Ja fa uns dies a la
Sala Beckett ens van presentar en
roda de premsa el cicle "
Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals" coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.
I dins d'aquest cicle s'ha programat
EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de
Juan Mayorga, dirigit per
Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula "Dans la maison" (2012) que va guanyar la Conxa d'Or al Festival de San Sebastian.
El març del 2014, ja vàrem poder veure
un altra versió d'aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.
Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s'asseu a l'última fila. Una redacció que comença dient "
El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa." ... redacció que acaba amb un "
continuará"....
L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el
chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.
Un text amb diferents capes narratives, amb una gran força en els seus diàlegs i que compta amb
un repartiment extraordinari. La combinació d’escenes reals i escenes narrades provoca en l’espectador el neguit d’estar trepitjant la fina línia que separa la realitat de la ficció.
Són magnífiques totes les interpretacions destacant pel seu pes en el desenvolupament de la història, la del jove actor
Guillem Barbosa que interpreta a Claudio,
"nuestro mago, el brujo que conjura, el provocador que cuestiona, el escritor que ficciona, el chamán que embriaga, el artista". Una interpretació sincera i entregada que transmet a la perfecció qui és en Claudio
i ens obliga a “mirar” mes enllà del que veiem.
Sergi López és German, una persona que es lamenta íntimament del que no ha pogut ser a la vida i que veu la possibilitat de complir el seu somni de ser escriptor, a través del
chico.
Míriam Iscla és Juana, la parella d'en German, que gestiona una galeria d'art en crisi, "La cabeza de la Medusa" i comparteix amb ell els escrits del
chico. Però a ella, que no coneix a Claudio, aquests textos li fan por.
Veiem una gran química entre els dos actors, unes interpretacions molt convincents que van evolucionant els seus personatges de forma molt inquietant.
David Bagés, Anna Ycobaltzeta i el jove
Arnau Comas són Rafa el pare, amant del basquet i insatisfet amb la seva feina, Ester la mare, absent i capficada en unes reformes imaginàries de la seva llar, i Rafa, el company d’escola d’en Claudio.
Una família que es converteix en l’objectiu d’anàlisi del chico. Una posada en escena mil·limetrada, malgrat que en alguns moments ens ha resultat "
físicament incòmoda" sobretot pels espectadors que seiem als laterals davant d'un escenari "molt" horitzontal. Amb moments de molt simbolisme i
imatges que crean una atmosfera molt onírica que ens trasllada al món dels somnis.
La il·luminació de
Marc Salicrú reforça l'ambient de misteri i la cortina, que forma part de la senzilla escenografia de
Beatriz San Juan, que avança i retrocedeix sobre l'escenari creen llums i ombres que reforcen sense dubtes la sensació de misteri i ens fa sentir voyeurs en les cases alienes.
Una proposta que es belluga entre la realitat i la ficció, entre el despatx del mestre i la casa familiar de Rafa i amb dos tipus d’interpretacions que se superposen i s’arriben, intencionadament, a confondre.
Una proposta imperdible que es pot veure a la Sala Beckett
fins al dia 3 de març.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest
ENLLAÇ
Un professor de secundaria q desespera corregint les redaccions dels seus alumnes i una troballa…. el noi de la ultima fila. Poc a poc els seus escrits esdevindràn imprescindibles fins a desembocar en un corrent voraginós d sentiments on sovint es desvirtuarà realitat amb ficció.
En una paraula BRUTAL, aqesta obra ho té tot:
Una posada en escena impresionant en la q conflueixen varios episodis q s entrellacen entre sí tan ben delimitats q defugen confusions tot i la complexitat del moment.
Una escenografia simple però efectiva, una única cortina d tul q es mou encertadament x recrear totes les estances.
Una interpretació brillant de tot l elenc, sobretot d en Sergi López i la Míriam Iscla ( de qui destacaria la seva brutal naturalitat interpretativa) i una grata sorpresa, el descobriment d en Guillem Barbosa, el noi de la última fila, de qui ben segur sentirem a parlar.
El factor sorpresa de la historia de este thriller no la tenia porque había visto anteriormente la película que se hizo de esta obra de teatro. Pero tengo que admitir que esta adaptación me ha sorprendido muy gratamente.
Está claro que la puesta en escena ha dado muchos puntos a la obra. Y su iluminación y juego de sombras es maravillosa!
Destacaría las interpretaciones de Miriam Iscla y sobretodo de la gran promesa Guillem Barbosa.
Eso sí… como pongan tanta intensidad en todas las representaciones no se yo si van a llegar al final Jajajajaja.
Un text a manera de thriller amb una magnífica posada en escena – una de les coses més destacables del muntatge – que t’atrapa i et manté expectant fins a l’últim moment. Dues hores de dinamisme que l’elenc defensa estoicament. Els actors i actrius estan pràcticament sempre en escena, intercalant les situacions a temps real amb les escenes narrades. El més sorprenent és la interpretació de Guillem Barbosa que aporta al seu personatge un caire inquietant. Ell té el paper i tot passa a través seu. Estic segura que més d’hora que tard sentirem parlar meravelles d’aquesta nova estrella del teatre. Ell solet va eclipsar a la Iscla i al López, suposades estrelles del muntatge. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/01/26/el-chico-de-la-ultima-fila/
«El chico de l’última fila» de Juan Mayorga, sota la direcció d’Andrés Lima a la Sala Beckett de BCN.
Un text molt interessant d’aquest conegudíssim autor contemporani espanyol que ens parla de la relació entre un professor de literatura i d’un seu alumne que destaca per les seves qualitats d’escriptor. Un tema que l’autor coneix molt bé, ja que ha estat professor de secundària durant anys. El professor, molt ben interpretat per Sergi Lòpez, vol ajudar aquest alumne que escriu tan bé però que es mostra silenciós i tímid i molt observador; sempre asssegut a l’última fila; un lloc on es pot observar a la resta de companys sense ser gaire vist. Així és com aquest noi pretén observar la família d’un company de classe i anar escrivint, per capítols, tot el que succeeix en aquell àmbit familiar. Guillem Barbosa interpreta, molt bé per cert, a aquest noi. La dona del professor, que no veu gaire en bons ulls la dependència que es crea entre professor i alumne, l’interpreta amb gran aplom la Miriam Iscla; i la família que a través dels escrits del noi es va coneixent, està representada pel jove Arnau Comas, David Bagés i Anna Ycobalzeta; tots ells amb molt bones actuacions.
Però el que personalment vaig trobar més excel·lent és la posada en escena. El seu director ha ideat una escenografia on els elements principals són una il·luminació que juga amb les ombres i els contrallums, unes cortines que avancen o es mouen suggeridores per un aire des de l’interior de l’escenari i per uns moviments dels actors que algunes vegades es barregen entre compassats i amb cadència amb altres més ràpids i naturals.
Una obra que fa reflexionar diverses posicions humanes. Ser observador pot ser fascinant però pot tenir el perill de no implicar-se o d’involucrar-se massa amb els fets, i també hi ha el risc de posar massa fantasia en les contradiccions d’èxit o frustracions que pot portar la vida.
Els espectadors, tots, inclús els de l’última fila, crec que no poden sentir-se indiferents davant d’aquesta notable creació.
Ahir a la Sala Beckett vaig estar veient aquesta interessant obra de Juan Mayorga que s’ha pogut veure en diferents versions i fins i tot adaptada al cinema en la pel·lícula Dans la maison i que en aquesta ocasió està magníficament dirigida per Andrés Lima. Germán, un professor corregeix desesperat unes redaccions nefastes dels seus alumnes, fins que
llegeix el treball de Claudio, que li interessa molt. El noi explica com va passar el cap de setmana a casa d’un company, Rafa, a qui ajuda amb les matemàtiques. Claudio
segueix explicant coses d’aquella família en successius treballs, la qual cosa fascina a Germán i preocupa i molesta a la seva dona. A través de les redaccions i la reacció subsegüent dels personatges, anem coneixent les intimitats de les dues famílies i la capacitat de Claudio per pertorbar aquestes relacions sense que els interessats a penes puguin
advertir-ho. Un text a manera de thriller al qual Lima amb una magnífica posada en escena ha sabut donar-li un interès que va in crescendo i et va atrapant i et manté expectant fins a l’últim moment. Voyeurisme, les conseqüències de pertànyer a una família desestuctrurada, sexualitat i la diferència entre classes socials que ens condueixen al límit entre la realitat que vivim i la ficció que construïm a partir d’aquesta. Una escenografia mutant moguda pels propis actors i que a través d’un aconseguit joc de llums veiem els actors a manera d’ombres creant un ambient oníric. I extraordinària interpretació tant dels veterans Sergi López, Miriam Iscla, David Bagés i Anna Ycobalzeta com dels joves Arnau Comas i Guillem Barbosa que van rebre uns llarguíssims i merescuts aplaudiments. No cal que digui que és un imprescindible.