Els desgraciats

Ara al Teatre La Gleva es pot veure ELS DESGRACIATS, una obra que torna als escenaris 7 anys després de la seva estrena a la sala Atrium l'any 2012, i que es podrà veure fins al 24 de Novembre.

La companyia "Todo por el Punk" la torna a programar ara, perquè creu que l'espectacle té una vigència, social, filosòfica, política, artística i sobretot emocional ,capaç d'interactuar amb tota mena de públic. Aquesta companyia va néixer a finals del 2018 per poder reinterpretar aquesta obra.

L’obra d’Iván Morales i Martí Gallén està interpretada en aquesta ocasió per Pol Fernández (Jack) i Pau Escobar (Baptiste) i està dirigida per Lía Pérez Cruz.

Una peça que explica la història de dos pallassos, en Baptiste i en Jack que viuen en una carpa de circ en estat ruïnós. Ja no tenen públic i fa temps que viuen sols, .... només es tenen l'un a l'altre. Una història que barreja terror, "humor" de clown i molta nostàlgia en els dos personatges protagonistes. Recorden a l'home forçut, les acrobàcies de la ballarina russa, els riures dels nens, els aplaudiments, .....

Jack sembla el més fort de tots dos i lluita perquè en Baptiste, amb greus problemes de mobilitat, no perdi l'esperança de veure tornar el seu amor, la Svetlana, amb qui hi ha somniat que l'espera "allà a fora". Però al mateix temps farà tot el possible perquè en Baptiste no marxi. Tenen gana, molta gana i només els hi queda una mandonguilla, la de la reserva de la reserva de la reserva.

Com pot una persona retenir un altre??  Com aconsegueixes que no t’abandonin??

Els Desgraciats és una història d’amor tèrbola i perversa de riures, llàgrimes, de culpa i de sang.

Una peça que a nosaltres ens ha semblat fosca i depriment en plantejar un món decadent on dues persones sobreviuen sense cap mena d'esperança. Un plantejament de la vida com un mer exercici de supervivència.

Una posada en escena que no hem acabat d'entendre, tot i reconèixer la gran qualitat de les interpretacions d'en Pol i en Pau, especialment per la mímica d'en Pol Fernández. El que més ens ha agradat de tot plegat ha estat el moment en què els actors recuperen el seu jo, deixa'n enrere els personatges.

Una peça que hem trobat força desigual, amb moments poderosos, però  d'altres extraordinàriament tediosos. Tampoc acabem d'entendre les riallades d'alguns espectadors, ja que encara que els protagonistes són pallassos, la proposta es un autèntic drama.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Enguany que es commemora el 30è aniversari de la mort de Samuel Beckett, probablement per casualitat (o no), el debut com a companyia teatral de Todo por el punk ha resultat ser l’espectacle més beckettià que hem vist en molt de temps a la nostra cartellera (en paral·lel al cicle d’homenatge que, precisament, acaba d’iniciar la Sala Beckett). Es tracta d’una petita proposta, molt cuidada, amb una inquietant i onírica posada en escena que ha dirigit amb molt bon gust i encert Lía Pérez Cruz. Farcida de metàfores visuals (globus, crispetes, etc.), el muntatge juga amb els símbols per explicar-nos una dramàtica història sobre el passat, l’amor, el fracàs i la crueltat del món de l’espectacle.

Com dèiem, la peça entronca amb Beckett pel seu sentimentalisme tràgic, existencial, les pinzellades d’humor negre i, en general, el seu esperit típic del teatre de l’absurd. També, però, pels dos personatges protagonistes, dos pallassos de circ, que bé poden recordar a Vladimir i Estragon (Tot esperant Godot) o Hamm i Clov (Fi de partida). En aquest cas, el treball interpretatiu dels dos actors és magnífic, minuciós, i la seva química escènica funciona a la perfecció. Pol Fernández encarna la idiosincràsia del clown com si ho hagués fet tota la vida, mentre que Pau Escobar, un jove actor en constant creixement, fa un exigent exercici corporal del qual se’n surt de forma notable.

Cal deixar clar que es tracta d’una obra amb una profunditat gairebé filosòfica i, per tant, exigeix l’atenció i la concentració de l’espectador en tot moment. Escrita per Iván Morales i Martí Gallén, originalment per un muntatge de 2012, conté també algunes de les obsessions del teatre de Morales, com la barreja entre poesia, elements tràgics, univers jove i reflexions artístiques. En definitiva, una molt interessant aposta, peculiar, a estones divertida, altres estranya i altres emotiva, que dóna peu a la reflexió i una bona conversa per a després de la funció.