Andrea pixelada

Passa el temps i, cada vegada, resulta més evident que els més joves tenen una manera de relacionar-se amb la ficció molt diferent a la de persones de generacions anteriors. És important que el teatre comenci a absorbir aquestes noves mirades i tractar-les a sobre de l’escenari, si no vol perdre del tot l’interès d’aquest jovent que són ja més present que futur. Andrea Pixelada s’aproxima al fenomen dels booktubers (adolescents que fan crítiques de llibres a YouTube) per parlar dels límits entre realitat i ficció, de com la ficció influeix en la construcció mental del món i de com les veritats que creiem són, moltes vegades, també relats construïts. La dramaturga Cristina Clemente domina amb habilitat aquest trencaclosques narratiu esbojarrat de realitats contraposades, deixant sobre la taula alguns temes de rabiosa actualitat i un bon grapat de suggerents interrogants. Curiosament, la direcció de Marianella Morena opta per no utilitzar vídeos ni cap suport audiovisual per l’ocasió, donant un original toc artesanal al conjunt. El principal problema, potser, és que el to de l’espectacle resulta un pèl histriònic i això fa que es perdin matisos i alguna altra subtilesa que sí que sembla entreveure's en el text. En qualsevol cas, el muntatge és àgil, divertit i obre debats interessants, malgrat que els girs argumentals es precipitin de forma abrupta en el seu tram final a causa, en general, d’un ritme accelerat en excés.

Andrea Pixelada parla de la vida d'una BookTuber que imparteix un curs de literatura a dos dels seus seguidors. Aquesta obra realitza una interessant reflexió sobre ficció i realitat a través d'un personatge que exhibeix la seva vida, o més aviat la construeix, en la pantalla.

Assistim a una classe en la qual Andrea Pixelada analitza una novel·la que resulta narrar la seva pròpia vida, escrita per la seva alumna. A través de diversos recursos escènics viatgem entre l'univers real i l'univers fictici del relat, entre el món exterior i el món interior dels personatges. Aquests canvis d'univers es tornen cada vegada més difusos fins que l'obra adquireix un to surrealista i màgic. Si li afegim les diverses lliçons sobre narrativa (“el missatge mai ha de deixar-se per al final”) ens recorda a l'encara recent El Chico de la Última Fila de Juan Mayorga.

El relat ofereix una segona capa de lectura a la clàssica dicotomia entre realitat i ficció. És la ficció la que imita la realitat o al contrari la realitat crea la ficció? La protagonista explica una vida totalment inventada als seus seguidors, la que a ella li agradaria tenir, mentre que la novel·la explica la seva vida real. D'aquesta manera, la realitat es torna ficció i la ficció es torna més real que mai en aquest joc de l'exhibició tan propi de la societat digital.

Encara que la premissa resulti interessant hi ha alguns moments poc justificats a nivell de direcció. S'aprecia una voluntat de frescor i ruptura de convencions amb recursos que no s'acaben d'argumentar i que dificulta la connexió amb l'espectador. A més, el gir final fa servir un clixé per a la seva posada en escena que pot deixar una miqueta fred a molts.