Léon a la Terra dels homes

Poques obres de la literatura universal carreguen un pes simbòlic tan enorme com El Petit Príncep. Traduïda a centenars de llengües, llegida per generacions senceres i convertida en una mena d’evangeli laic sobre la infància, l’amistat i el sentit de la vida, la petita obra mestra d’Antoine de Saint-Exupéry sembla haver-ho dit gairebé tot. Precisament per això, qualsevol nova aproximació escènica corre el risc de semblar innecessària.

I és aquí on León a la terra dels homes, que aquests dies es pot veure al Teatre del Raval, troba la seva principal virtut: la valentia. La proposta parteix d’una idea tan simple com poderosa. I si el Petit Príncep fos un home gran? I si aquell nen etern, observador i innocent estigués encarnat per la vellesa? No diuen, al cap i a la fi, que la vellesa és el retorn al nen que vam ser? La resposta arriba de la mà d’un gran Miquel Gelabert, que assumeix el repte de donar cos, veu i ànima a aquest singular príncep.

La sorpresa és que, malgrat el títol i la referència explícita a Terra dels homes, la funció es manté extraordinàriament fidel a l’univers narratiu del Petit Príncep. Les connexions amb l’altra gran obra de Saint-Exupéry apareixen de manera tangencial, gairebé com una atmosfera o una ressonància, però és la història universalment coneguda del petit viatger la que vertebra l’espectacle.

L’obra opta per un camí honest i humil. No busca reinterpretacions radicals ni lectures contemporànies. Tampoc pretén desconstruir el mite. El seu objectiu és senzill: tornar a explicar la història, recuperar-ne l’essència i confiar que la força de les paraules de Saint-Exupéry continuï fent la seva feina.

L’embat artístic és sincer. Cada escena sembla construïda amb la voluntat de recuperar allò que l’autor francès volia transmetre: la bondat, la mirada neta, la fragilitat dels vincles humans, la importància de l’afecte i la necessitat de preservar una certa innocència davant d’un món sovint massa sorollós.

I Gelabert hi contribueix decisivament. El seu Petit Príncep desborda humanitat. No interpreta un nen. Tampoc intenta rejovenir-se. El que fa és molt més interessant: encarnar els valors essencials del personatge des de l’experiència i la serenitat que aporten l’edat. El resultat és un Príncep creïble, proper i emocionant.

La pràctica absència de la resta de personatges, tanmateix, obliga a adoptar una estructura fortament narrativa. La Rosa, la Guineu, la Serp i les altres figures que poblen l’imaginari de l’obra apareixen evocades o descrites pel mateix protagonista. Aquesta decisió reforça la intimitat del muntatge, però també provoca que alguns passatges adquireixin un caràcter excessivament descriptiu. Hi ha moments en què l’espectador pot trobar a faltar la presència física d’aquests personatges. No tant per una qüestió espectacular, sinó perquè formen part inseparable de l’arquitectura emocional de la novel·la.

Així i tot, León a la terra dels homes aconsegueix allò que es proposa: no revoluciona la lectura del clàssic ni aporta grans novetats dramatúrgiques, però ofereix una aproximació singular i delicada a una història que ens hauria d’interpel·lar més que mai.

I ho fa recordant-nos una idea tan simple com profunda: que allò essencial —la bondat, l’autenticitat, la capacitat d’estimar i de mirar el món amb curiositat— no depèn de l’edat. Potser el Petit Príncep no era un nen. Potser era només una manera de ser al món.

  El Teatre del Raval ha tornat a obrir les portes i, a més d’estrenar noves sales, acull un nou espectacle de Maria Pla inspirat en El Petit Príncep i Terra dels homes d’Antoine de Saint-Exupéry, una proposta que combina poesia, reflexió i sensibilitat escènica. Han passat anys i s’ha imaginat què passaria si Saint-Exupéry i el crític León Werth, que els uneix una gran amistat, Saint-Exupéry hagues escrit com a protagonista una persona gran. S’ha de recordar que va dedicar el llibre “A Léon Werth. Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran…”

El que més em va colpir de “Léon a la Terra dels homes” ha estat la valentia de capgirar un mite que tots tenim idealitzat: veure el Petit Príncep convertit en un ancià, una persona més fràgil però amb una tossuderia infantil, em va desarmar des del primer minut. Molt diferent al que he vist en “El Petit Príncep” que vaig veure l’any passat. "Léon a la terra dels homes" parteix de la idea d’El Petit Príncep i imagina què passaria si aquell nen petit es fes gran. Ara el Petit Príncep és un home adult, un “gran príncep”. Tot i ser gran, encara conserva una mica de la innocència, la imaginació i la manera especial de mirar el món que tenia quan era petit. Però les altres persones veuen aquesta innocència com una cosa estranya.

Alguns pensen que un adult no hauria de comportar-se així, perquè sovint els grans perden la imaginació i deixen de donar importància a les coses petites. L'obra i els llibre ens fa pensar en una idea important: quan ens fem grans, és difícil mantenir la il·lusió, la curiositat i la capacitat de somiar que tenen els infants. Així, la història ens recorda que créixer no hauria de voler dir perdre la part més bonica i innocent que portem dins. Al sortir del teatre, el primer que he volgut és tornar a retrobar-me amb aquesta innocència perduda.



Hi ha una gran connexió entre Miquel Gelabert i Òscar Intente és tan íntima i magnètica que oblides ràpidament que estàs en una sala de teatrei et sents com espectador especial en una conversa secreta. El valor de la vida, el valor de l'amistat i el pes que ha tingut en aquestes dues persones la guerra.





El millor de tot és aquelles preguntes que et fas, que vol explicar-nos? Doncs que no hi ha res més que és important pensar també en els altres i no només en nosaltres mateixos. Ens dexia una mica d'esperança i amb ganes de continuar somiant.





Podeu llegit la resta de la meva opinió i reflexions a l'enllaç