Anna Karenina

Adaptar la novel·la de Tolstoi al teatre és una autèntica gosadia, tot i  que hem d'admetre que l'adaptació recull els fets més importants i ajuda a entendre la desesperació de la protagonista. Ivan Padilla es cenyeix als tres personatges principals i organitza l'acció de manera que no trobem a faltar personatges o canvis molt importants d'escena. A partir de cinc cadires, una làmpara i un pianista ens traslladem als salons de la Rússia tsarista i ens creiem les situacions. Els interludis musicals, acompanyats de petites escenes coreogràfiques, ajuden al conjunt... tot i que pequen de repetitius. De totes maneres, el pitjor que li passa a aquesta Anna Karenina és que està mancada de passió. Les interpretacions són una mica planes -més al principi que en el tram final- i els hi falten matisos. Una obra que juga totes les seves cartes al desenvolupament de tres personatges tan importants com el matrimoni Karenin i el comte Vronski no es pot permetre aquest luxe. Al cap i a la fi, el teatre és emoció i mai ho hauríem de perdre de vista.