Circo de los Horrores: Apocalipsis

Aquest cop he de dir que hi tinc dues valoracions d'aquest espectacle, i així ho intentaré explicar ...

El Circo de los Horrores ha tornat a Barcelona amb l'espectacle Apocalipsis i aquest cop he anat a veure-ho i a deixar-me sorprendre a través d'aquest circ i teatre d'impacte tal com s'anuncien.

Amb aquest fil conductor ens presenten uns números de 'circ' diferents del que hem vist. És pur espectacle que agrada i molt al públic assistent. Però...

Anem preparats, no és un circ com hem vist últimament. És directament un espectacle amb molta adrenalina en vena que comença directament quan tenim el bitllet a la mà i entrem a la seva carpa.

El primer que em crida l'atenció es l'entregat que veiem el públic. Sembla que anem a veure un grup musical en la seva gira per Barcelona. Abans de començar ja tenim al cap de pista amb els assistents. Primer moment d'incòmodament de la nit (i no l'únic) amb el que m'agrada anar al teatre i ser partícip de la funció aquí puc ser protagonista sense voler i a més rebre de debò.

Però no tot són aquests moments incòmodes, tenim els diferents números acrobàtics que emocionen de debò. I estan magníficament executats. Tots rebuts amb aplaudiments per part de tot el públic. Entre un número acrobàtic i l'altre, el públic és el protagonista de la pista. Altres moments incòmodes que entre els que hem anat i estem asseguts estem amb l'angoixa que no ens toqui sortir.

Sí, ha estat tot un espectacle. Un concert d'òpera rock circense, tal com diuen, que fusiona en un xou rock i òpera, música en directe, teatre musical i el risc (i mai millor dit) del circ. Per cert, per molt que dic que tenim òpera, si sou amics del Liceu, aquesta no és la millor opció per a vosaltres.

La part visual és brutal!! No puc dir res més que val la pena per l'efecte que produeix en tot moment i que et deixa bocabadat.

Amb tot és un muntatge brutal i trepidant que accelera de 0 a 100 en pocs minuts o et deixa sense alè. Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç i podreu comprendre més la meva puntuació. Possiblement pels números que conformen l'espectacle hauríem de proposar un punt més alt però l'opinió personal és de tot el muntatge en general i com l'he percebut des de l'inici.

El Circo de los horrores porta molt anys oferint diversos espectacles amb èxit a Barcelona tot aconseguint arrossegar un públic molt fidel, tal i com es percep mentre s'està veient la seva nova proposta. Personalment, no havia vist cap dels seus anteriors espectacles, ja que era reticent i creia que no anirien amb mi, però haig de dir que estava equivocat i que ha estat tota una grata sorpresa.

Es tracta d'un espectacle d'alt pressupost dins d'una gran carpa i que compta amb un escenari inmens, el qual no sempre resulta fàcil d'omplir tot i que es fa un bona feina al respecte, permetent fer entrar l'espectador dins de l'atmosfera desitjada. En aquest sentit, trobem uns números de circ originals, variats i en molts casos sorprenents, diferenciant-se d'altres espectacles del mateix estil. Així, trobem des de números de caire més intimista i sensible fins a números d'alta intensitat i decibels amb motocicletes, els quals desprenen molta adrenalina. Tot això amanit per una posada en escena molt teatral, amb música en directe i una pantalla gegant que mostra una excel·lent infografia que ajuda a submergir-nos en l'espectacle. No obstant, considero que la part humorística d'interacció amb el públic resulta molt repetitiva i s'excedeix de durada, tot i resultar graciosa en diversos moments.

Així doncs, ens trobem davant d'un espectacle ben construit que aposta per la fusió entre la teatralitat i el circ en un format de grans dimensions, transmetent una atmosfera apocalíptica molt aconseguida gràcies a una acurada posada en escena.

El Circo de los Horrores va néixer en el 2006 gràcies a l'empenta dels germans Manu i Rafa González i la creativitat del clown Suso Silva, que volien acostar el circ a un públic jove, adult, i apostar per uns continguts que s'acostaven més al circ primigeni (l'exhibició de monstres) que al que es feia en aquell moment. Es van decidir pel terror, com a base, i també per l'humor, i el cert és que la fórmula va funcionar. Des de llavors s'han produït quatre espectacles: Circo de los Horrores, Manicomio, Cabaret maldito i l'actual Apocalipsis, que potser s'allunya una mica dels anteriors i aposta pel gran format i l'espectacularitat d'un concert de rock.

El primer que et trobes a Apocalipsis és una pantalla gegantesca que acaba tenint un gran protagonisme. Si hi afegim música en directe (a estones), l'agressiva estètica de Mad Max i una bona colla de números circenses amb molta testosterona (motos, números de força, pilotes "voleadoras", llançadors de punyals) ja ho tindrem tot fet. Bé, en realitat encara hi faltarien les intervencions de Suso Silva, que constitueixen l'ànima d'aquest peculiar empelt entre circ i cabaret. És en aquest punt on trobem l'esperit gamberro de la fórmula, l'autenticitat d'un producte que juga amb el públic, el provoca i l'anima a participar. Són moments ben divertits, on Silva exhibeix la seva connexió amb els espectadors, i fins i tot la seva veu en algun que altre tema musical. Una veu, a l'estil de Rosendo, que acaba transformant un espectacle pretesament terrorífic en una mena de concert de heavy metal...

Ambientat en un hipotètic apocalipsi ple de clans en contínua baralla on els seus úniques armes són els números de circ, «El circo de los horrores» planteja un nou espectacle, el quart de la seva carrera; després de «El circo de los horrores», «Cabaret Maldito» i «Manicomio», on ho posa tot sobre l'escenari, en un muntatge de grans dimensions, sense consideracions i amb una gran aposta per a l'espectacle. El públic disposat a patir per la dificultat de certs nombres, animar, cridar, aplaudir, riure i el que calgui des del primer moment, se situa com a víctimes d'un gran apocalipsi que comença amb un rap conscienciador de la mà d'unes imatges sobre el planeta Terra i la natura, en l'enorme pantalla que fa de fons a l'escenari. Aquest serà el leitmotiv vertebrador de l'espectacle juntament amb la importància de reaccionar a temps i evitar el comportament que estem adquirint de danyar el nostre planeta.

La música no pot fallar en un bon espectacle, en aquest cas hi ha música servida de totes les formes: en directe interpretant «Let me Entertain you» (la carta de presentació d'aquest espectacle tot just començar), «Welcome to the jungle» i «Knocking on Heaven 's door», després amb música enllaunada per ambientar certs nombres i fins amb òpera, ens sorprèn la companyia! Sens dubte, la música va acompanyada del cos de ball, també coneguts com «clans» o col·loquialment «els que fan els números de circ», que estan en constant moviment de manera molt subtil o fins i tot pràcticament invisible, però que acompanyen la dinàmica del nombre i tanquen un cercle preciós en completa harmonia. La durada de l'espectacle no es fa llarga, tot i saber que és una miqueta més de dues hores, però tot i així els canvis entre nombre i nombre considero que es podrien fer més ràpids i no allargar tant una cosa que és innecessari fer.

En definitiva, un espectacle de 4 aplaudiments merescuts pel seu gran desplegament de recursos, la seva admirable posada en escena i el meravellós joc de llums, so i escenografia que maquillen l'Apocalipsi amb un to d' steampunk amb tocs tribals i una mica de vestuari inspirat en  Joc de Trons que aconsegueix fer reflexionar al públic, lloc de peu, amb el seu número operístic final posant els pèls de punta.

¡¡¡Vaya espectáculo!!! No hay otra forma de describirlo. Para una neófita en el circo de hos horrores como yo, no hay mas que decir que es puro espectáculo. Debo decir que ese día llegamos a la caja mágica 45 minutos antes de que empezase la función y pensé que el tiempo se me haría eterno sentada en mi butaca hasta que empezase, pero nada más lejos de la realidad. La ambientación a la entrada al recinto despertaba tus sentidos y empezaba a involucrarte en un apocalipsis al mas puro estilo «MAD MAX». Una pantalla gigante proyectaba las imágenes de un mundo en guerra donde la humanidad hemos conseguido acabar con este planeta. Cuando quedaban 15 minutos para empezar entra una conexión en directo con un reportero que entrevista a los pocos supervivientes que estamos llegando al recinto a refugiarnos. Lo dicho, ambientación y animación desde antes de empezar y durante todo el espectáculo. Y , por fin, llega el momento. Empieza el rock´n Roll. Literalemte. Una banda de rock en escena a un volumen brutal da la entrada al maestro de ceremonias, el actor Suso Silva, que vuelve a meterse en la piel del maestro de ceremonias de este inusual circo, y a su clan. Y nos pone en antecedentes. La tierra se muere y los supervivientes se han dividido en clanes. Con ellos vamos a esperar a que llegue el definitivo fin del mundo, el APOCALIPSIS. Y mientras esperamos, los distintos clanes nos muestran sus habilidades, motoristas dentro de una gran jaula redonda o saltando grandes distancias haciendo acrobacias en el aire, equilibristas, acróbatas del aire, un lanzador de cuchillos, el clan de los maoríes, desde mi punto de vista el número más espectacular, que vuelan a gran altura y hacen equilibrios lanzados por un balancín, e incluso una bailaora flamenca conquistando y retando a la vez a un gaucho que baila con sus boleadoras. Números siempre acompañados por la banda de rock en directo, una cantante con una gran voz y un grupo de bailarines que no flaquean a la hora de mantener la energía y el buen «mal rollo» desde el inicio hasta el final, sin salir prácticamente de escena.

Un espectáculo sólido y bien trabajado dónde el buen saber hacer de Suso Silva tiene mucho que ver. Solo le hace falta aparecer en escena para atraer todas las miradas y la atención del público. Actor de peso y carisma donde los haya.

Solo me queda dar la enhorabuena a todo el equipo por un trabajo muy bien hecho.

Felicidades