Concha Velasco: Reina Juana - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions

Sinopsi

A Reina Juana, escrita per Ernesto Caballero i amb direcció de Gerardo Vera, Concha Velasco es converteix en Juana de Castilla, més coneguda com Juana la Loca, un dels personatges més commovedors de la història de Espanya, per explicar-nos les seves vivències i per descomptat, rendir comptes a les persones que van estar en la seva vida abans de morir sola i allunyada del que més volia: els seus fills.

SINOPSIS

Juana de Castilla va ser convertida en una ombra primer pel seu marit, Felipe el Hermoso; després pel seu pare,Fernando el Católico, qui la reclou a Tordesillas; i finalment pel seu fill Carlos V, que la ignora.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Castellà

Edat:
tots els públics

Sinopsi

SINOPSIS

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 4

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

El recital d’una actriu incombustible

Hi ha una raça d'actors i d'actrius que malgrat els anys no deixen d'arriscar-se en els escenaris ni d'explorar noves fórmules. Ho hem vist amb Ernesto Alterio, amb Núria Espert... i ara li toca el torn a Concha Velasco, una altra artista incombustible que, no contenta amb la fama que la precedeix, s'ha atrevit amb un monòleg complicat i realment exigent. Porta dues temporades interpretant a una de les reines més controvertides de la història d'Espanya i se la veu feliç, potser perquè sap que es tracta d'un vehicle de lluïment que li permet mostrar moltes de les seves qualitats actorals. I és que és difícil trobar una actriu amb una carrera tan variada i eclèctica com la d'ella... Va començar protagonitzant comèdies romàntiques al cinema dels cinquanta per passar després a fer revistes, teatre musical o programes de televisió. Seria ja amb una certa edat que arribarien papers dramàtics a l'alçada, que aniria combinant amb tot allò que s'anés presentant.

Reina Juana és un text d'Ernesto Caballero que, com d'altres que hem anat veient les últimes temporades, es centra en un personatge històric per donar-li la volta i mostrar una imatge completament diferent. En aquest cas s'intenta destruir la imatge romàntica d'una reina que no va embogir d'amor, sinó que va sobreviure al poder i a les intrigues del seu pare, del seu marit i del seu propi fill. Un personatge que va ser enterrat en vida al Palau de Tordesillas només perquè molestava. És cert que la informació aportada per Caballero ens fa creïble la història, però també hem de reconèixer que el text es fa massa llarg i que a estones utilitza un llenguatge excessivament emfàtic o literari. Sort de l'absoluta generositat de la Velasco, que salva qualsevol frase amb l'experiència que donen els anys i les mil i una aventures interpretatives. En definitiva, un muntatge correcte que ens permet gaudir, un cop més, d'una gran actriu.

09/12/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Concha Velasco, una magnètica Juana “la loca”

Un personatge que en els llibres d'història de la nostra infantesa asseguraven que era boixa, que de tan enamorada s'havia trastocat fent impossible la convivència. I que per això la van tancar, amb 30 anys i que, per això va estar 46 anys aïllada del món.

Ernesto Caballero ha escrit un text on planteja totes les grans preguntes d’una època marcada per la intolerància religiosa, la corrupció política i l’ambició desmesurada d’una monarquia absolutista. Ens presenta una dona que sap que viu els últims anys de la seva vida, sola, reclosa i apartada de la vida pública, i rememora els episodis més importants que ha viscut, davant del públic que adopta el paper de confessor.

La tragèdia d'una dona, filla dels Reis Catòlics, que de ben petita es veu arrossegada a obeir. Una dona que des de l'actualitat es contempla com una persona que no encaixava dins de les pautes de comportament de l'època, amb una falta d'adequació a la realitat que, segurament, avui seria diagnosticada amb algun tipus de patologia mental, però que no justificaria, en absolut, la reclusió forçosa de 46 anys a la que va ser condemnada.

Una dona que pel seu caràcter indòmit, de ben segur, va ser apartada de l'òrbita de poder, amb l'excusa de la seva incapacitat per governar, però en el fons tement la formació d'un partit nobiliari que reclames els drets dinàstics de la que per herència era la reina de Castella i Aragó.

Una magnífica posada en escena on juguen amb la llum, de Juanjo Llorens, una finestra i una porta que dóna una perspectiva de llum a tota la foscor que envoltava a la Reina Juana. Unes projeccions audiovisuals d'Alvaro Luna, que juguen en diferents ocasions al llarg del monòleg i ajuden al fil narratiu de la història.

Concha Velasco interpreta el seu paper d'una manera molt propera, expressa de manera molt eloqüent els diferents moments de la història, la il·lusió amb què va marxar a França, l'impacte emocional en conèixer el seu marit, la nit de noces, els fills, i l'abandó, la desesperació, la resignació,....

Per llegir el nostre apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

26/11/2017
Hebert Parodi

Concha Velasco se reta y nos reta con una obra nada fácil ni de interpretar ni para el público. Hora y media de monólogo denso, histórico y en el que es fácil perderse y en el que, a ratos, su teatralidad es forzada.
Reivindicación de Juana, la no tan loca. Encerrada 46 años entre cuatro paredes, una por cada persona cercana a ella que la apartó de la vida pública dado que molestaba en sus aspiraciones reales y el juego cruel de la política y el poder (nos suena?): padre, esposo, hijo y nieto. Lo raro es que no acabase loca. Rebelde, sentimental, eufórica y depresiva, sí, pero loca, parece que no.
Con sólo una cama, un reclinatorio, los barrotes siempre presentes en la ventana y una puerta que sólo se abre en las escasísimas veces que recibió visitas, más una iluminación certera y proyecciones de sus seres queridos y a la vez carceleros, Juana/Concha desgrana sus recuerdos en una última confesión/reivindicación.
Lo mejor: Concha. No se regodeó, y podía, en los aplausos. Los interrumpió para dar las gracias al público de Barcelona por lo bien que siempre la ha tratado y comprometerse a volver a celebrar aquí los 80 años. Y no permitió nueva ovación. Gracias y salió de escena.
Lo peor: el teatro, que deja entrar a gente con la función empezada.
Y el público, tan parecido en algunos aspectos al del TNC: gente mayor que no quiere, o no sabe, apagar sus móviles, que tosía sin parar como si hubiese epidemia de tuberculosis, que aprovecha cada segundo que no hay texto para comentar la obra como si estuviese viendo la TV y que están más pendientes de cuándo se pueden poner en pie para ovacionar.

10/12/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Siempre es un gustazo ver en un escenario a Concha Velasco. Siempre tan atenta con su público, tan entregada!
Y en este monólogo en el que nos cuenta la vida y pesares de Juana la Loca está grandiosa!!
Un texto pra disfrutar y dejar que se te caiga la baba durante toda la representación.
Escenografía austera pero correcta, una iluminación bien cuidada y la Velasco contando su triste historia vestida con harapos y demacrada.
Eso sí… ya podrían revisar un poco el texto porque la palabra “padre” se repite hasta la saciedad y se hace cansino.

16/11/2017

Deixa la teva opinió