Comprar entrades per a De Montserrat, Estel

La muntanya de Montserrat es veu des de tants punts de Catalunya que ha acabat assumint la responsabilitat de ser un dels nostres grans icones. Si hi ha una responsabilitat que ha d’assumir el teatre, és la d’agafar aquests icones per, com a mínim, sacsejar-los. I resulta que La Santa Companyia, a mans del fabulós text i la direcció de la Maria Riba, ho fa de tal manera que quan s’apaguen els llums i entren els músics, l’espectador és ben lluny de sospitar el que és a punt de passar.

La premissa és senzilla, bonica i surrealista a parts iguals. Una comunitat de picapedrers ha esculpit, agulla a agulla, gorro a gorro, cada un dels cims de Montserrat, fent d’aquesta artesania la seva raó d’existir. Però ben aviat arriba el que, tot sovint, acaba sent un dels enemics més freqüents d’aquells que viuen poc i amb poca cosa. En aquest cas, la Generalitat i el seu costat més miserable, en plena operació unilateral per expropiar la muntanya sencera i convocar un concurs públic que decideixi qui se n’ha de cuidar. I a partir d’aquí, tot l’enuig pels picapedrers esdevé delit per uns espectadors que, immersos a les nombroses trames, veuran passar davant seu les figures més mainstream que han gosat trepitjar la muntanya els darrers tres segles, en una fotografia paròdica i gairebé atemporal.

Ni el tema ni la forma són previsibles, i això és el que més en destaco. És com si a l’hora de cuinar el projecte, per cada decisió, s’escollís una versió i la seva antítesi alhora. Montserrat, l’estendard i el bressol de la tradició catòlica catalana, d’acord, agafem-ho; però reescrivim l’origen de la talla de fusta malmesa i enfosquida pel pas del temps, greatest hit de les verges trobades, motor del monestir i de mitja Catalunya jubilada, la Moreneta, i plantem una relectura punk edulcorada amb context de lluita de classes, crítica pretesament utòpica, un musical de pics i baionetes cos a cos, episodis de llegenda, música en directe de primer nivell i més de 20 personatges disposats a fer-nos riure amb els seus maldecaps de tendència històrico-pop.

Però com a espectadors també hem de conèixer la nostra responsabilitat. Si comprem l’entrada per veure De Montserrat estel, ho hem de fer sabent que no anem a veure teatre professional, sinó l’aposta d’una companyia amateur que, per primer cop, fa el salt a una de les sales de la ciutat. Això ho canvia tot, i encara que de vegades la factura denoti aquesta condició, el que realment compta acaba sent la virtut de l’energia que hi aboquen. Una virtut que, això sí, acaba sent del tot professional. En una època on allò tradicional es mira amb lupa, i en canvi falten ulls per detectar els desastres més obvis i imminents, ampliacions d’aeroports, quarts cinturons; quan s’han obert les llums de la sala i ens tornem a veure les cares, és fàcil arribar a pensar dues coses. La primera, al pas que anem, potser sí que ens caldrà un miracle. La segona, Montserrat es veu des de molts punts de Catalunya, però si la vols veure des de la ciutat comtal, aquesta és la opció més bonica.