Àlex Rigola: Hedda Gabler

Henrik Ibsen va ser un dels dramaturgs més influents de la història, perquè va instaurar un realisme, a finals del segle XIX, que va capgirar completament les regles del teatre del moment. Fugint de la distracció, dels contes o de la fantasia, va introduir l’espectador al bell mig d’escenes quotidianes de gent corrent, allà on es guarden els grans secrets. I des d’allà ho acabava qüestionant tot. Els seus diàlegs, sempre vigents, són punyents i tenen una cura meticulosa de cada detall.

Àlex Rigola juga amb el text d’una de les obres més cèlebres del director, poeta i dramaturg noruec, Hedda Gabler, per oferir-ne una adaptació lliure que despulla i posa a l’aparador el caràcter complex d’una dona indesxifrable, els seus conflictes personals, emocionals, ètics. El resultat adquireix la forma gairebé d’un exercici teatral, per les característiques de la dramatització i per la interacció entre els personatges, sense desmerèixer l’experiència en absolut. Esdevé un privilegi per l’espectador compartir l’insòlit espai escènic amb els protagonistes. I completa la fortuna de qualsevol amant del teatre ésser rebut pel mateix director, escoltar de la seva veu quatre consignes necessàries abans d’ocupar l’espai i tenir-lo a la vora, durant l’espectacle, prenent notes. La representació és ben viva, i, com ell mateix manifesta, es modifica lleugerament funció a funció, atenent a les vibracions que capta en escena, al moment dels actors i actrius, al feedback d’algun detall inesperat, lleugerament improvisat.

Una caixa de fusta fa de platea i d’escenari (en paraules del director), i el reduït públic que hi accedeix sembla tenir un rol a l’escena. Els actors el saluden, li expliquen d’on surt i com és cada personatge que enceta intervenció, l’interpel·len amb la mirada, amb el gest, amb la pistola, tanquen un esternut amb un “Salut!” o arriben a dur aigua a qui li agafa un atac de tos.

Complex en el fons, extremadament senzill i delicat en la forma. Proper, tant que no te’n pots escapar (guardes silenci i ni et mous gairebé per no ser descobert pels personatges), i, alhora, distant: la postura dels personatges, sempre recolzats, asseguts, el to baix, extremadament baix, l’escàs moviment en escena... Fantàstic i, al mateix temps, un pèl desconcertant, tot plegat.

La companyia Heartbreak Hotel, amb el seu èmfasi en l’estudi de la interpretació a partir del nucli del personatge, a la recerca de la veritat escènica, ofereix un treball a dos nivells massa distants: la Nausicaa Bonnín, espectacular, en essència enigmàtica, en Pol López i en Marc Rodríguez se situen un esglaó per sobre d’en Joan Solé, que no aconsegueix dur-te cap al seu rol, i la Miranda Gas, més feble que el seu personatge (fins i tot en el to de veu).

En la seva globalitat, una gran experiència, un privilegi, poder compartir amb Ibsen un espai tan íntim, entre quatre parets.

Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa).

Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada mot dels diàlegs. A més, els integrants de la companyia Heartbreak Hotel, que no es canvien els noms per donar vida als personatges, no abandonen l’espai escènic durant l’hora i escaig que dura el muntatge, la qual cosa reclama l’interès ben viu de l’espectador per captar mirades, expressions, posats.

L’espectacle té una virtut principal, i és que enganxa el públic dins d’una història que tothom arriba a sentir-se seva per la proximitat que genera la posada en escena: sense drames recarregats, l’empatia amb persones que són a un pam de distància és gairebé automàtica. El defecte bàsic, per contra, és la simplificació del text original, probablement excessiva, que fa perdre alguns matisos de pes i redueix les accions de personatges molt complexos en situacions que poden semblar tan sols cíniques.

Ja fa uns quants anys que Àlex Rigola es dedica a despullar a alguns clàssics i deixar-los pràcticament amb l’esquelet, amb allò que aguanta l’estructura i dona sentit a tot. Són versions sense vestuari, ni escenografia, ni res que les contextualitzi. Es basen en el text, en la paraula, i a la vegada els actors –en un joc metateatral força interessant- juguen a fer de narradors i de personatges a parts iguals. Va començar l’experiència amb Ivanov, va seguir amb Vania (escenas de la vida) i va acabar la trilogia txehoviana amb La gavina. Ara repeteix l’exercici amb una obra d’Ibsen i fins i tot copia la fórmula del cub de fusta que ja es va veure a Vania. Un espai reduït, un nombre limitat d’espectadors i una proximitat total amb els actors, que es limiten a un petitíssim escenari.

Crec que aquest tipus d’experiència funciona molt bé el primer cop que la veus, perquè molts dels seus recursos descol·loquen a l’espectador. Quan ja les has vist vàries vegades perden l’efecte sorpresa, tot i que encara compleixen l’objectiu d’endinsar-nos dins dels textos. Amb Hedda Gabler s’ha fet una adaptació realment reduïda, en la que fins i tot s’ha escatimat el tret final. I és que a aquí la protagonista sembla més deprimida que pressionada per l’entorn, o per les circumstàncies que l’envolten. La refinada i complexa maldat que apareixen a l’original aquí queden diluïdes, i el retrat psicològic de la protagonista no acaba d’eclosionar com caldria. Estem davant d’un dels personatges més complexos de la literatura dramàtica universal, i encara que Nausicaa Bonnín fa un gran esforç per intentar comprendre-la i assimilar-la, el text i el context que han quedat no l’ajuden del tot... La resta del repartiment, d’un alt nivell i d’una gran exigència, pateix del mateix mal. I és que a vegades la síntesi ajuda, però en d’altres ocasions resta elements igual d’importants.