El Testament

Teatre de petit format. Teatre d'objectes que tant m'agrada.
Un monòleg.
Una proposta emotiva.
Una història d'autoficció en la qual ens sentim identificats.
Un viatge a través dels objectes, les persones, els espais i les vivències que ens han anat convertint en qui som.

La nostra identitat és en gran part a les nostres experiències, a totes aquelles realment importants i que han fet que siguem qui i com som.
El testament és una cita vitalista per rememorar records i vivències que configuren una vida.

Amb una escenografia molt significativa, un moble amb tot de calaixos (plens d'objectes que l'actor narrador Ramon Molins utilitza per anar vestint el seu recorregut vital i els personatges i les anècdotes que va trobant i vivint a cada pas), simbolitza el nostre interior, aquell lloc on guardem tot allò que ha format part de la nostra de la nostra vida.

El testament parla de tot allò que hem heretat, no des d'una mirada materialista, sinó la de tot allò que ha fet que siguem com som. Els nostres trets físics, el color dels ulls, la mirada, la boca, el somriure, la manera de pensar, l'amor a ..., la generositat, el gust per..., l'afició a..., una escapada a..., un llibre, una cançó, una afició, una vocació, l'entorn, tot el que som ho hem heretat d'algú o per algun motiu. Vivències, records, experiències, objectes, persones. Tot allò i tots aquells que han fet que siguem, pensem o actuem, com ho fem. Ells són els nostres avis, pares, mestres... i nosaltres en som una mica de cadascun d'ells.

Som la suma de la nostra herència biologia, de l'entorn en el qual hem crescut i de les experiències que hem viscut.

 

Aquest espectacle l'he vist al teatre La Sala d'Argentona

El testament queda resumit en aquesta cançó de Raimon que sona en algun moment de l’obra. O en aquesta altra: “Si em mor, que les esperances siguin fets, i que d’altres continuen el que nosaltres continuem”

Ramon Molins, utilitza tota la seva experiència d’actor, director, professor de teatre i tota la seva biografia i vivències personals per parlar-nos i fer-nos reflexionar sobre la vida i la mort, el que deixarem i el que ens agradaria deixar amb la nostra petjada.

Des de “El geperut de Notre Dame”, potser ja fa 30 anys, hem anat seguint a la Companyia Zum Zum teatre, el director de la qual és  Ramon Molins. Sempre l’hem vist actuant  junt a la gran i incombustible Begonya Ferrer en espectacles familiars d’una gran qualitat. El seus textos i la manera de presentar-los són sublims per la senzillesa i alhora la seva profunditat. Ara ens ha sorprès amb aquest monòleg interpretat per ell i una dramatúrgia i direcció corals de Izaskun Fernàndez, Julian Sáenz López,  Jokin Oregi i el mateix Ramon Molins.

Amb la mateixa tendresa que explica els contes a les seves obres (Polzet, Pinocho, Gretel i Hansel, La camisa de l’home feliç, La gallina dels ous d’or, etc. ) és capaç d’explicar la seva vida, una història que és també una mica nostra amb una selecció de músiques que formen part de la nostra vida.

Igual que a les obres dirigides al públic més petit, utilitza diversos elements que van sortint d’una gran caixa de fusta per donar vida als personatges que han anat apareixent a la seva vida o han intervingut en moments importants. Molins es despulla davant d’un públic que el coneix i l’estima. Per la seva companyia han passat molts actors i actrius i les seves classes de teatre han deixat un profund record en tots i han portat a molts alumnes als escenaris i altres activitats relacionades amb el món del teatre.

El testament és un cant a la vida i a la mort. És un joc de records descrit amb ironia i humor.  És un monòleg que ens arriba molt endins. Només Ramon Molins es capaç de commoure amb les coses més senzilles i ens demostra, un cop més, que el teatre és una gran manera d’expressar-nos.

Ha estat un regal deliciós. No us la perdeu.