Búho

Diego Lorca y Pako Merino són dos artistes que, després de conèixe’s a l’Escola de Teatre Jacques Lecoq de París, funden la companyia Titzina, amb la qual produeixen els seus espectacles (que ells mateixos escriuen, dirigeixen i interpreten).

Tot i fer servir la paraula, la imatge, el gest i la música es disputen el protagonisme d’unes propostes de gran volada visual, que volen emmirallar-se en creadors tan potents com el Théâtre de la Complicité, el Théâtre du Soleil o Robert Lepage.

Després de cinc produccions, aquest any estrenen Búho, com a companyia resident de la Sala Beckett. Un espectacle que neix d’un extens procés d’investigació sobre i al voltant de la memòria com a nucli identitari de la persona.

Amb aquest objectiu, l’espectacle desenvolupa dues històries: la del Pablo, un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics que pateix una amnèsia tan severa que el fa incapaç de recordar allò que acaba d’escoltar fa només uns segons. Al mateix temps, assistim a una història paral·lela, de caire més metafòric, que aborda el descobriment, per part del protagonista, d’unes pintures rupestres a les profunditats d’una cova.

La connexió, com els mateixos autors expliquen, se sustenta sobre la idea d'entendre la memòria des de la profunditat; com un espai soterrani, com un viatge al passat; com endinsar-se a una cova on habitaren els nostres més antics avantpassats.

Dramatúrgicament, però, les dues històries o idees transcorren a massa distància… sense arribar mai a trobar-se. No existeix (o no vaig aconseguir apreciar) un encontre en la qual una de les línies argumentals complementi, expliqui o redimensioni l’altra. Es tracta de dos viatges interessants, connectats en teoria, que no arriben a fer clic en la ment de l’espectador per construir una narrativa global que completi, dóni sentit o faci necessari un o l’altre.

L’espectacle, tanmateix, aconsegueix traslladar un món visual honest, poètic i sorprenent dalt de l’escenari. Els dos creadors mostren i demostren el seu bagatge i sensibilitat amb moltes instantànies interessants —a moments, captivadores— que manquen, però, d’una especificitat compositiva; d’un objectiu necessari i clar que arribi a un port concret i que permeti a l’espectador sortir del teatre sabent el lloc de sortida i el lloc d’arribada d’un viatge que potser intenta ensenyar massa llocs en un trajecte massa curt.