Desaparecidos#43

Amb aquest durissim espectacle, la companyia italiana Instabili Vaganti vol donar veu al dramàtic esdeveniment sobre els 43 estudiants de Ayotzinapa desapareguts en Iguala, a Mèxic el 26 de setembre del 2014. Ho fan partint de la pròpia recerca i experiència de treball en Mèxic, Uruguai i Argentina i els testimoniatges i experiències dels estudiants i artistes involucrats en la fase mexicana del projecte internacional MEGALOPOLIS creat i dirigit per la pròpia companyia.

Es tracta d'una performance amb dramatúrgia formada per paraules, acció física, cançons, peces de roba i fotografies. Una acció de protesta que vol treure a la llum la realitat de les desaparicions que dia a dia tenen lloc a Mèxic i altres països d'Amèrica Llatina. Una desaparició cada dues hores és quelcom mes que una dada, és una constatació de la nostra fragilitat i la nostra incapacitat de reacció davant d'aquests fets.

Una obra que exalta la llibertat d'opinió, d'expressió, de pensament, llibertats retallades arreu del món i, cada cop més, a casa nostra.

Una proposta artística que vol demostrar que la globalització i les xarxes socials han de servir també per sensibilitzar l'opinió publica, per obligar a mirar allò que no volem veure, per forçar la investigació dels delictes, per reclamar justícia.

Tot plegat per donar sentit a la frase "Nos quisieron enterrar, pero no sabian que eramos semillas".

Instabili Vaganti va ser fundada en 2004 per la directora i actriu Anna Daura Dorno, que també dirigeix i interpreta aquesta peça, i per l’actor Nicola Pianzola. La companyia es caracteritza pel treball de recerca i experimentació del teatre físic i per la internacionalització dels seus projectes,

DESAPARECIDOS #43, amb dramatúrgia d’Anna Dorno i Nicola Planzola, ha estat interpretat per ells dos i Armida Pieretti. Una performance que ens ha fet posar la pell de gallina. Una posada en escena forta i culpabilitzadora. Un cara a cara amb una realitat que, sovint, preferim no veure.

La nostra valoració és de 8 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

“Antes de que nos olviden haremos historia.

No andaremos de rodillas.

El alma no tiene la culpa.

Antes de que nos olviden”

 

La companyia Inestabili Vaganti  torna a La Vilella amb un espectacle punyent, incòmoda, que remou.

Una proposta que ens diu: fora vendes als ulls. Prou mentides. Prou ofegar veus. Prou aquí no passa rés. Prou mirar cap un altre costat.

La nit del 26 al 27 de setembre de 2014, a l’estat mexicà de Guerrero, 43 joves indígenes estudiants de l'escola normal rural Raúl Isidro Burgos d'Ayotzinapa van desaparèixer, i sis persones més van ser assassinades.

“DESAPARECIDOS#43” , escrit per Anna Dora Dorno i Nicola Pianzola, narra el dolor de les víctimes( familiars, estudiants i poble mexicà),  i la dificultat en la lluita per l’aclariment de la veritat. Una veritat encara sense resoldre avui en dia, degut a la manca dinterès, per part de les autoritat i del govern mexicà, en les investigacions.

DESAPARECIDOS#43 dona veu al dramàtic esdeveniment d'Ayotzinapa ,i treu a la llum una tràgica realitat que va més enllà de les fronteres, perquè tots som Ayotzinapa.

Són diverses les expressions de resistència que en parlen d’aquells fets: documentals, cançons,o representacions, com la proposta de companyia italiana Inestabili Vaganti.

Sota frase “Quisieron enterrarnos però no sabian que éramos semilla”, segueix la lluita per destapar la veritat; no oblidar que al darrera hi ha mans tacades de sang, i famílies angoixades que davant la incertesa i el dolor, segueixen cridant “Los exigimos con vida. Porque vivos se los llevaron, vivos los queremos”.

La companyia Inestabili Vaganti, mitjançant diverses expressions escèniques, la majoria d’elles, de gran impacte visual i una gran dosi d'emotivitat (cants, crits que emergeixen del dolor més profund, música, imatges projectades , moviments coreogràfics, interpretació, vestuari, atrezzo,... ), ens mostren la seva visió particular.

És evident que cadascun de nosaltres reacciona de diferent manera davant un mateix espectacle; en el meu cas us puc dir que vaig sortir bastant afectada. Des d’un bon principi se’m va fer un nus a l’estómac; vaig sentir una sensació estranya només d’entrar a la sala i veure els retrats dels 43 joves desapareguts ; em vaig sentir incòmoda d’haver de compartir cadira amb un d’ells;  se’m va posar en més d’una ocasió la pell de gallina, vaig plorar( com a mare de dos fills de 20 i 21 anys) davant el dolor indescriptible d’una mare que no sap on és el seu fill; em vaig emocionar al escoltar el nom de cadascun dels nois desapareguts; em vaig emocionar quan Nicola Pianzola em va entregar una flor i em va estrènyer la mà, ...

Tot i la seva duresa és un espectacle realment extraordinari.

Escenografia, interpretació, il·luminació, música, ... brutal !!!

Un espectacle ple de simbologia ( la bandera de dol, les mans vermelles, les espelmes, les cançons, les projecció a la pell, les coreografies...)

Anna Dora Dorno, Nicola Pianzola i Armida Pieretti estan impresionants!!!

“DESAPARECIDOS#43” és una història que ha de ser explicada un i un altre cop, no per l’enorme tragèdia i dolor que hi ha al darrera, sinó per tot el que representa. Les autoritats mexicanes intenten donar per tancat el cas, ocultar el que va passar. Cal seguir insistint i condemnar els fets. Recordar per no oblidar, perquè “No somos todos, faltan 43”.  

 

“Aunque tu me olvides

te pondré en un altar de veladoras,

y en cada una pondré tu nombre

y cuidaré de tu alma”

 

Si us plau, no us el perdeu !!!

Feu-me cas.