Sinopsi

La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, és una companyia de Jerez, amb 36 anys d’experiència, que continua desenvolupant una intensa tasca creativa que li ha valgut un gran prestigi nacional i també internacional. L’any 2010 van rebre el Premi Nacional de Teatre. Les seves obres tracten temes com la mort o la devastació que deixa el pas del temps, o la memòria… Són assumptes que pel fet de ser tractats amb fortes dosis d’humor i d’ironia, no perden en absolut gravetat. Aquesta és la gràcia de La Zaranda, una companyia capaç de riure’s del mort i de qui el vetlla.

SINOPSI

Presoners de l’herència genètica, dels historials mèdics i del consum estadístic que administra el seu temps, aquests cossos desnonats acabaren dipositats en aquest magatzem d’òrgans deteriorats, sense possible regeneració. Una confortable i asèptica avantsala de la mort. Malgrat tot, a aquestes vides reduïdes a mecanismes orgànics no els han pogut abolir totalment la contraindicació de somniar.

Alguns decideixen escapar-se de l’acte final del seu destí, tot intentant una fugida de la defunció mèdicament certificada vers la llegendària font de l’eterna joventut. Un viatge de retorn a la vida recuperant el dolor com a dimensió humana i la joia de la llibertat perduda. Viure a la intempèrie de l’ànima.

Durada:
75 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Captivador

Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l'Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d'hopital, bolquers de gent gran, i a l'hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d'avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d'amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l'esperpent i la tendresa, entre la tendresa (la seva) i un món apocalíptic també molt seu. Òndia, hem descuidava de dir que el text d'Eugenio Calonge és magnífic, la direcció de Paco de la Zaranda perfecte i les actuacions dels cinc actors impressionants. Ha tornat Valle Inclán?

20/09/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Potser no era per a mi

Que La Zaranda prodiga talent i ofici és evident des del primer minut d'El grito en el cielo. La posada en escena, l'escenografia, el moviment i la interpretació dels actors, la bellesa i l'impacte de moltes de les seves evocadores imatges. Tot el que veiem ens explica per què fa 37 anys que aquesta companyia corre pels escenaris.

Tanmateix, en la meva opinió, un text que comença amb una gran aposta per la cruesa i l'esperpent acaba perdent força en una segona part que es dilata en repeticions i iteracions que condueixen a un final i a un missatge molt més amable i convencional del que apuntava en un primer moment.

Encara que també pot ser que jo no fos públic per a aquest espectacle.

Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

17/09/2015
Neus Riba
Teatre Barcelona

Sacsejats

L'humor és la clau que utilitza La Zaranda per incorporar, en un teatre cru d’edulcorants, tot el dolor i la mort que evitem pensar en el dia a dia. “Tot sortirà bé”, repeteix un personatge, igual que ens repeteixen contínuament missatges a xarxes socials, anuncis a la televisió i innumerables títols de literatura d’autoajuda. Però a vegades les coses no van bé i el fet de parlar-ne, de posar-ho sobre l’escenari, ajuda, en casos com el d’aquesta obra, a pair-ho. A compartir-ho amb la resta d’éssers vivents que ens acompanyen a la platea, amb els que coincidim en aquesta avantsala de la mort que és, en el fons, tota vida. Ajuda, perquè el seu retrat caricaturitzat de personatges d’edat avançada que carreguen artilugis de ferro, desnormalitza i demostra la despersonalització de certes residències on cossos defallits passen els últims dies amb el nom canviat per un número. I ens fa sentir-nos identificats amb l’absurd d’uns serveis funeraris que ofereixen productes i busquen negoci en moments en els que el que més cal és caliu humà. I el que més m’ha agradat és que ho fan posant, a la boca dels més grans (i improductius), la poesia.

Són temàtiques que sovint molts evitem pensar i parlar, armats amb el nostre somriure de “tot anirà bé”, i quan La Zaranda ens sacseja (ens zarandeja) des de l’escenari, sentim a la platea plors i atacs de riure. Alhora que desbloquegen reflexions, desbloquegen emocions, nusos i inquietuds que alguns duem a sobre i que no són tant diferents dels ferros que mouen amunt i avall els personatges durant l’obra.

15/09/2015
Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

Una imatge val més que mil paraules

És una d'aquelles obres que desitjaria que m'agradés. Està feta amb cura i paciència. Fa emergir imatges segrestades de l'imaginari col·lectiu. La poètica de la 3a edat converteix qualsevol anhel en aventura i qualsevol acció en proesa. El treball físic (cos i veu) dels actors és magistral. I l'escenografia és un treball de síntesi acotat i efectiu. Quatre gàbies que es resignifiquen minut a minut i l'espai sonor, que omple certes transicions, fa de contrast a la grisor cromàtica de l'obra.

Però la veritat és que no em va acabar de convèncer. M'era tan fàcil d'entrar-hi com de sortir-hi. El sentit de l'humor que salpebra tota la peça no m'ajudava gaire a concentrar-me amb l'escena visual proposada (tot i que molta gent reia sense parar).

Tot i això la recomano. Crec que val la pena anar a veure-la. Passats uns dies, quan hi penso, em sembla molt més interessant del que m'ho va semblar al moment de veure-la.

14/09/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La tragicòmica tercera edat

La mort, la vellesa o, en general, el devastador efecte que el pas del temps té sobre les persones són temes tan transcendentals com delicats de tractar en una obra de teatre. El risc resideix en la possibilitat de passar-se de gravetat (i fer-se insuportable pel públic) o, al contrari, banalitzar massa aquestes qüestions perdent el seu veritable valor dramàtic. La proposta de la companyia andalusa La Zaranda és, en aquest sentit, exemplar. Amb un treball d’investigació i construcció de personatges excepcional, El grito en el cielo sap trobar l’equilibri entre la tragèdia existencial i l’humor absurd basat en la quotidianitat de les persones grans. Qualsevol que hagi estat en contacte amb homes i dones de la tercera edat reconeixerà immediatament en aquest muntatge els tics, les pors, els daltabaixos emocionals i la cadència en la seva forma d’expressar-se tan ben representats pel grup d’actors. A més, la direcció escènica de Paco de la Zaranda construeix suggerents situacions plenes d’ironia i poètica visual que funcionen a la perfecció segons les pretensions de l’espectacle. Malauradament, aquests moments són només troballes aïllades respecte a un gruix narratiu basat en certa reiteració de conceptes i idees que, tot i ser bones, poden acabar fatigant. Això i que, en el seu últim tram, s’allarga innecessàriament i no acaba de trobar el final (entre els diversos que proposa) fan que l’obra no sigui del tot rodona. De totes maneres, la seva sàtira dels mètodes de motivació de les residències d’avis és brillant i, en conjunt, resulta prou impactant i commovedora per romandre dins nostre temps després del seu visionat.

13/09/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

L’exaltació de la vellesa

La Zaranda és un grup andalús de gran prestigi internacional i un llenguatge teatral inconfusible. De totes maneres, en els 37 anys de carrera que el grup porta a l'esquena, aquesta és només la quarta vegada que aterra a Barcelona per oferir-nos un dels seus expressius i sensibles espectacles. I ho fa amb aquest homenatge a la vellesa, en el que la malaltia, la decadència i la mort esdevenen protagonistes. Tot i així, l'obra traspua humor i un estrany optimisme que fan més digerible tot el conjunt. També hi ajuda el lirisme -marca de la casa- que trobem en moltes escenes, principalment en l'emotiu final a ritme del Cor dels Peregrins de Tanhäuser.

És cert que El grito en el cielo acaba fent-se llarga i un pèl feixuga en alguns passatges. I també és cert que els seus falsos finals despisten i neguitegen a un espectador que no hagi entrat del tot a la peça. Però, sigui com sigui, un s'adona de que estem davant d'un teatre honest i ben treballat; un teatre d'idees en el que els actors són la part més important. En aquest sentit, cal valorar el treball gestual i d'observació de tots ells, que els converteix en uns vells creïbles, tendres i inoblidables.

12/09/2015
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

L’art d’apropar-se a la realitat des de l’extrem

Aquests dies tenim l'oportunitat de veure el quart espectacle que la companyia andalusa La Zaranda ens porta a la ciutat comtal al llarg dels seus 37 anys d'existència. En aquesta dilatada trajectòria, el seu èxit ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que, en tot aquest temps, encara no havia tingut ocasió de veure'ls. Finalment, ho he pogut fer i haig de dir que al principi de l'obra em va costar entrar dins del seu univers, però un cop ho vaig fer, vaig poder gaudir d'un espectacle arriscat, suggerent i molt ben treballat. En aquest sentit, l'obra reflexiona al voltant de la degeneració del cos humà i del seu destí final i ho fa utilitzant un humor portat a l'extrem, però presentant alhora coreografies que resulten poesies visuals i provocant un espai de reflexió en l'espectador. Malgrat això, per ser justos, cal dir que potser algunes escenes no acaben d'estar del tot ben resoltes, però en general es tracta d'un espectacle disfrutable ple d'encerts i amb propostes visuals i narratives que fan que valgui la pena tindre'l en consideració.

Els actors fan un bon treball en el seu conjunt, traslladant a l'espectador la força de la proposta i sent capaços de crear un món sense gairebé escenografia, gràcies també a una direcció cuidada que fa ús d'unes encertades coreografies. A més, també destaca l'ús de la il·luminació, la qual recolza i ajuda a crear aquest univers tan peculiar envoltat de foscor. Així, podem dir que es tracta d'una proposta interessant i diferent que ens apropa a una forma de fer teatre peculiar en la que l'extrem i l'exageració estan molt properes a la crua realitat.

12/09/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

“Un viatge cap a la llibertat perduda”

La companyia La Zaranda ens presenta una obra commovedora, impactant i dura que no ens va deixar indiferents a ningú.

Es tracta d’una obra plena d’ironia que ens fa reflexionar sobre la vellesa i la mort, un viatge cap a la llibertat perduda des del somni, una crítica a un món deshumanitzat i hipòcrita que pretén fer-nos creure que els geriàtrics són fantàstics i meravellosos, un lloc ple d’activitats lúdiques, teràpies i tractaments beneficiosos. A qui no li fa il·lusió acabar en un lloc d’aquests? No passa rés, si s’ho passen d’allò més be. Juguen, fan teatre, reciten poemes,...

Cinc avis busquen una fugida, una esperança, un somni, tornar a viure, ser lliures.

La il·luminació d’Eusebio Calonge, la música i l’escenografia de Paco de la Zalanda són sens dubte elements molt importants en aquest muntatge.

L’escenografia és freda, però molt visual i simbòlica; unes gàbies que es converteixen en llits, armaris, dutxes, passadissos,...Unes gàbies que a l’escena final es convertiran en una plataforma cap a la llibertat. Pell de gallina !!!

Les interpretacions són extraordinàries, molt expressives i plenes de força. Creïbles i molt properes. Uns avis que ens han fet somriure i emocionar. Desig, esforç i lluita constant.

La música amb la obertura de Tannhauser de Wagner m’ha impactat moltíssim, brutal !!!

A la sortida opinions ven diverses. Jo penso que és una obra molt, molt recomanable.

10/09/2015
Hebert Parodi

“El grito en el cielo”. Interesante propuesta pese a que quizá el haber leído tantas críticas y opiniones inmejorables hizo que me creara unas expectativas irreales. Mucho humor entre tanto drama (yo esperaba una tragedia, prácticamente) para retratar cómo acabamos nuestras vidas sólos, hacinados, con miedo constante y a todo, despojados de dignidad en residencias, donde que te dejen desperat un sólo día más es la única meta. Sin embargo, los ancianos se revelan y buscan una salida que les devuelva a la vida, a vivir, aunque el precio sea alto y tratado de forma muy simbólica y poética. Muy, muy buenas interpretaciones de los 3 actores masculinos, con un dominio absoluto de la gestualidad o lenguaje corporal. Gran uso de la música e iluminación y una escenografía tan simple como exttremadamente versátil.

20/09/2015
ignasi tomás lopez-doriga

La nostra valoració al blog culturayalgomas.wordpress.com
https://culturayalgomas.wordpress.com/2015/09/15/el-grito-en-el-cielo-drama-funerario/

16/09/2015
Elizabeth Garcia Perez

Una tragicomedia con la cual no sabes si reír o llorar por lo que nos espera… al inicio me encantó, después ha bajado un poco para terminar de manera magistral. La vejez y la manera de llevarla siempre es un tema difícil que pocos se atreven a llevar al teatro de esta manera. Demasiado ácida para mi gusto, pero reconozco el trabajo de los actores, realmente parecían viejos con cuerpos que ya no les obedecen como ellos quisieran. Una puesta en escena con un estilo que no a todos gustará, pero que con 4 “jaulas” logran toda una historia dentro de un geriátrico interesado solo a vender. Recomendable si te gusta el género “ácido-realista”.

14/09/2015
Ana P.F.

La Zaranda me ha zarandeado. Una mirada àcida, negre, tendre i un humor que no t’esperes, com es posible q se m’escapi la rialla? La decadència, el final de la vida a la nostra societat, però q també trascendeix el temps i el lloc. A estones em recordava les pintures de Brueghel el Viejo. Correu a veura-la.

10/09/2015
Josep OS

Avui he anat al Romea a veure aquesta obra que ens ha portat la companyia andalusa La Zaranda. Amb un to àcid i irònic ens endinsa a un geriàtric on uns personatges que han perdut el nord viuen en una estrafolaria avantsala mortuòria d’una famosa clínica on encara és possible somiar amb un viatge que els retorni la vida, i la llibertat perduda. La interpretació com en altres ocasions que els he vist, fantàstica. I l’escenografia austera d’acord amb l’obra, solament utilitza quatre contenidors de metall que els propis actors mouen i transformen. A mi m’ha agradat molt, tot i que reconec que és un estil de teatre per a un sector de públic molt concret però que a Catalunya el tenim, i m’ha donat molta pena veure només la meitat de la platea plena.

09/09/2015

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

La Zaranda porta al Romea el seu humor “negre i tendre” sobre el dolor i la mort

El Teatre Romea acull fins el 20 de setembre el teatre metafòric d’El grito en el cielo, un text d’Eusebio Calonge i dirigit per Paco de La Zaranda que va néixer durant […]

9 setembre 2015