El pes d'un cos

Hi ha obres que costa recomanar, i aquesta sense cap mena de dubtes és una d'elles. Estem davant d'un text necessari, sortit de les entranyes i quasi a contracor, però tan dur... que costa mirar-lo a la cara i aguantar moltes de les veritats que ens ensenya. No sé fins a quin punt calia anar fins a l'extrem, si amb la meitat ja et fas a la idea de les dificultats personals, legals i socials que hi ha a l'arribar a la vellesa. Però, sigui com sigui, està clar que la injustícia està present en moltes fases del via crucis que passa la protagonista quan el seu pare emmalalteix. Un camí dolorós en el que no només has de conviure amb la malaltia d'un familiar, sinó que s'hi ajunta la qüestió econòmica, la incomprensió administrativa i fins i tot la familiar. Hi haurà moltes variants de la història, però està clar que en un punt o altre tots ens hi podem sentir identificats, ara... o d'aquí a uns anys.

La peça està dirigida amb força, quasi amb desesperació, i a moments sembla més un concert de rock... que no pas un rèquiem, que potser hagués estat la forma que li haurien donat altres directors. Crec que la utilització de la música en directe, de moments performàtics com el dels cap grossos o de les projeccions serveixen a Szpunberg -autora i directora- a donar el to que vol conferir-li a tot el conjunt. Però res seria igual sense la potència interpretativa d'una Laia Marull pletòrica, quasi desbordada, que es carrega a l'esquena aquest fals monòleg i que es deixa la pell damunt de l'escenari, però també en les gravacions on interpreta a les altres germanes. Per cert, les tres germanes es diuen Olga, Maixa i Irina, en homenatge claríssim a l'obra de Thékhov... amb la que guarda més d'una coincidència.

Aquest espectacle forma part del Cicle 3D, tres dramatúrgies catalanes sobre la realitat més immediata.
Un espectacle multidisciplinari que combina text, música en directe i projeccions.

"No m'hauria imaginat mai desitjant la mort a algú, menys encara al meu pare"

Quan algú estimat deixa de ser la persona que era, desitjar que tot s'acabi pot ser un acte d'amor.

Quan algú viu un procés de deteriorament físic i mental sigui a conseqüència d'un ictus com el pare de la protagonista, o per un càncer incurable, com va ser el cas del meu pare, i veure que es converteix en un ésser totalment dependent, és una de les coses més tristes que m'ha tocat viure. Desitjar que tot s'acabés, va ser el més dolorós que he desitjat a la vida.
"Arribo al límit de les meves forces, pare. La teva vida no és vivible. La meva vida no és vivible"
-Prou! Què més haurem de veure? Si us plau, si realment existeixes, emporta-te'l. (Al cap de pocs dies, el meu pare va morir)

Quin sentit té mantenir en vida un cos d'algú que ha perdut totes les facultats que ens fa humans?


El pes d'un cos no ens parla de la malaltia, sinó de tot allò que l'envolta. Els processos psicològics (similars a les etapes del dol), la consciència, la incertesa, el desconeixement, l'acceptació. L'entorn, els problemes econòmics, socials, laborals i familiars. Les barreres arquitectòniques urbanístiques, com per exemple viure en un cinquè pis sense ascensor. Els preus abusius. El negoci de les residències privades, la sanitat (pública i la privada), els tractaments alternatius. La fe. La negociació amb Déu, les promeses, els canvis d'hàbits,... en definitiva, tot el que faci falta per trobar una solució tot i saber la impossibilitat de canviar la realitat.

El pes d'un cos és una experiència íntima que la dramaturga Victoria Spunzent ha volgut compartir amb tots nosaltres. Estic segura que molta gent se sent identificada. Personalment, ha aconseguit que deixes de sentir-me culpable per desitjar que tot alló s'acabés. Ara estic segura que, desitjar que tot allò acabès va ser un acte d'amor.

Felicitats a tot l'equip artístic i tècnic. A Victoria Spunzent pel text i el relat, a Laia Marull, Quim Àvila, Sabina Witt i Carles Pedragosa per la seva entrega i credibilitat escènica.

Gràcies