El último adiós

L'actriu Catalina Calvo i l'autora i directora Denise Duncan han unit forces, i compartit testimonis, en un espectacle que parla d'alguns dels seus comiats més dolorosos. I és que l'obra teoritza sobre l'adéu, sobre aquest punt precís en que comencem a separar-nos d'alguna persona o bé allunyar-nos d'una situació o d'una circumstància. L'espectacle té idees que funcionen, com ara la recollida de comiats impossibles per Internet o en el mateix teatre, però també té una estructura erràtica que no se sap cap a quina direcció vol dirigir-se. En aquest sentit, crec que les històries principals, les que fan referència a les àvies de l'actriu i de l'autora, estan barrejades en excés i es perden enmig de moltes distraccions.

L'escenografia a base de cadires funciona, tant estèticament com conceptualment. Si bé és cert que potser no està del tot explicada la seva simbologia, crec que la seva força escènica ajuda en molts passatges. També és meritori el treball de l'actriu, esforçada en representar aquest sentiment de nostàlgia i angoixa que es pot donar en un comiat o en una pèrdua. És difícil mantenir el to durant tot el monòleg, sobretot quan el text no t'acompanya en excés, però determinades situacions fan que el públic entri en el muntatge d'una forma més fàcil de la que podria semblar. I és que qui no ha hagut de dir adéu en alguna, o moltes ocasions?

El último adiós és una obra d’autoficció, basada en els “adeus” pendents de l’autora i directora, Denise Duncan i de l’actriu, Catalina Calvo.

Aquest cop assistim al teatre i el primer que ens espera és un petit xupito de tequila per entrar en el tema. És una cerlebració als comiats pendents que no fem durant la vida.

Catalina Calvo ens narra la seva experiència i el de Denise Duncan per un acomiadament que ha de realitzar. Ens explica una bona història de comiats. Durant l’obra ens llegeix alguns comiats que li han indicat per Instagram, aquells escrits pendents que no s’han pogut dir en el seu moment.

Durant aquesta situació que hem passat ens ha obligat a adaptar-nos continuament a uns canvis que han sorgit. Molts d’ells ens han fet pensar en les rutines diàries, formes de pensar, de sentir i que ens ha vingut sense esperar-nos.

Ens hem esperat a tornar-nos a veure i no hem caigut que hi teníem la possibilitat de no fer-ho de nou. Com sempre, la mort continua sent un tema tabú. I no estem preparats per poder acomiadar-nos tant de la gent, de les coses que estimem o fins i tot d’aquells moments.

I és d’aquests acomiadaments que ens parla l’obra. D’aquells que no fem amb els éssers estimats. Dels comiats que no hem fet per distància, per no voler-ho fer o per indisposició de l’altra part.

Una mena d’arbre fet amb cadires, amb les seves arrels (o és el que he sentit) ocupa part de l’escenari. I com a fulles sembla com aquells comiats no realitzats, com no llegits. Catalina Calvo ens interpreta el text de vivències, hi ha aquell punt que no saps si real o irreal, però que et va atrapant.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç