Comprar entrades per a FAMA FOMO FUMU!

La jove Companyia Al Dente, formada per Claud Hernández, Zaida Lloveras i Luca Roma —que assumeixen conjuntament l’autoria, la direcció i la interpretació— presenta aquests dies a la Sala Beckett l’espectacle Fama, Fomo, Fumu!

Es tracta d’una proposta que respira frescor, atreviment i ganes de sacsejar les convencions teatrals. La companyia, formada en bona part als laboratoris de dramatúrgia de la mateixa Beckett, aposta per una teatralitat pròpia que connecta l’absurd amb situacions i inquietuds de la vida quotidiana. I, certament, no té por de doblegar l’ortodòxia dramatúrgica fins a fer-la gairebé irreconeixible. El problema és que, en aquesta operació, el teatre acaba assemblant-se massa a una successió de memes: flaixos breus, situacions inesperades i fragments de realitat que poden tenir gràcia o resultar suggeridors per separat, però que no sempre aconsegueixen construir un univers dramàtic amb prou consistència.

La primera mitja hora és interessant. L’espectacle ens presenta dues joves actrius que comparteixen pis i que veuen en la invasió turística una oportunitat per treure rendiment econòmic a l’habitació que els sobra. El plantejament és recognoscible, proper i potencialment fèrtil: l’accés a l’habitatge, la precarietat, les dificultats per tirar endavant i la temptació de convertir qualsevol escletxa en una oportunitat de negoci.

Hi ha, d’entrada, una situació concreta, dos personatges, un objectiu i un conflicte latent que promet desenvolupar-se. Però aviat descobrim que allò que semblava el punt de partida d’una història no era sinó un meme més dins d’una successió de flaixos. El relat es fragmenta i ens va mostrant diferents aspectes de la vida de les dues protagonistes, sense que aquestes escenes acabin de precipitar en un fil conductor sòlid.

A partir d’aquí, l’interès de l’espectacle decau progressivament. El conflicte inicial es dilueix, les situacions perden coherència mentre nous personatges entren i surten d’escena sense que les seves aparicions contribueixin gaire a fer avançar l’acció. La fragmentació, per descomptat, no és cap defecte en si mateixa. Tampoc no ho és la voluntat de dinamitar les convencions narratives o d’explorar formes teatrals pròximes als codis audiovisuals i digitals amb què conviuen les noves generacions. Però trencar les regles no ens eximeix de trobar-ne unes altres.

La qüestió no és si una obra ha de tenir una trama convencional, sinó si la forma que escull és capaç de generar sentit, tensió i interès. I aquí és on Fama Fomo Fumu! sembla perdre el rumb: els fragments se succeeixen, però no s’acumulen; les escenes passen, però no transformen prou allò que les precedeix. Les tres intèrprets són descaradament atrevides, fresques i talentoses. Es mouen amb una desimboltura encomiable, assumeixen riscos i transmeten aquella energia pròpia dels equips joves que encara no han après a témer el fracàs. Hi ha una llibertat escènica que convé preservar. Però, precisament per això, es troba a faltar una dramatúrgia amb més múscul: una mirada una mica més experimentada que ajudi a ordenar el material, aprofundir en els personatges i donar sentit a les intuïcions de la companyia.

I és aquí on apareix una qüestió que va més enllà de l’espectacle. La Sala Beckett té una trajectòria i una responsabilitat úniques a Barcelona en la promoció de la dramatúrgia local. Apostar per veus emergents forma part de la seva raó de ser, i seria absurd reclamar-li una programació exclusivament consolidada. Però donar oportunitats no hauria de significar renunciar a l’exigència. Al contrari: un espai dedicat a l’autoria contemporània hauria de ser el lloc on els creadors joves poguessin arriscar-se, equivocar-se i créixer, acompanyats d’un rigor dramatúrgic capaç de fer que les seves intuïcions arribessin més lluny.

A Fama Fomo Fumu! li escau l’energia d’una companyia que té ganes de dir coses i de trobar una veu pròpia. Però potser trobaria un marc més adequat en espais com el Teatre Eòlia,  el Dau al Sec o el Tantarantana, on aquesta mena de recerca podria desplegar-se sense carregar amb les expectatives associades a un espai com la Beckett.