Al final, les visions

És difícil saber si darrera de les obres de Llàtzer Garcia hi ha molt de vivència pròpia o de records reals, però en els programes de mà de moltes de les seves peces sempre hi ha un punt de partida que ens situa la trama en aquell interessant terreny dels fets reals. Serà veritat o no, però està clar que un enfronta l'obra des d'un altre angle, donant als personatges la versemblança que necessiten i dotant-los d'una aura de misteri que perdura fins i tot acabada la funció. En el seu darrer text torna a passar el mateix, i els dos personatges principals ens acabaran acompanyant a casa... ens agradi o no.

Al final, les visions explica la història de dos homes adults que es retroben després de molts anys. Comparteixen una vivència dolorosa, terrible, però de formes molt diferents. Als dos els hi costa avançar, i sobretot oblidar. L'aparició d'una parella jove ho precipitarà tot i farà que hagin d'afrontar de nou els records del que va passar, d'allò que els va gairebé paralitzar durant anys. L'obra parla de la culpabilitat, del remordiment, però també de la fatalitat i de les persones que viuen sempre amb una etiqueta -generalment negativa- al damunt. Un exercici que permet a Llàtzer utilitzar diferents recursos narratius, tot i que finalment dona la sensació que hagués pogut tensar més la corda o arribar un punt més enllà.

L'escenografia, que no revelarem, i tot l'apartat tècnic acompanyen una posada en escena que sembla senzilla però que no ho és gens. Com tampoc ho és l'apartat interpretatiu, en el que destaca sobretot un Joan Carreras pletòric, sempre en el difícil equilibri entre la realitat i la bogeria. Una actuació que aguanta tot el misteri, tot el conflicte. Al costat d'ell, uns eficients Xavi Sáez, Laia Manzanares i Joan Marmaneu.