iMe

Així, ras i curt, perquè és una comèdia que toca un tema d'actualitat, l'excés de connexió a les xarxes amb el que suposa de desconnexió en relacions humanes, però amb un toc de comèdia molt equilibrat, mesurat i amb cada cosa al seu lloc. Roc Esquius ha fet puntes de coixí amb el text i ha imposat autoritat en la direcció que ha portat als quatre actors a l'excel·lència. No és comèdia de riallades sorolloses, més aviat és de somriures continuats. No us la perdeu; aquests dies que al Grec s'han vist coses molt gruixudes, us anirà alliberar tensió, paraula de kabrota.

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Els Dara Teatre han demostrat ser una companyia molt intel·ligent. Han aixecat el cap, han mirat al seu voltant i ens ho tornen en forma d'una comèdia molt original. I quan dic original no em refereixo a innovadora o trencadora sinó a tornar a l'origen: disseccionar la societat, trobar-ne els defectes i posar-nos-els davant del nas. El tema de l'obra ja us el podeu imaginar: les relacions humanes i les xarxes de comunicació. (algú, de manera força encertada, ha dit que és com un episodi de Black Mirror en clau de comèdia)

I ja que han aixecat el cap, jo els hi demano que no el baixin. Primer de tot, perquè poden estar orgullosos de tenir entre mans una obra tan ben acabada: des de la direcció al programa de mà (passant pel text, els actors, l'escenografia...) I, sobretot, perquè puguin seguir mirant-nos amb aquests ulls crítics i divertits.

Bé, crec que apartaré la vista de la pantalla i us vindré a recomanar l'obra en persona. Ens veiem pels teatres de Barcelona!

Vivim en un dels periodes històrics en què més s'ha extés i desenvolupat la comunicació, podent per exemple en qüestió de només un segon parlar o veure a algú que està a l'altra punta del món, però malgrat això, vivim més tancats que mai en nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, veure a algú mirar al mòbil enmig d'un sopar en un restaurant, durant la representació d'una obra de teatre o durant la projecció d'una pel·lícula al cinema, estant submergits en un món que malgrat amagar persones al darrera és del tot virtual i que els aïlla dels actes socials en què es troben participant. El més greu de tot és que la societat està començant a considerar com un fet normal i legítim comportar-se d'aquesta manera en situacions com les esmentades. Per això, obres com aquesta són una bufetada de realitat a les nostres consciències i un advertiment sobre el que pot acabar provocant l'espiral d'aillament personal produïda per un mal ús dels dispositius electrònics, de les diferents xarxes socials i d'aplicacions diverses. En aquest sentit, Ime esdevé una obra plena d'enginy que aconsegueix transmetre aquestes idees, entre d'altres, i que a través de l'humor i d'una història ben construïda aconsegueix fer reflexionar a l'espectador. Així, Roc Esquius utilitza la ciència ficció per apropar-nos una temàtica situada en una societat del futur que explicaria els problemes que es deriven de l'actual. Potser Ime com a sistema operatiu no arribarà a existir mai, però els problemes que es plantegen en aquesta hipotètica societat futurista ja els tenim en el nostre present.

Tot i els nombrosos aspectes positius que hi trobem, el text no acaba d'estar del tot polit, presentant alguns altibaixos que afecten especialment a la primera part, moment en que a la història li costaria d'arrencar i no s'acaba de resoldre del tot bé les diferents escenes individuals. Tanmateix, això no esborraria el meritori treball d'Esquius creant una història consistent i ben tramada, fet que també es trasllada a la seva direcció, la qual resulta efectiva i dinàmica, comptant amb quatre actors del tot encertats. Així doncs, estem davant d'una obra que es gaudeix mentre l'estem veient a la butaca del teatre, però que la continuarem gaudint al sortir gràcies a les reflexions que podem extreure d'ella, podent posar-les a debat amb els nostres coneguts o fer un exercici de reflexió personal al voltant d'aquestes.

Les noves tecnologies, com internet i les xarxes socials són un instrument de comunicació, de treball, d’oci i d’informació, que si no es porten amb mesura pot canviar-nos a nosaltres i a la societat en general, creant una addicció. Un fet molt actual i del tot  preocupant en la que ens trobem avui en dia.

Pot ser la gent no és prou conscient de la gran dependència que tenen a estar connectats. És molt trist anar a un restaurant i veure que la parella de la taula del costat no tenen cap diàleg entre ells perquè estan pendents del seu mòbil, aifon o Tablet ; veure que els joves perden el món de vista si no tenen cobertura, la bateria és  baixa o no troben el mòbil; és patètic veure   que la gent mentre està comprant estan xatejant i ni tan sols miren a la dependenta quan aquesta els hi parla. Watsapp, Facebook, Twitter.... per desgracia, qui avui en dia  no està connectat, no existeix. Les tecnologies han envaït la nostra vida quotidiana i han influenciat tant als nostres hàbits, que fins i tot hem transformat les formes de relacionar-nos i de gaudir de l’oci. Tot això és realment preocupant,  per això és interessant veure com autors com l’Ivan F. Mula amb la seva obra “2051,Una comèdia distòpica” i en Roc Esquius amb “iMe” toquin aquest tema i ens facin reflexionar sobre l’abús del consum de les noves tecnologies, del seu perill i de  les transformacions i conseqüències que això suposa per les estructures socials, econòmiques i polítiques del món actual.

En “iMe” en Roc ens presenta una societat que viu del tot enganxada a un servidor, on les relacions emocionals o sexuals és viuen a través d’internet. La gent no es relaciona físicament sinó virtualment. Tres companys de pis, que no es miren, no es parlen, no es toquen, no surten al carrer, són personatges anònims que viuen enganxats a la xarxa i que es passen les hores  del dia navegant, buscant les dades d’altres usuaris i amagant qui són  en realitat, però tot canvia el dia que deixa de funcionar el servidor...és el caos. Canviar els hàbits és difícil. Addicció, abstinència, recaiguda a lo fàcil, lo conegut, però amb un pas endavant, ara ja saben qui és qui.

Amb una escenografia  senzilla, una bona direcció de Roc Esquius (autor de la dramatúrgia) i unes interpretacions de Isidre Montserrat, Mireia Pàmies, Núria Deulofeu i Bernat Mestre fantàstiques podem afirmar que estem davant d’una obra totalment recomanable per a tots els públics en general i una gran majoria en particular :)

 

 

iMe parla d'un futur que s'assembla massa al nostre present. Els humans s'han implantat els dispositius mòbils per a estar connectats a les xarxes les 24 hores del dia. En un món on fa anys que ningú no es mira als ulls, podem dir que estem realment connectats?

Amb aquesta premissa, Roc Esquius (autor i director d'iMe) trama una magnífica història plena de detalls i matisos que fa riure però que també fa pensar (i molt!). Quatre actors sobre una escenografia minimalista creen personatges entranyables, molt humans i amb els que ens podem identificar.

Amb una cartellera totalment envaïda per un Grec que sembla que no acaba de donar la talla, iMe és una bafarada d'aire fresc, una història realment original i divertida que val la pena anar a veure.

No us en penedireu.

Més informació a Somnis de Teatre

Aquesta és una comèdia distòpica que ens parla d'un futur, potser no massa llunyà, en el que la vida i tot el que l'envolta està dominat per la Xarxa i el món tecnològic. Les aplicacions ho han suplantat tot, i les persones no s'atreveixen a mirar-se o a tocar-se, perquè no ho han fet mai o gairebé no ho recorden. Originals i prometedores premisses per a una comèdia que no decep, sinó que sorprèn per com va desenvolupant una trama gens senzilla i uns personatges molt interessants. La veritat és que Roc Esquius -autor i director de la peça- porta el seu material a bon port, tot i algunes contradiccions internes i alguns girs de guió un pèl forçats.

El millor d'iMe és que està molt ben dirigida i molt ben interpretada, amb quatre actors que encaixen molt bé i que es diverteixen d'allò més a l'escena. A més, el producte resulta simpàtic mentre el veus... però acaba deixant un pòsit amarg i perillosament contemporani. I és que quan surts del teatre, puges al metro, i veus que tothom té un mòbil o una tablet als dits comences a patir certes paranoies. Acabarem sense mirar-nos a la cara? Ens estimarem via Internet? Expressarem només els sentiments i les necessitats més bàsiques a través de les xarxes socials? Esperem que no, però si aneu a veure aquest muntatge de la Companyia Dara segur que us acabeu fent preguntes similars...

Elegant i sofisticada com un telèfon intel·ligent, iMe és una divertida comèdia que exagera l’addicció de la nostra societat a Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies fins a extrems tan hilarants com terrorífics. Escrita i dirigida per Roc Esquius, l’obra planteja un món on les persones ja no es miren mai a la cara, ni es toquen, ni tan sols es parlen directament. Aquesta premissa crítica resulta molt suggerent i un mirall força tenebrós on, com malalts que estimen la seva condició, no podem deixar de mirar-nos. En aquest sentit, el muntatge és molt encertat i troba el to just entre la paròdia i l’anàlisi sociològica. A més, la dramatúrgia de la història està plena de trucs, girs inesperats i alguna sorpresa interessant. Tot plegat, doncs, manté l’interès per les trames i el destí d’uns protagonistes que acabaran vivint tota una aventura livestream. També són molt originals les picades d’ullet al gènere post-apocalíptic (essencialment cinematogràfic), posant de manifest de forma irrisòria la nostra dependència envers una constant connexió a la xarxa. Malauradament, algunes de les seves argúcies argumentals són un pèl forçades i entren en contradicció amb la lògica d’alguns personatges, dels seus objectius i el seu comportament. En qualsevol cas, el treball dels actors és bo: simpàtic i mesurat; i es tracta, en general, d’un espectacle honest i actual que té molt clar a quina ferida vol ficar el dit, ho fa sense contemplacions i, a més, sense embrutar-se.