Comprar entrades per a Dancing Bees

Sovint oblidem que la ballarina i directora de cinema experimental Maya Deren era, obviant ser directora i ballarina, també coreògrafa i antropòloga de cultura caribenya i dansa. Amb el que, es trobava plenament avesada a la cultura haitiana, la mitologia vudú i els seus estats alterats de consciència. Entre 1947 i 1951 va recórrer el Carib per a enregistrar diferents rituals vudú i copsar aquests estats alterats de consciència. De vegades era ella mateixa participant d'aquests rituals que descrivia de la següent manera: "He de continuar movent-me! Recollir el ritme dels timbals com si es pogués agafar, alguna cosa per evitar que els meus peus descansin sobre la terra perillosa... La foscor blanca comença a injectar-se dins meu; allibero els peus, però l'esforç em catapulta una distància immensa fins a acabar reposant sobre un munt de braços i cossos que em sostenen".

La seva catarsi de ball ritual frenètic i estats alterats de consciència bé que ens poden recordar amb la nostra visió postmoderna a la de la cultura de club, la música amb un baix constant i substàncies químiques que alteren la nostra ment i cos que ens empenyen a ballar com a forma d'anteposar els nostres problemes i mètode de supervivència.

A Dancing Bees assistim a una col·lecció de desendreços emocionals i records de forma fraccionària plagats d'amargor i desencant viscuts en la pell de les dues intèrprets, que només troben la seva catarsi i alliberar aquesta recança i melangia a partir del ball de peces pop prou reconegudes, i que tot i no ser d'una especial transcendència dins del seu impacte i rellevància dins de la cultura (o allò que es vulgui denominar com a tal), aquestes esdevenen petits terratrèmols a través dels seus cossos per a alliberar la seva ment.

Els seus recipients mortals, plens de veritat a partir de la seva experiència personal, ens expliquen dues històries ben diferents que ens parlen d'objectificació i un constant judici sobre aquests. D'una violència, física i estructural, sistematitzada, que únicament gràcies a l'alliberació d'endorfines pot ser aplacada i sanada. Almenys durant una estona. Abans de tornar a la dura realitat i saber que, com altres lluites, aquestes són sempre eternes, i que els monstres, després de la catarsi, encara seran allà.