De bales i cigrons corcats és un monòleg-xerrada d’Eloi Vila, que recull històries de la Guerra Civil espanyola explicades des de la intimitat i el silenci de qui les va viure. Algunes d’aquestes històries ja van aparèixer fa quinze anys al llibre «Cartes des del front»; d’altres provenen de l’experiència de l’autor en dos programes de TV3, «Trinxeres» —on, junt amb dos amics, va recórrer a peu l’antic front de la Guerra Civil a Catalunya, del Pallars fins a l’Ebre— i «Quanta Guerra!», on es reconstrueixen les vivències bèl·liques dels avis i àvies de persones conegudes.
L’espectacle arriba coincidint amb els 90 anys de l’inici de la guerra (18 de juliol de 1936) i neix de la voluntat de trencar un silenci que ha travessat generacions: el dels qui van anar al front i mai van explicar el que hi van viure, i el de les famílies que encara avui desconeixen què va passar darrere la porta de casa seva.
Eloi Vila puja a l’escenari com qui obre un calaix ple de cartes velles. A través d’anècdotes, documents i fotografies de família, reconstrueix el dia a dia d’una guerra que qui la va viure gairebé mai va gosar explicar: la gana, els cigrons durs com pedres, la por, la brutícia de les trinxeres, la mort d’un company… i el pes de conviure, per sempre, amb el dubte d’haver disparat contra algú.
Espanya és el segon país del món amb més persones desaparegudes durant un conflicte —entre 114.000 i 140.000, durant la Guerra Civil i el franquisme—, només per darrere de Cambodja. Però el silenci no és només dels morts i desapareguts: també ho és de qui va tornar i mai en va parlar. Aquest silenci, que va néixer com a antídot pel dolor, s’ha convertit amb els anys en un trauma col·lectiu.
Eloi Vila, net d’aquella generació que va callar, assumeix ara la tasca d’explicar als seus pares —i a tots nosaltres— la guerra que van viure els avis. Una funció que barreja memòria familiar i memòria col·lectiva, en un moment en què aquestes històries, malauradament, tornen a ressonar amb massa força en el món convuls que vivim.
