Els madrigals de Claudio Monteverdi (1567-1643) són un catàleg imprescindible dins de la història de la música i representen la culminació d’un gènere. En la seva evolució, però, també donen pas al naixement d’un de nou: l’òpera. Agrupats en nou llibres publicats entre els anys 1587 i 1651, el darrer de forma pòstuma, el cicle de madrigals constitueix un viatge fascinant i poètic cap als orígens de l’òpera que el Liceu va encetar la temporada 2021-2022.
Per primera vegada, Monteverdi abandona la plantilla fixa de cinc veus i opta per una combinació diversa de formacions —sobretot duos—, juntament amb “altres gèneres de cant” com àries, canzonette, peces en stile rappresentativo i un ballo. Totes aquestes obres són concertades amb baix continu, enriquit aquí amb una disposició instrumental més elaborada, en dos conjunts diferenciats per tessitura.
Aquesta transformació no respon només a les exigències del mercat, sinó a una evolució més profunda del llenguatge musical. El llibre s’obre amb un pròleg de caràcter programàtic que convida l’oient a un recorregut pels afectes humans. La veu individual adquireix protagonisme i la relació entre música i text s’intensifica fins a assolir una veritable dimensió dramàtica.
En la lectura de Rinaldo Alessandrini al capdavant de Concerto Italiano, aquesta visió es desplega amb claredat i sensibilitat, gràcies a una interpretació refinada, expressiva i profundament fidel a l’esperit monteverdià. El Settimo Libro es revela així com una obra que commou directament i situa l’oient al centre mateix de l’experiència emocional.
