innocència que toca als 19 anys i al mateix temps, voler viure un conte d’amor sabent que tard o d’hora acabarà.  I s’ha d’aplaudir la valentia de, en aquest context, tirar endavant una obra amb 8 intèrprets a escena , incloent música en directe.

El menys millor: interpretacions desiguals, on falta connexió, complicitat, verosimilitud a les relacions entre els personatges. falta química entre Vinicius  i la seva enamorada, Nelita, o amb el seu millor amic, i algun personatge queda desdibuixat, com la pròpia Helò.

Desconec quin va ser l'origen principal d'aquest espectacle, però estic quasi convençut que va ser l'amor cap a un estil musical que va fer furor a la dècada dels seixanta: la bossa nova. José Luis Sánchez, autor i un dels protagonistes de la peça, es posa en la pell de Vinicius de Moraes per explicar la relació que va tenir amb la jove Nelita Abreu Rocha. Segons es diu a l'obra, Nelita va ser la secreta inspiració de la famosa Garota de Ipaema i també un dels molts amors que De Moraes va tenir en aquella època. Estant encara casat va conèixer a aquesta noia trenta any més jove que ell, i després de diversos intents per casar-s'hi va acabar fugint amb ella a Europa.

Assumpta Serna interpreta a una Nelita madura, que a causa del seu caràcter reivindicatiu i polèmic acaba en una comissaria de Rio de Janeiro i és interrogada per un comissari que aquí té la fesomia de Toni Sevilla. La resta de l'obra són els records de l'època en que es van crear les romàntiques cançons d'Antonio Carlos Jobim amb De Moraes, i és justament aquí on tenim l'excusa per transformar l'espectacle en un petit musical. Un musical que no s'atreveix a agafar excessiu protagonisme, però que aconsegueix bons moments... com ara el de Samba en preludio, potser una de les millors i més sentides peces del repertori.

Crec que l'espectacle hagués guanyat en una versió més íntima, i potser no tan ambiciosa. Es volen explicar moltes coses, i amb molt detall, oblidant que a vegades la música ho explicat tot molt més fàcilment. A més, l'escenari de l'Aquitània encorseta l'acció per a un total de vuit intèrprets, entre actors, músics i cantants. Sigui com sigui, la nostàlgia per la bossa nova queda totalment palesa, i els aficionats al gènere segur que viuran una vetllada més que agradable.

Només falta cordar-se el cinturó per creure's que voles cap a Rio de Janeiro, a l'epicentre de l'estil musical bossa nova. El viatge et transporta a l'any 1962, a la segona ciutat més poblada de Brasil on una història d'amors impossibles està a punt de tenir lloc. Bruno Butenas i Gabriel Fortunato són els encarregats de posar-li banda sonora en directe al relat. Fet que dona uns aires més emotius i, segurament, la dosi necessària de ritme per descatalogar l'obra de l'estanteria d'"històries típiques".

El projecte s'il·lumina amb llums de colors elèctrics en sintonia amb els sentiments dels protagonistes i la música que ressona a una guingueta de la platja d'Ipanema. Tant Vinicius de Moraes com Nelita, revoltada per l'amor que els uneix, lluiten pels seus principis amb la idea de no renunciar a les coses bones de la vida com a timó. El comissari i la Nelita de l'actualitat, els dos narradors de la història, sempre presents en escena fan de contrapès per tal de mantenir la simetria d'un escenari atapeït de cossos, projeccions i instruments.

A les més de 200 versions de la cançó "Garota de Ipanema" se li ha de sumar la que interpreten Jordi Cadellans i José Luís Sánchez que posen la cirereta d'un pastís mig elaborat. Un projecte maquillat amb la música en directe i que transporta el públic a buscar la Garota d'Ipanema que tots tenim i que ens inspira a prendre les decisions que més ens remoguin el cor.