Jump

En aquest monòleg es barrejen moltes coses. Parteix de la premissa del fracàs com a fil conductor de l’obra, tot i que personalment crec que hi ha diferents fils que van construint el que ha estat i és la vida del Marc Balaguer des de la seva primera aparició pública. Ha viscut el hit de la fama i també ha caigut. I ara li toca saltar de nou. I per això crea la seva pròpia obra de teatre i puja en escena. I ho fa amb molta presència, molta força i honestedat. S’entrega al públic. A l’escenari només hi trobem un poltre de saltar que es va desmuntant i muntant al llarg de l’espectacle i que representa el “jump” tan necessari per reconduir la seva carrera actoral i tornar a gaudir del que més li agrada, que és la interpretació. Una bona obra per entendre, empatitzar i deixar de romantitzar la fama i per fer visible les conseqüencies sobre l'entorn i l'escola així com la manca de privacitat, entre altres. T’endinses en el patiment, la por i l’anhel.

 

Estem ja molt acostumats a que els actors i les actrius facin obres sobre ells mateixos. L’autoficció s’ha imposat en els nostres escenaris, especialment a les sales de proximitat, potser perquè resulta econòmic i pràctic i perquè cansats d’esperar propostes és molt millor llançar-se a la piscina d’un mateix i bussejar en allò que pot resultar atractiu i teatral. En alguns casos hi ha una necessitat imperiosa d’explicar un fet tràgic, traumàtic, a vegades fins i tot denunciable... Hem vist ja històries de tot tipus, i algunes es situen en terrenys menys críptics... tot i que també puguin resultar dolorosos. En el cas que ens ocupa es parla de l’èxit, i inevitablement del fracàs o la desil·lusió. Emparentada en certa manera a El chico de la tele, estrenada a la Flyhard el 2016, Jump ens porta la història d’un jove que mira enrere i analitza l’èxit aconseguit a l’adolescència des de la perspectiva d’ara mateix.

Molts recordaran encara al Toni de Polseres vermelles, però d’allò ja han passat més de 10 anys i la realitat d’ara mateix de molts d’aquells joves actors és molt diferent. Marc Balaguer ens explica, sense entrar en detalls ni anomenar mai la sèrie, com va ser la seva infància i com va triomfar gairebé sense voler-ho. I ens ho explica a través d’una frustració, o més ben dit d’un metàfora: la por a saltar el plínton. Aquesta pràctica esportiva, tant habitual a les classes de gimnàstica de fa uns anys, serveix per imaginar-nos les dificultats, les barreres... però també el cim i la inevitable baixada.

Jump es presenta amb un format atractiu, ja sigui per la vibrant i entregada interpretació de Balaguer com pel magnífic treball d’il·luminació de Raul Estany. El resultat final, però, resulta insuficient. Potser perquè hi ha parts del guió que queden poc explicades, potser perquè hi ha salts narratius inesperats o potser perquè el tema en si no acaba tenint el pes necessari ni la substància que caldria per mantenir l’interès i acabar amb el final èpic que se li pressuposa. Tot i així, el públic passa una bona estona i gaudeix amb un bon actor que encara té molt per explicar als escenaris.