Roser Garcia Guasch

És molt d’agrair trobar un teatre obert en ple mes d’agost, i amb programació doble una de les quals exhaureix cada dia. El teatre Gaudí ens fa aquest regal quan ja s’ha acabat el Grec i han finalitzat la majoria de les programacions. L’últim ball és una obra sorprenent per l’originalitat del muntatge que aconsegueix mantenir l’interès del públic sobre un tema conegut però encara no superat en molts entorns. El patriarcat i el masclisme, l’homofòbia i la transfòbia es manifesten amb tota la seva cruesa en un escenari decadent, entre balls, vestits i lluentons, música de boleros, tangos i valsos. El rerefons és el moment de les olimpíades, el creixement del moviment LGTBI, l’enderrocament d’una antiga sala de ball, […]

EU Manzanares,  autora resident de la Sala Beckett la temporada 22-23 ens regala aquesta vegada una trama ben recosida entre teatre social i de saló. “Nesun  dorma”, (que ningú dormi) ordena Turandot al seu poble perquè durant la nit descobreixin el nom de Calaf, el príncep que la vol aconseguir. Turandot no és la princesa insensible i frígida sinó la dona valenta que busca venjança dels abusos  que han patit les seves avantpassades. De la mateixa manera Manzanares, en forma d’autobiografia, recorda la misèria de la postguerra i la manera que tenia la seva àvia per aconseguir menjar. Mentre l’àvia feia donació de la seva sang, una empresa s’enriquia i podia presumir de filantropa potenciant els artistes i la cultura. […]

La cançó de la tristament perduda Cecilia acompanya alguns moments de l’obra que  Iván F. Mula estrena enguany  i per primera vegada com a projecte professional amb un text actual, valent, trencador amb la companyia No-res. Dirigida per Montse Rodríguez Clusella l’obra explica tots els dubtes, les inseguretats i les pors d’un amor homosexual  no reconegut i, com en la cançó de Cecilia “así de pequeña soy yo, nada de nadie”, molt ben interpretada per Mireia Sala, el protagonista de la nostra historia es mou pendent del altres i del seu interior. L’obra ens mostra una trama externa (el que passa) i una trama interna (el diàleg del personatge amb sí mateix) i d’aquesta manera hi ha varies capes que […]

Una parella desconeguda es troba atrapada en un ascensor. A partir d’aquí Marc Artigau deixa anar la imaginació i crea personatges diversos i els fa caminar per la vida. És una sola història presentada de manera àgil, divertida amb un ritme perfecte i utilitzant el flash back o la possibilitat de fer creure que les coses haurien pogut anar d’una altra manera. Descriu molt bé amb ironia el moment del pessigolleig a la panxa, del ridícul de l’enamorament i del riure idiota que aquest produeix i també de les aventures que es van vivint, les sorpreses, les pèrdues, els dols. I ho fan compartint les seves vivències amb el públic amb aparença de conversa o fins i tot fent preguntes […]

Al segle XVI, en ple Renaixement, a Itàlia neix una nova forma de fer teatre i que s’escampa per tota Europa. Es basava en l’humor i la improvisació i les  representacions  es feien a places i mercats.  Aquest gènere es va anomenar Commedia dell’Arte, un espectacle carnavalesc que combinava l’humor amb la crítica social. Es considera el primer teatre professional de l’edat moderna i d’ell se’n deriven patrons de conducta i d’escena. Carlo Goldoni amb la influencia de la Commedia dell’Arte, va ser el creador de la comèdia realista italiana i canvia la improvisació pel teatre de text. A Coralina es fan picades d’ullet a la  Commedia dell’Arte. Es trenquen totes les parets com si actuessin en una plaça. Els […]