Alavida (o cómo decir adiós)

Lluna Gay és la dramaturga i la intèrpret d’un monòleg el fil conductor del qual és el sentit de l’existència. Amb un rerefons de dubtes i angoixes i, com la majoria dels monologuistes, va passant d’un tema a l’altre amb un gran sentit de l’humor tot i que en alguns moments demostra, amb gran expertesa, una profunda tristesa.

Amb una escenografia original i uns visuals de personatges femenins de gran personalitat i repercussió històrica com Angela Davis, Rigoberta Menchú, Angela Merkel o Marilyn Monroe, Felipe Cifuentes les presenta a dues pantalles apareixent de manera aleatòria i esvaint-se poc a poc sense que distreguin l’atenció de les paraules de la protagonista. Elles l’acompanyen, li donen la mà pel camí de l’expressió més profunda dels seus sentiments.

L’espectacle és d’una gran originalitat i imaginació. La directora Laia Alberch aprofita al màxim tots els espais i racons en els que Lluna Gay canta, balla, crida, es queixa, pregunta, dialoga demostrant en tot moment les seves grans capacitats interpretatives en totes les disciplines.

Lluna et mira als ulls, et fa pensar, parlar, aprofundir en la teva història a través de la seva i ens porta a un món sense vergonyes, on la sinceritat descarnada et porta per fi a la veritable felicitat: “La vie en rose”.