El clam del buit

El clam del buit és un text escrit i dirigit per Marc Garcia Coté amb Mercè Managuerra como protagonista. Un quasi-monòleg d’una dona que intenta salvar, amb la paraula com a única eina, un home que vol suicidar-se des de la teulada del seu edifici.

Amb una posada en escena minimalista i carregada de simbolisme, aquesta peça es destaca per l’ús de diàlegs punyents, silencis incòmodes i una narrativa fragmentada que reflexiona sobre la condició humana en un món on el soroll i la buidor coexisteixen.

En el col·loqui posterior a la funció, durant el postfunció, es va destacar la importància clau de l’escenografia i la seva influència en la percepció de l’obra.

L’espai escènic de El clam del buit és una metàfora visual del mateix concepte que tracta el text: la distància emocional, el buit existencial i la solitud del discurs. Lluny de ser un escenari convencional, es presenta com una passarel·la allargada que condueix l’actriu fins a una cantonada concreta.

Aquesta configuració no només limita els moviments de la protagonista, sinó que també marca una direcció clara: un punt de fuga en el qual sembla concentrar-se la seva atenció, com si el diàleg no anés dirigit al públic, sinó a un interlocutor invisible.

Els personatges lluiten constantment amb sentiments d’aïllament, solitud i desesperació. Una obra que convida l’espectador a reflexionar. Ajuda una il·luminació que crea ombres i espais foscos a l’escenari, reforçant la sensació de buit i desconcert.

Davant una situació tan delicada com aquesta, l’important és actuar amb calma i empatia. Moments crítics i decisiu per evitar una tragèdia. S’ha de dir que aquesta obra va ser escrita, al viure el Marc (autor i director de l’obra) una situació similar quan vivia a Paris.

Aquest monòleg comença amb un crit. D’una banda tenim un carrer on els espectadors estan davant una persona que es vol suïcidar. I una actriu que no ens adreça a nosaltres, amb la seva veu va construïnt aquest personatge a partir de la veu. Un gran exercici actoral de la Mercè. L’absència de contacte visual amb el públic intensifica el sentit de buit que ens parla insistentment l’obra.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.