Una parella desconeguda es troba atrapada en un ascensor. A partir d’aquí Marc Artigau deixa anar la imaginació i crea personatges diversos i els fa caminar per la vida.
És una sola història presentada de manera àgil, divertida amb un ritme perfecte i utilitzant el flash back o la possibilitat de fer creure que les coses haurien pogut anar d’una altra manera.
Descriu molt bé amb ironia el moment del pessigolleig a la panxa, del ridícul de l’enamorament i del riure idiota que aquest produeix i també de les aventures que es van vivint, les sorpreses, les pèrdues, els dols. I ho fan compartint les seves vivències amb el públic amb aparença de conversa o fins i tot fent preguntes sobre la trama o els temes que es van desenvolupant i, sense ser una conversa, crea la sensació de connexió real.
El guió fa giragonses, canvis ràpids de situació, va endavant i enrere, salta, vola, gira amb tocs d’humor i moments d’una infinita tendresa que mantenen l’atenció constant de l’espectador. Els personatges, representats per dos magnífics intèrprets, Miki Esparbé i Maria Rodríguez sembla que triin in situ com ha de funcionar la trama.
La gracia de la dramatúrgia de l’obra és que sembla que no n’hi hagi sinó que els personatges van per lliure com si ells mateixos estiguessin construint l’obra allà mateix.
Un espai molt senzill, una taca negra a terra com la caixa de l’ascensor i la resta és un espai obert sense gaire elements per subjectar la història. Els dos intèrprets van canviant de personatge, es poden moure per l’espai i el temps que ells han construït.
Moltes felicitats a la companyia La Brutal per aquesta obra divertida, original i autèntica.
Alguns plorant, d’altres rient, el públic que omplia la sala de gom a gom es va posar dempeus a las primeres rondes d’aplaudiments.