El viatge de Paula

Alejandra Jiménez Cascón és la dramaturga i directora de la famosa obra “Blanca desvelada” que encara ressona a la ment de molts de nosaltres. En aquesta ocasió dirigeix un muntatge escrit i interpretat per Sara Fernández. “El viaje de Paula” que tracta un tema actual, conegut però no resolt.

A diferència del que passava fa vint o trenta anys, els Trastorns de Conducta Alimentària (TCA) són avui molt coneguts per la població general i, si es sospiten per algun membre de la família o persona propera, es poden diagnosticar precoçment la qual cosa facilita la recuperació i evita  les recidives. Tot i així la pressió social, la moda, l’exigència social d’uns cànons de bellesa establerts, el perill de les adolescents a sentir-se rebutjades, l’autoexigència i molts altres factors que a l’obra es passen de puntetes, fa que l’anorèxia i la bulímia continuï viva i la freqüència sigui del 4,1% a 6,4% en dones entre 12 i 21 anys i de 0,3% entre els homes.

L’obra representa el viatge de la Paula des del seu naixement fins a l’edat adulta passant per èpoques de rebel·lia, decepció, soledat i culpa. El seu trastorn és l’anomenat “d’afartades” que es desencadena en un moment de soledat i per una situació violenta que no forma part de la seva manera de ser. En molts moment apareix la Pepica, un interior que l’aconsella, accepta i valora. L’obra camina lentament sense que ens prepari cap al problema excepte una petita pinzellada d’una mare exigent i l’avís per part d’ella d’un clar perill de sobrepès. S’agilitza amb l’aparició de la psicòloga on apareixen els dubtes que la fan trontollar.

El muntatge és molt original amb molt pocs elements escènogràfics que ens porten fàcilment al lloc i el moment que viu la protagonista, sent ella mateixa el més excepcional de l’obra. Sara Fernández és brillant, versàtil amb molt bona dicció en diferents llengües, expressiva i en alguns moments, còmica. Amb el segell de la Cascón, Sara Fernández es transforma en personatges diferents i en ella mateixa al llarg dels anys sense necessitat de canviar-se de vestuari ni de posar-se complements.

La gran lliçó d’aquesta obra no és tan donar a conèixer els TCA i les causes que els provoquen sinó portar a l’escenari com a protagonista la diversitat corporal. No estem acostumats a veure persones amb sobrepès o obesitat. M’avergonyeix dir que quan va sortir Sara Fernández vaig creure que era una actriu secundària la qual cosa em fa pensar que estem tots molt lluny del cossos diversos en escena i que socialment estem molt més enrere del que caldria. Les protagonistes han d’estar sotmeses als cànons dominants acceptats. Crec que ha estat la gran aposta de la guionista i directora. Felicitats a les dues per fer palès que totes les diversitats han de ser benvingudes a les arts escèniques.