Hipopótamos

Descripció
Fitxa artística
Opinions

El teatre pot divertir i fer reflexionar sobre uns fets d’absoluta actualitat política i social? Això és el que proposa el director Ever Blanchet amb Hipopótamos.

Sinopsi

Un interrogatori policial, amb un detingut delirant i la seva participació en la rebel·lió catalana, davant d’una possible independència de Catalunya.

Durada:
60 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Un interrogatori policial, amb un detingut delirant i la seva participació en la rebel·lió catalana, davant d’una possible independència de Catalunya.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Manca de versemblança

Amb text i direcció d'Ever Blanchet, ahir vam veure HIPOPÓTAMOS a la sala Petita del Teatre Gaudí, on els dos actors representen un interrogatori dels molts que, sense dubte, van tenir lloc després dels fets de l'1 d'octubre a Catalunya.

Un text que pretén ser una reflexió sobre la interpretació dels fets, els que siguin, d'ara o de fa trenta anys, fets que d'inici poden ser veritat o mentida i que s'acaben convertint en veritats absolutes convenientment argumentades..... repetir una falsedat fins que s'acabi convertint en veritat.

Valorem la valentia d'Ever Blanchet d'abordar un tema que als catalans ens ha fet molt de mal, especialment als que creiem que l'única sortida possible és optar per la independència de Catalunya.

Un interrogatori policial a un participant en el referèndum, la policia pretén identificar a les persones que van col·laborar per dur a terme les votacions de l'1-O. Però sota aquesta premissa inicial, el muntatge fa un repàs a tota la història del nostre país, fets que s'entrecreuen constantment, el franquisme, la transició, els GAL, ETA, el 23-F, els socialistes i l'OTAN, Gibraltar, la monarquia ....

Un detingut, Ferran Terraza, que es mostra segur de si mateix i respon a les preguntes amb un llenguatge que situa el verb al final de les frases, donant a la conversa una pàtina d'absurditat. La seva gestualitat, repetitiva, mostra la seva fixació en l'ordre. No perd la calma. Tot plegat dibuixant un personatge delirant.

Un policia, Jordi Cadellans, que es mou entre les dues figures clàssiques del policia bo i el dolent, que es queda descol·locat davant de l'eloqüència i seguretat del detingut i que a estones el fa perdre la seva suposada seguretat.

Una proposta singular, on s'acaben barrejant el teatre de l'absurd amb el teatre polític. Un diàleg fluid i constant on es van intercalant les idees que el text pretén transmetre amb els fets policials que ens volen mostrar i que passen pels episodis violents cap al detingut i la manipulació de proves.

Una proposta que fa un gir final que ens deixa a tots descol·locats.

Grans veritats en boca dels dos protagonistes, frases per a la reflexió i que ens posa davant nostra el fantasma del nazisme que s'amaga darrere de propostes aparentment democràtiques. Fets del passat que tenen lectures diferents de les oficials. El paper dels polítics i de la monarquia.

Però a la proposta li falta versemblança, potser el llenguatge florit del detingut acaba portant l'obra a un diàleg pla i circular que ens arriba a cansar. També les interpretacions acaben, al nostre entendre, en un punt d'irrealitat que desvirtuen els personatges.

Una proposta de teatre polític, actual i arriscada, amb unes magnífiques interpretacions però amb un punt d'irrealitat que afecta massa el resultat.

És una llàstima que el text no ens hagi acabat d'arribar, principalment perquè no ens l'hem cregut. La intenció de l'autor creiem que ha estat denunciar situacions intolerables dels cossos de seguretat de l'estat en el moment polític que viu Catalunya, però malauradament creiem que aquesta vegada ha errat el to i potser també ha volgut abastar massa temes.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

20/06/2018
Esteban Corujo

Molt interessant, bon treball actoral. Potser el final de l’obra no acaba d’estar ben resolt

11/07/2018
Mario Zapa García

Hipopótamos: ¿Para qué sirve el Teatro?
No tengo claro a estas alturas de la vida, si todo el Teatro es político, aunque una de las funciones de toda (buena) obra de teatro sea la de lanzar una idea.
Y si Hipopótamos de Ever Blanchet es Teatro político, sin duda es un tipo de Teatro que necesitamos en estos tiempos.
La situación política y social que estamos viviendo en Catalunya desde el referendum de autodeterminación del 1 de Octubre, ha hecho que haya cientos de respuestas desde todos los estratos y organismos y como no puede ser menos, el Teatro catalán (el español sigue en un vergonzoso silencio) no es ajeno a ello.
A textos como “El naixement” d’Elisenda Guiu, que transcurre durante la consulta del 9-N y que después del 1-O cobra un significado más si cabe, o como el de Joan Guasp “Un dels dies més feliços de les nostres vides” , se les une ahora este Hipopótamos de Ever Blanchet.
Un interrogatorio policial a un participante del referéndum del Uno de Octubre con el fin de encontrar e identificar a más personas que hayan ayudado a llevar a buen término las votaciones, sirve como escusa para realizar un repaso a la mayoría de hechos y decisiones políticas que han hecho de España un estado fallido.
Desde la Transición hasta la actualidad, pasando por el NO-SI del PSOE a la OTAN, el Franquismo, los GAL, ETA, Gibraltar, el 23-F… hacen que en la conversación entre el detenido y el policía, se remueva las alcantarillas del Estado.
Pero no sólo es el qué se dice, sino el cómo se dice , porque el texto de Ever Blanchet mezcla de una forma singular el teatro del absurdo con el político. La interpretación de Ferran Terraza como el detenido, que pasa por momentos por ser poética e incluso literaria y en otros, a situar el verbo al final de cada frase, funciona a la perfección como recurso, además de la repetición de algunos gestos, proyecta esta sensación de cuestionamiento de la sociedad y el hombre.
Al otro lado está Jordi Cadellans, un actor que como siempre, resulta eficiente, creíble haga lo que haga y que como policía además es enérgico, pragmático y violento justo las características necesarias para aseverar que si repites mil veces una mentira, se convierte en verdad.
El diálogo, siempre fluido y constante , que va lanzando ideas desde uno y otro lado y que solo se interrumpe por los accesos violentos del policía, se convierte en un toma y daca continuo y potentísimo para el espectador, hasta la brutal e inesperada sorpresa final que te deja clavado a la butaca y que da un giro de 180 grados a la idea preconcebida que nos habíamos hecho.
Después de algo así, lo primero que hice al salir del Gaudí fue respirar profundamente varias veces intentando ordenar todas las ideas, pensamientos, sensaciones y emociones que Hipopótamos provoca, literalmente tenía las neuronas en ebullición.
Sí alguien se pregunta para que sirve el Teatro, es precisamente para eso.
Y si alguien se pregunta por qué la obra se llama Hipopótamos, solo le queda ir a verla.
Verá un ejemplo de gran teatro pegado a la calle y a la actualidad, como respuesta a un tiempo salvaje.

30/05/2018
san

Floja,sin gracia,pretende ser un alegato politico en clave de humor del “proces”,pero se hace muy cargante.Jordi cadellans hace de poli “malo”pero le falta nervio y credibilidad,ferran terraza se salva pero con un texto que va de gracioso con juegos de palabras con poca chispa….una pena.

09/05/2018