Arma de construcción masiva

Arma de Construcción Masiva ens planteja com està estructurat el sistema de l’educació des dels seus diferents pilars. Una crítica contundent de la nostra història, dels pocs canvis que han esdevingut, de les poques ganes de reaccionar envers aquest món.

Un obra que tindria molt més potencial si sortís fora dels teatres i agafes com escenari el carrer, el lloc perfecte per criticar la pèrdua dels sentits dels camins: un lloc de trobada i de compartir, no simples carreteres. Perquè portar-ho en un teatre, asseguts? Contradient-nos. Fa por sortir al carrer? Crec que és una obra on la interacció amb el públic és molt important, interpel·lar-lo, posar-lo en compromís amb els seus ideals, i que millor que a cinc centímetres seu.

Al començament ens planteja un concepte molt interessant, però poc explotat des del meu punt de vista: “hi ha coses que seran veritat i d’altres mentides”. Deixar amb el dubte a l’espectador, molt bona. Potser portar les coses més a l’extrem, jugar més amb el concepte de fake new, marxes indiferent de la veritat i la mentida (en relació a l’espectacle, només et quedes amb les paraules del principi. Que ja fan la seva funció, però és un element molt divertit per jugar amb l’espectador), quan crec que la reflexió que hi ha darrere és molt interessant: qüestionar-te si t’has de creure tot el que et diuen, tot el coneixement que t’arriba.

Un text que és queixa, fins a rosar en alguns moments el discurs d’un míting polític, potser per la falta d'història entre els diferents personatges dalt de l’escenari, o pel tipus de monòleg. Tanmateix potser podríem haver ambientat coses des de la perspectiva de la solució: “Professor, que et sembla si al pròxim examen abans de saber la teva nota cadascú avalua el seu examen?”. Però no oblidar que ens diu veritats com un temple, i les ganes d’agafar el mòbil quan surts són nul·les. (I d’anar classe també).

Un treball bo per part de les sis persones que agafen el debat, i tot i que elles no  tenen cap culpa, al contrari, ens trobem, amb sis persones de classe més o menys ben estan; sis punts de vista molt similars. Falta contrast, diferents perspectives. Potser m’agradaria veure el punt d’una persona que mai ha pogut accedir a la típica estructura d’educació, sigui per la raó que sigui, per l'estructura familiar, la cultura, perquè ha obtingut una educació “alternativa”...

Crec que és molt interessant que es portin aquests temes a escena. José y sus hermanas és una companyia amb els ulls oberts, i molt crítics; que després de l’obra van aconseguir que sortís amb ganes de veure més coses seves. Cal destacar que hi ha moments molt ben reeixits com quan se’ns mostra el cos de la noia, aquella escena té tanta força sense l’ús de cap paraula, un inici molt potent (la part de les cadires)... Potser em queixo perquè veig una companyia amb un gran potencial.

Està clar que l'estil del grup José y sus hermanas ha quedat ben definit en el seu segon espectacle. Si amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos ens mostraven els efectes indirectes que encara tenia el franquisme en les noves generacions, ara fan una anàlisi de l'educació a Espanya i de totes les conseqüències que això té en el nostre comportament individual i en les actituds generalistes del país. Es tracta d'una missió complicada, de tortuosos camins i conclusions contradictòries. A l'hora de tractar el tema es segueixen utilitzant els recursos habituals del grup, que van des del testimoni directe a les accions performàtiques, passant per moments musicals,  dissertacions filosòfiques o gravacions reals. Tot plegat funciona com un tot unitari que aguanta continguts molt diversos, però també cal dir que aquesta diversitat distreu en ocasions del camí principal i acaba confonent a l'espectador.

Sigui com sigui, aquesta Arma de construcción masiva planteja tesis i dubtes que poques vegades veiem en un escenari. Es tracta d'un retrat força acurat d'una part del jovent actual, amb les seves preocupacions i neguits. Potser hi falten visions més diverses per tenir un dibuix més ampli, però no podem negar que darrera del muntatge hi ha un intent que va més enllà del de crear només un espectacle. Esperem que el grup segueixi qüestionant-se tot el que se li posi pel davant. Serà curiós veure com mantenen amb el temps les seves tesis i, potser, com en canvien d'altres. Està clar que estem davant d'un teatre generacional, absolutament necessari i combatiu.

La companyia José y sus hermanas torna a escena amb un nou muntatge quan encara no han deixat de girar amb el seu primer i exitós espectacle, Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. Cal dir que les espectatives creades eren altes, però amb aquest nou projecte han aconseguit demostrar que la qualitat anava (i, pel que sembla, anirà) molt més enllà del seu primer muntatge.

En aquesta ocasió, la companyia ens fa reflexionar sobre l'educació a l'Espanya actual, hereva del franquisme, i ho fa buscant la reflexió en l'espectador, alhora que no pretenen adoctrinar-lo o mostrar-li quines haurien de ser les seves pròpies conclusions. En aquest sentit, es mostren diferents enfocaments buscant una visió més àmplia del tema, tot estructurant una dramaturgia plena de frescor. Potser, arribat algun moment, es pot arribar a sentir que s'estan llençant molts temes i que aquest poden fer que es perdin entre si o que no s'arribi a aprofundir en allò plantejat, però considero que això no esdevé un problema per a l'espectacle ja que s''aconsegueix una bona dissecció al voltant de l'educació a Espanya més enllà dels tòpics i de les visions merament superficials. A més, s'aconsegueix plasmar-ho de forma dinàmica gràcies a una bona direcció de Sílvia Ferrando que, juntament amb la seva dramaturgia, crea unes escenes realment suggerents, tant de forma com de contingut, gràcies també a uns actors que saben com portar la funció a bon port.

Així doncs, es tracta d'una bona proposta reflexiva que resulta tan entretinguda com atractiva i que subratlla el fet que ens trobem davant d'una companyia que val molt la pena seguir d'aprop.

Teníem intenció de veure aquesta proposta en el festival TNT 2018 on va tenir lloc l'estrena, però per qüestió de temps no va poder ser i hem esperat fins ara per poder veure-la als Baixos 22 del Tantarantana.

El col·lectiu José y sus hermanas va "desembarcar" en el món teatral amb una proposta que va ser un gran èxit, obtenint els premis de la crítica 2017 en dues categories, Revelació i Premi de la Crítica Jove, amb "Los bancos regalan sandwicheras y chorizos". Ara tornen als escenaris amb ARMA DE CONSTRUCCION MASIVA amb un discurs totalment diferent però igual de contundent.

Una proposta on ens parlen dels efectes de l'educació que s'ha impartit i encara s'imparteix a les nostres escoles. Un treball basat en les improvisacions i les experiències personals dels sis membres de la companyia que es caracteritza per una gran frescor interpretativa i una gran agilitat en les exposicions.

I ens parlen també de l'educació que s'imparteix dins de les famílies que sovint no concorden amb la rebuda a l'escola.

La posada en escena s'inicia amb la col·locació dalt l'escenari de 72 cadiretes d'escola, d’aquelles on quasi no hi entra el cul d’un adult,  que van distribuint ordenadament en 8 fileres mentre a la pantalla i amb veus en off anem escoltant el que sembla un treball de preparació o un “brainstorming” on els integrants de la companyia i alguns dels seus familiars, van explicant, comentant i intercanviant opinions sobre temes relacionats amb l’educació rebuda.

Unes cadiretes que simbòlicament equiparen l'educació a la rigidesa requerida per poder seure bé en aquestes cadiretes, on els infants passen moltes hores del dia escoltant allò que els adults els hi volen explicar, que no coincideix necessàriament amb allò que voldrien escoltar.

Els sis intèrprets Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera ens han regalat unes interpretacions plenes de moments màgics on cadascú d'ells tenen la seva intervenció en solitari explicant la seva particular experiència, que no sabem si és real o no. Al llarg de la proposta es va desdibuixant la separació entre ficció i realitat, entre actor que interpreta i la persona. Uns actors que no creen personatges i que utilitzen multiciplitat de disciplines en les seves interpretacions performatives.

I cadascú ho fa a la seva manera, bé explicant el seu arbre genealògic marcat per les morts accidentals, bé patinant a cegues entre copes amb pal d'hoquei a la mà, bé ballant fins a l'extenuació simbolitzant la desinhibició, bé amb acompanyament musical, .... experiències pessimistes, experiències optimistes, experiències compartides, ....

ARMA DE CONSTRUCCIÓN MASIVA és una proposta on ens hem tornat a trobar amb un grup d'actors que destil·len honestedat i un alt grau d'implicació sociopolítica. Magníficament dirigits, aconsegueixen aglutinar de forma totalment intel·ligible les sis històries donant-li total coherència.

Les interpretacions, la música i la posada en escena, senzillament magnifiques.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Arma de Construcción Masiva és la segona proposta de la companyia Jose y sus Hermanas (amb alguns canvis al repartiment) que es reafirma en un estil propi i es consolida com a companyia, jove, emergent i que cal seguir de ben a prop.

Aquesta vegada, Sílvia Ferrando, desdibuixa encara més la fina línia entre realitat i ficció, entre actor i personatge i posa en alerta al públic davant la incomoditat de no saber mai si allò que s’explica és cert o no. Una aposta encertada i adequada en els temps que estem vivint però que no acaba de brillar, ja que, en el fons, si són veritat o no les històries privades i familiars que ens expliquen, és força irrellevant.

El tema, en canvi, sí que està jugat a fons. L’educació, el sistema educatiu i per extensió com funciona (o volen que funcioni) Espanya explicada per un grup de gent jove té força. La cadira com a element central de l’espectacle que convida i condemna a la passivitat prematura és interessant. L’escenografia plena de cadires infantils és simple i eficaç. A més a més és capaç d‘evolucionar amb petites variacions que acompanyen i complementen les diferents escenes.

Els elements postdramàtics amb què està construïda l’obra ens arriben com una esquitxada d’aquella onada de teatre flamenc que fa uns anys va canviar manera de fer, veure i entendre el teatre. L’ús de les múltiples disciplines a l’escenari (dansa, vídeo, música…) sumades a unes interpretacions performatives (sense crear personatge) servits en una bateria d’escenes que comencen i acaben de manera abrupta on sembla que tot sigui aleatori i simultani però que alhora està lligat (i ben lligat) al tema proposat. És una maquinària dramatúrgica molt complexa que els actors dominen a la perfecció.

L’únic però que li trobo a la proposta és el fet de centrar-se (o no) en la vida dels actors. S’entén la metàfora i funciona fantàsticament per aprofundir en el tema, per altra banda, el fet que siguin sis actors i sis històries ho fa massa previsible en una peça de formes tan vives, energètiques i desenfadades.

Jose y sus hermanas ja són garantia de bon teatre. Així que no m’ho pensaria i, malgrat algunes mancances que puguin tenir, aniria a veure aquesta, l’anterior (si la tornen a fer) i la següent!

Després de l’èxit inesperat de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, el grup de talentosos joves que formen José y sus hermanas tornen a la càrrega amb una nova i interessant creació col·lectiva. Amb l’educació com a eix central de les seves reflexions, la companyia analitza des de diversos punts de vista tots els condicionants que, des de la família, l’escola, la societat i la cultura, ens formen com a persones dins d’un sistema preestablert. En general, l’espectacle està replet d’idees crítiques, suggerents, refrescants i que donen peu a estimulants debats un cop acabada la funció. El problema, potser, és que aquest excés de temàtiques obertes poden arribar a atabalar l’espectador que no serà capaç de digerir totes les propostes que es van posant sobre la taula. No obstant això, Arma de construcción masiva torna a ser magnífic exercici d’implicació sociopolítica i d’honestedat narrativa que demostra el gran potencial artístic d’aquesta nova generació.

La direcció i dramatúrgia de Sílvia Ferrando té l’habilitat de cohesionar els diferents discursos i petites històries de manera coherent, malgrat que el ritme desigual hauria d’acabar de polir-se. Un altre dels encerts (i ja marca de la casa) és la barreja de realitat i ficció a l’hora de transmetre el relat; un recurs intel·ligent que recorda al públic que s’ha de mantenir despert i amb mirada crítica davant tota la informació que rep, especialment, en època de postveritat i fake news. Finalment, també podem destacar un eficient ús de la música, les cançons i les cadires com a element escenogràfic, a més del gran carisma i la naturalitat amb la qual els intèrprets exposen les seves tan personals històries.

La jove companyia José y sus hermanas torna a demostrar amb la seva segona obra que tenen molt a dir, i que a més, saben com fer-ho.

En Arma de Construcción Masiva es dediquen a disseccionar l'educació a l'estat espanyol. Però més enllà de la rigidesa del sistema educatiu, representat per múltiples cadires infantils a l'escenari, també disseccionen la institució social més arrelada, la família.

A través de diferents recursos com la veu en off, el discurs directe, la música, les projeccions i un ús reduït del cos, els intèrprets comparteixen les seves històries personals, siguin reals o fictícies, això mai ho sabrem, per parlar-nos de tot allò que ens educa des de petits i ens forma com a individus.

Si som nosaltres els que construïm la realitat, per què centrar tots els esforços educatius en la capacitat d'adaptar-nos a ella en lloc de donar els recursos necessaris per poder construir la nostra pròpia realitat? Per què assimilar conceptes de forma mecànica només perquè així ens els han explicat? Com situar-nos en aquesta societat per desenvolupar-nos com a individus conscients?

El resultat és una peça potent, gamberra i molt compromesa que convida a qüestionar-se l'establert. Una obra que difícilment ens deixarà indiferents de la mà d'una companyia que sens dubte mereix la pena seguir d'a prop.