Josefina la gallina puso un huevo en la cocina

Es tracta del primer treball unipersonal que la companyia Vaca 35 Teatro en Grupo, ha decidit explorar. Dirigida per Diana Magallón, la proposta parteix d’una curiosa afirmació de l’únic actor present a l'escenari : “Les va a sonar raro lo que les voy a decir, pero soy una gallina”.

Aquesta gallina cuida dels seus ous amb cura. Els posa noms a cadascun d'ells, els enterra en la sorra perquè sempre tinguin la temperatura ideal, fins i tot els porta al cinema i celebra els seus aniversaris. Aquesta gallina no és com les altres.

Aquesta proposta pren com a punt de partida un esdeveniment de la infància de l'actor protagonista José Rafael Flores. Reflexiona sobre l'impacte del bullying durant la infantesa i les desaparicions i assassinats de dones en el nord del país.

Ens parla de la violència de Ciudad Juárez on ell va néixer i va passar la seva infantesa, ens parla de la por i el dolor i també de l'amor, de quan va marxar a la ciutat més poblada del món, Ciudad de Méjico (DF), quan va deixar de ser José/Josefina per convertir-se en Rafael.

José Rafael Flores es despulla davant nostre mostrant-nos la seva gran fragilitat, la vida l'ha ferit, i ell ha estat capaç de reaccionar, sobreviure i explicar-ho damunt l'escenari tot mirant-nos als ulls. La seva interpretació ens arriba per la gran honestedat que desprèn.

L'acompanya Alberto Rosas a l'acordió amb la nota adequada en cada moment de la peça. Ell és còmplice de l'actor, donant sonoritat als seus passos, i als moments vitals que travessa la narració.

Acordionista i actor uneixen les seves veus per entonar a “capella” un cant candenche rescatat del folklore fronterer.

Una escenografia on sis trapezis de filferro guarden els ous de la gallina, ous que representen els moments més durs de la seva vida. I, amb la seva paraula i la seva mirada, ens enfronta a una realitat que viuen moltes persones que lluiten buscant la seva identitat, el seu espai, en una societat cada cop més injusta, més intolerant amb la diferència i més tolerant amb la violència.

Una proposta que s’ha de veure, que paga la pena veure. 

“Dicen que las gallinas somos bien putas”

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

La darrera vegada que vam poder veure als Vaca 35 a la Sala Atrium va ser amb la impactant Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Resulta inevitable, després de l’intens calat que va deixar aquella experiència, apropar-se al seu nou projecte sense establir comparacions o portar unes certes expectatives. Malauradament, Josefina la gallina puso un huevo en la cocina, tot i tenir alguns dels trets característics d’aquest grup d’artistes mexicans, està bastant lluny de la visceralitat, la força visual i l’aclaparadora realitat del seu anterior treball. Dirigida per Diana Magallón, en aquest cas, la proposta parteix d’una premissa curiosa: un home que sent que és una gallina. La idea, aparentment senzilla i divertida, amaga, de fet, un costat al·legòric obscur i d’una profunditat sorprenent. L’espectacle ens parla, en un format proper al teatre familiar, de la recerca de la identitat, de la soledat de sentir-se diferent, de la migració, el desig, la nostàlgia i la tristesa, entre molts altres temes. El problema és que, més enllà d’apuntar aquestes perspectives tan interessants, la peça no és capaç de desenvolupar la metàfora i construir un recorregut que aconsegueixi tocar el cor de l’espectador. En conjunt, l’obra és simpàtica però deixa amb ganes de més (també per la seva curta durada) i es queda a mig camí de les seves veritables possibilitats. Amb un rerefons tan complex, és tota una llàstima que, narrativament, es dediquin poc més que a picotejar els conflictes del protagonista sense gairebé passar de la superfície. Potser dedicant més temps a cada episodi del muntatge, s’aconseguiria arribar molt més lluny. En el punt actual, però, el producte és insuficient pels que, a més, recordem allò que els Vaca 35 són capaços d’oferir.